El 16 de març del 2001, dos mesos més tard que l’original anglesa i poques hores després de l’alemanya, es llançava la Viquipèdia, la versió catalana de la Wikipedia i la tercera a aparèixer. Feia sis setmanes que George W. Bush era president dels Estats Units i faltaven menys de sis mesos per als atemptats de l’11-S. Era l’auge del moviment antiglobalització, Google encara no era el cercador de referència i no existien ni YouTube ni els smartphones.

Vint anys, dos presidents dels Estats Units i una crisi financera global després, en plena pandèmia i amb la sensació que cap dels problemes denunciats pels antiglobalització està en vies de solució, puc, això sí, escriure aquestes línies buscant al telèfon qualsevol dada que no tingui al cap. La cerca em duu inevitablement a algun article de la Wikipedia, que ara mateix constitueix l’enciclopèdia més àmplia i fiable a què es pot accedir amb rapidesa i gratuïtat, amb més de 50 milions d’articles en 300 idiomes i un grau d’error que actualment, i gràcies a les contínues revisions de què són objecte els seus articles, és similar al de qualsevol enciclopèdia convencional.

Es podria descriure la Wikipedia com el resultat més reeixit fins ara de la confluència de dos ideals, el de l’enciclopedisme i el de l’accés universal al coneixement. Enciclopèdia es defineix avui com el “conjunt de totes les ciències” o de “totes les branques d’una ciència”, i enciclopedisme, com una “tendència a l’acumulació sistemàtica de coneixements pertanyents a diversos dominis del saber” (DIEC). Curiosament, l’aparició del mot es deu a l’error d’alguns copistes italians del segle XV, que van interpretar que el sintagma grec enkyklios paideia [educació completa] que trobaven a l’obra de Quintilià era un sol mot i feia referència a un gènere literari.

Tanmateix, i tot i que cap obra abans del Renaixement havia dut enciclopèdia per títol, generalment s’atribueix el caràcter d’enciclopèdiques a les obres que, al llarg de la història, han procurat abastar exhaustivament el conjunt de coneixements humans en general o sobre un tema i els han arranjat de manera succinta amb l’objectiu de facilitar-ne la consulta. En certa manera, l’enciclopedisme sempre ha estat lligat, fins i tot involuntàriament, si no a un ideal d’accés universal al coneixement, a la difusió del coneixement: sistematitzar i resumir el saber vol dir (especialment en èpoques en què qualsevol artefacte de lectura era car i ocupava molt espai) abaratir-ne els costos de preservació, transmissió i difusió, així com facilitar-hi l’accés. Fins i tot una obra com El mirall de l’emperador, que va ser produït cap al 220 dC a la Xina per a ús del monarca i els ministres, va acabar servint de base a noves obres del mateix estil que es van difondre àmpliament.

El desig d’englobar i ordenar conjunts de saber en un sol lloc ha anat apareixent en la història des de molt enrere i en cultures molt diverses. Es pot trobar esperit enciclopèdic en els leishu xinesos, l’exemple més antic dels quals acabem d’esmentar. Eren compilacions exhaustives de fragments textuals sobre temes específics, i es van seguir redactant fins al segle XVIII. També se’l detecta en obres com el Brihat-Samhita, de l’astrònom Varahimihira (segle VI dC), compendi del saber hindú sobre endevinació, astronomia i altres aspectes del món natural; la Suda, enciclopèdia grega bizantina del segle X, amb més de 30.000 entrades ordenades alfabèticament; en les Epístoles dels germans de la puresa, redactades a Basra (actual Iraq) al segle X, que formen una descripció sistemàtica completa i estructurada de les ciències matemàtiques, naturals, de l’ànima i de Déu, i el Cànon de la medicina, d’Avicenna (1025), enciclopèdia mèdica que va ser una autoritat al món musulmà i a Europa fins al segle XVIII.

A Occident, l’enciclopedisme dona senyals de vida durant l’esplendor de Roma, tan donada a la sistematització i l’organització; en part, amb la intenció d’introduir el públic llatí al saber grec, en part, per deixar constància del domini tècnic romà i transmetre’l. Marc Terenci Varró (116-27 aC) parteix d’autors grecs i llatins per exposar en les Disciplines (avui perdudes) el saber intel·lectual de l’època -que divideix en nou categories (les arts liberals)- i en el diàleg Del camp el saber teòric i pràctic al voltant de la gestió de la granja. Poc després, en la Història natural, Plini el Vell (23-79 dC) recopila, a partir d’uns 2.000 llibres de 100 autors, 20.000 fets relacionats amb el món físic i l’explotació que se’n fa i els presenta sistemàticament seguint la classificació aristotèlica de la natura.

Una segona onada enciclopedista té lloc durant els anys de la caiguda de l’Imperi i la instauració dels regnes bàrbars. S’ha entès sovint com l’intent de conservar l’herència clàssica i traspassar-la al món cristià que emergeix. En formen part Marcià Capel·la, Agustí d’Hipona i Cassiodor o Isidor de Sevilla (v. 560-636), que en les seves Etimologies seguia, encara que evidentment cristianitzats, el model i els interessos de Plini.

Però l’auge de l’Església i la retirada del saber als monestirs afavoreix una tendència general, també de l’enciclopedisme, a una certa pobresa de referents i una limitació temàtica al coneixement espiritual i moral: en són exemple Raban Maur (v. 780-856), monjo franc que al De rerum naturis pren les Etimologies amb l’objectiu d’explicar l’Escriptura, o Herrada de Lansberg (1125-1195), abadessa alsaciana que va recollir tot el saber espiritual que havien de posseir les novícies del seu convent al Jardí de les delícies, primera obra enciclopèdica atribuïda, amb certesa, a una dona.

La següent revifalla es dona a partir del segle XII, l’època del Gòtic i del ressorgiment de les ciutats, de l’esclat de les universitats. Per a l’historiador Jacques Le Goff, té dos vessants: d’una banda, un interès renovat en el món natural i humà; de l’altra, de nou un afany sistematitzador de la teologia i la filosofia que haurà de servir per organitzar els cada cop més concorreguts cursos universitaris. En aquest context, el Didascalicon d’Hug de Sant Victor (1096-1141), manual enciclopèdic introductori per als estudiants de teologia de París que mostra un interès pel saber tècnic inaudit a Europa des de feia segles, tot incorporant consideracions sobre les “set arts mecàniques” (una curiosa tria formada per la producció de llana, l’armament, la navegació, l’agricultura, la caça, la medicina i el teatre).

Els següents passos en la història que ens ocupa es donaran d’una manera més encadenada. L’aparició de la impremta, sumada a la presa de consciència de la noció mateixa d’enciclopèdia i al que s’ha anomenat revolució científica, facilitarà enormement el procés de compilació de materials i permetrà anar concretant les ambicions i els programes enciclopèdics, a més d’accelerar l’aparició d’obres amb aquest nom o cognom. El 1751, Denis Diderot emprèn la publicació de l’Encyclopédie i, tot i que utilitza la tecnologia més avançada per imprimir-la i il·lustrar-la, la sistematització i la tria dels coneixements, així com la disposició de la informació (vigent encara avui en les pàgines de la Wikipedia), beuen de segles d’experiments i temptatives. Alhora, i en línia amb l’afany divulgador i optimista de la Il·lustració, l’obra era un artefacte per afavorir l’accés universal al coneixement com a mitjà per a la millora social.

Els recels d’una enciclopèdia oberta

Durant el segle XIX, l’ideal de Diderot de “recollir coneixement disseminat arreu del món” per conservar-lo i transmetre’l es manifestarà fonamentalment en l’aparició de grans institucions amb vocació enciclopèdica com els museus nacionals, però l’evolució de l’enciclopèdia com a obra textual quedarà estancada. De fet, no és fins a la revolució digital que pot agafar una nova volada, amb la Wikipedia com a exemple més paradigmàtic. En aquest últim capítol, com va passar amb l’Encyclopédie de Diderot, s’han despertat recels, en aquest cas, sobretot sobre la fiabilitat d’una enciclopèdia oberta.

Al capdavall, però, com hem vist, una sistematització del coneixement és producte de la societat que la genera i, si aquesta societat és prou madura i autocrítica, també ho seran els mètodes d’escrutini a què la sotmeti. A la Wikipedia hi ha articles mancats de qualitat o de neutralitat, però també hi ha marcadors que ens ho adverteixen i ens conviden a solucionar-ho. El fet que, en oposició a les xarxes socials i molts mitjans digitals, la Wikipedia resisteixi sense pràcticament mitjans econòmics a les ingerències d’organitzacions empresarials és una bona prova del funcionament d’aquests mètodes. Alhora, a diferència de les enciclopèdies tradicionals, mai es donarà per definitiva, i existeixen eines que permeten detectar-hi i eliminar-ne el vandalisme amb gran facilitat, de manera que es pot arribar a imaginar una tendència lenta, però permanent, cap a un increment de la qualitat i la quantitat dels continguts.

Tot sovint atribuïm als avenços tecnològics una determinada bondat o maldat intrínseca, però al capdavall és fàcil adonar-se que el material sobre el qual es produeixen aquests avenços és el més determinant. Peter Burke afirma a la seva Historia social del conocimiento. De la Enciclopedia a la Wikipedia (Paidós, 2012) que la tecnologia pot canviar molt ràpidament, les societats i institucions a un ritme mitjà i les mentalitats i els costums molt lentament. El desig d’emprar l’escriptura per sistematitzar el conjunt del coneixement i difondre’l sembla haver format part de la mentalitat de moltes cultures, com també la voluntat que aquests coneixements serveixin per millorar-nos la vida. Una eina com la Wikipedia ens pot permetre avançar en aquestes dues direccions, però només si l’hi demanem.