Quant de desamor és capaç de suportar algú? Quant de temps es pot estar instal·lat en aquest no-lloc i no morir d’inanició? El desamor es mesura? Com? ¿Potser en mil·lilitres, en centímetres, en ones electromagnètiques, en quilòmetres? En cançons?

Porta mesos entossudida cercant com si fos una exploradora de l’Àrtic enmig de les glaceres el temps concret en què va mutar tot. La perspectiva, l’emoció. Les ganes. Està convençuda que hi ha un moment concret, precís, definitiu en què això passa, però no el sap identificar amb convenciment. Perquè aquell dia en què es va aixecar al costat d’un desconegut només va constatar que feia massa temps que aquell algú s’havia convertit en ombra. Fantasma d’un passat que s’havia esvaït deixant rastre i dolor. Després va venir l’obsessió: ¿quan va ser que totes les il·lusions, els projectes, els plans van desaparèixer per transformar-se en lloses, obligacions, desídia? Avorriment.

Potser si sabés detectar el moment podria desfer la vida, l’estat, el lloc on es troba ara. O potser no. Ha tardat massa, creu, i de l’únic que té ganes és de sortir d’on està atrapada i tirar endavant.

L’Alba pensa tot això mentre camina a pas ràpid pel bosc de darrere del Parc Güell. Caminar li serveix per ventilar-se. Sovint ho fa sense rumb. Però últimament enfila sempre el mateix recorregut: parc amunt, on esquiva turistes, amos i gossos, gent corrent, persones que –com ella– fugen d’alguna cosa. També algun jove que ha allargat massa la festa i la nit, parelles d’amigues en xandall i branquillons d’algun matoll aromàtic a les butxaques. Fins al pont de Mühlberg, des d’on veu la ciutat davant del mar, desenfocada. Li agrada trepitjar aquelles làmines de fusta del pont, que donen sensació d’inconsistència malgrat estar falcades per una estructura metàl·lica que es va construir en només una setmana als anys noranta. 

Pensa que és difícil que les presses fixin i donin coherència a una cosa que es preveu per sempre. No hi ha res que tingui durabilitat eterna. Ni els ponts. D’això n’està convençuda.

L’espai entre les fustes deixa entreveure el buit, el barranc, l’espai damunt les pedreres cantelludes. El no res també pot ser feridor.

L’Albert va estar amb una altra dona just quan acabaven de tenir el nen. Tenia sis mesos la criatura i a l’Alba encara no li havien fet crosta les ferides dels mugrons tendres per la llet abundant i disponible a totes hores. La felicitat d’ell era proporcional a la infelicitat d’ella. Vasos comunicants d’estats emocionals, embossats. Ella, bolcada en tots els canvis, adaptacions, equilibris de la nova vida. Poques hores de son, esgotament. Tots els dubtes. S’obligava, malgrat tot, a sentir-se afortunada. El nen no havia nascut amb cap de les possibles malalties que detallava aquella mena de diccionari sobre l’embaràs que algú va tenir el mal acudit de regalar-li, Què es pot esperar quan s’està esperant. El nen va sortir de dins seu amb deu dits a les mans i deu més als peus. Els va comptar tots a la sala de parts, just quan la llevadora li va posar el nadó a sobre. I es va sentir alleugerida. La normalitat són tots els dits possibles, a lloc. 

Durant el primer any de vida del nen, la seva existència només girava al voltant d’aquell cos menut i fràgil, i per això, quan un vespre li va arribar l’Albert plorant i penedit a casa i es va ajeure fetal damunt la seva falda, ella li va acaronar els cabells, com si fos un altre fill, i el va consolar "xxxssstttttt, no passa res, no passa res".

L’Alba va confirmar sospites, bons humors fora mida i perfums, però no va voler saber res d’aquella història. Ni quant havia durat, ni qui era la dona, ni com s’havien conegut. Ni on quedaven per veure’s. Encara menys si se n’havia enamorat. Va fer taula rasa i va seguir endavant. No van dir-ne res a ningú. Hi ha coses que si no s’expliquen és com si mai haguessin passat. Cap retret ni culpa. Tampoc rancúnia. Però es va apuntar a ioga i ceràmica en un centre social del barri i li va dir a l’Albert que s’agafava dues tardes a la setmana per anar a passejar sola. Va ser aleshores quan li va agafar la passió per caminar.

De tot plegat han passat quinze anys. Han tingut una bona convivència, l’Albert i l’Alba. Sovint els amics els diuen que són una parella envejable. Hi ha respecte, admiració i entesa. Es veu que s’estimen.

Però fa temps, no sap des de quan, l’Alba ha perdut les ganes, la complicitat, la necessitat. L’amor construït amb molt més que una setmana. Ha arribat a aquell moment en què tot el que passi ja es dirà en números negatius i l’Alba sap que al principi dels temps els matemàtics deien que el seu càlcul era un error. 

L’Alba no aconsegueix trobar el moment que tot s’ha desviat, se n’ha anat a la merda. L’única cosa que sap és que és irreversible, que no pot ni vol descaminar-se. Creu que ha de fugir del desamor, que no pot durar gaire temps més, perquè l'esquerda, l’absència d’amor puny tant com les clivelles de quan tot era massa tendre. Ja no vol tornar a mirar avall, entre les làmines de fusta. És hora d’oblidar-se del pedregar.

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify