“El 2014 nosaltres vam salvar aquest parc i el 2020 ell ens va salvar a nosaltres”. Aquesta és una de les frases gravades en un banc de fusta d’una de les entrades de l’antic i històric aeroport berlinès de Tempelhof. Els berlinesos van votar fa set anys en un referèndum a favor de reconvertir-lo en zona verda i en contra d’aixecar-hi un complex residencial, tal com volia l’administració de Berlín. Una decisió, esclar, que els veïns van agrair haver pres, sobretot durant les restriccions del covid, quan l’espai de més de 380 hectàrees -unes dotze vegades el Parc de la Ciutadella de Barcelona- va esdevenir, més que mai, la seva vàlvula d’escapament.

L’aeroport va tancar el 2008 perquè s’havia fet petit i registrava pèrdues milionàries i, des d’aleshores, els berlinesos s’han fet seu l’espai. Van votar deixar l’antic aeroport tal com era, sense tocar gairebé res. L’edifici es veu intacte i, a les pistes, només hi han instal·lat quatre bancs de fusta i alguna barraca petita, on s’han instal·lat empreses de lloguer de bicicletes i patinets elèctrics. Al centre del parc hi han deixat créixer una mica l’herba, fins a l’alçada de la cintura, i hi han posat bales de palla. En una cantonada, hi ha un bosc molt espès d’arbres de tota mena, ja que tothom hi va plantant el que li ve de gust. Tota la resta, igual.

Al mig de la immensa esplanada de gespa i asfalt, gairebé no se sent res, només el brunzit sord i llunyà dels cotxes i de la ciutat, i costa topar amb algú. De fet, és una zona amb una biodiversitat molt rica, sobretot pel que fa a les aus, i, durant l’època de niar, ni s’hi pot accedir. Per això Oliver Yilmaz, veí del barri de Neukölln, a prop de Tempelhof, ve a descansar aquí. “Cada dia vinc a caminar pel parc, t’hi pots estar hores i hores, i després reposo una estona”, diu. A més, l’antic aeroport connecta amb altres zones verdes, cosa que permet a Yilmaz enllaçar-ne una amb una altra i estar encara més estona passejant. També li agrada el parc, assegura, perquè no hi ha cap arbre ni cap edifici que tapi el paisatge. “Pots mirar molt lluny i, això, després d’estar tot el dia mirant pantalles a un pam del nas, la vista i el cap ho agraeixen. És una sort poder fer això al centre de Berlín”, diu satisfet.

A part de descansar o caminar, els berlinesos hi venen a practicar esports de tot tipus, com futbol, bàsquet o vòlei, i activitats que necessiten grans àrees d’asfalt sense gaire gent, com bicicleta de carretera o landkite (el kitesurf per terra). També s’hi veuen volar molts estels i s’hi celebren petits concerts, xerrades a l’aire lliure (hi ha un espai amb tamborets de ciment) i hi ha grups que fan ioga o mediten, gent que ve a veure la posta de sol, horts comunitaris, costellades i pícnics, circuits per a entrenament de gossos, skateparcs i excursions d’escoles, a més de guies que expliquen a turistes i a curiosos la història de l’aeroport o la diversitat de fauna i flora del parc. La majoria, però, simplement venen a passar l’estona amb els amics, com Kerstin Horst, Xenia Krüger i Birgit Hägele, que s’hi troben per cantar cançons tradicionals que els agraden. “Som com un cor”, diuen rient. Gairebé no fallen cap dia, faci fred o calor, plogui o nevi. “A l’hivern, tot blanc, queda preciós”, diu Hägele. “La veritat és que passar de tenir l’aeroport davant de casa a tenir aquest parc ha sigut una sort. Ens dona molta vida”, afegeix Krüger.

El problema de la gentrificació

La millora de la qualitat de vida dels barris veïns a Tempelhof Feld ha provocat que es gentrifiquin i que els preus del lloguer s’hagin disparat. “El parc va ser clau a l’hora de decidir en quina zona anàvem a viure”, admet Aina Plans Codina, una catalana que fa anys que viu a Berlín i abans de la pandèmia es va traslladar al barri de Schillerkiez, a tocar de l’antic aeroport. Tot i que paga uns 1.000 euros al mes per un pis de dues habitacions de 60 metres quadrats, no és res desorbitat si es compara amb els preus de lloguer de la resta de la ciutat. Ara bé, fa uns anys era una de les zones amb els habitatges més barats. “Segons m’han explicat els meus amics, abans ningú volia venir-hi a viure i era força conegut per la inseguretat. Ara és una zona emergent i artística, amb un encant molt singular”, explica Plans. Cal recordar que Berlín, com la majoria de grans ciutats europees, té un problema greu d’accés a l’habitatge i el preu del lloguer dels pisos ha augmentat un 90% des del 2009. Precisament, la manca d’immobles era un dels arguments dels que defensaven construir cases a Tempelhof.

D’altra banda, el fet que el parc s’hagi convertit en un atractiu turístic i les guies el destaquin com un dels espais imprescindibles per a qui visiti Berlín -“Més gran que el Central Park”-, ha provocat la proliferació de noves botigues i restaurants i ha ajudat els negocis que ja hi estaven instal·lats abans, molts dels quals regentats per alemanys d’origen turc i magribí. “Home, és molt positiu que restaurants populars, com els kebabs, rebin aquests ingressos extra. I, a través de l’augment de la recaptació d’impostos, també hi surt guanyant l’administració, que ha hagut d’invertir en el parc”, apunta l’arquitecta i consultora Maria Sisternas. Un dels que n’han sortit beneficiats és Ergün Altindag, que prefereix que no surti el nom del seu restaurant de menjar ràpid turc. “Des que l’aeroport va tancar i el parc es va fer famós, venen molts turistes joves. Sobretot ens troben per internet. Bo i barat!”, diu content.

Memòria històrica

El veïns també van votar a favor de no tocar Tempelhof per conservar la història que hi ha al darrere de l’antic aeroport i per la seva càrrega simbòlica, ja que va ser des d’on els aliats, durant el bloqueig soviètic de Berlín, subministraven tones d’aliments a la part de la ciutat dominada per l’URSS. “Els bombarders de llaminadures”, els anomenaven popularment. També va ser clau per a les operacions nazis: s’hi feien treballs d’acoblaments d’avions com el famós Stuka, que es va estrenar a la Legió Còndor durant la Guerra Civil Espanyola. A més, l’edifici de l’aeroport té un gran valor arquitectònic i, en el moment de la seva construcció, durant el Tercer Reich, va generar admiració arreu del món. Segons l’arquitecte britànic Norman Foster, Tempelhof és “la mare de tots els aeroports”.

En aquest sentit, Sisternas apunta que el procés de reconversió de l’espai, sobretot pel fet que hagi sorgit d’una iniciativa popular i hagi passat per un referèndum, és exportable a Catalunya amb edificis com l’antiga presó Model de Barcelona, que “és un símbol de la repressió”. Pel que fa a la zona verda, l’arquitecta assegura que les ciutats catalanes, en general, tenen complicat trobar espais per fer-hi parcs. “Ho tenen més fàcil, per exemple, ciutats que han sigut monàrquiques, perquè els aristòcrates han perdut jardins cèntrics, que han passat a mans de la ciutadania. El cas de Tempelhof és excepcional. En tot cas, és innegable que cada vegada s’ha d’optar més per les ciutats verdes, i més després del covid”.