Diumenge 14/06/2021

“El problema dels catalans és que no ens ho creiem”

Gorka Knörr i Borràs (Tarragona, 1950), en acabar l’entrevista al plató de l’ARA, se’n va anar a Sants a agafar el tren fins a Madrid per fer l’acte de relleu a la Delegació de la Generalitat amb la nova delegada, la fins ara consellera de Justícia, Ester Capella. Knörr és la definició d’home polifacètic: ha treballat a l’empresa privada, ha estat portaveu del lehendakari Garaikoetxea, secretari general d’Eusko Alkartasuna i eurodiputat. Knörr transmet una gran elegància personal, que combina la franquesa basca amb la contenció catalana. I com que també és cantautor, diu que cal una mica menys d’advocats i economistes i una mica més de filosofia i poesia en la política.

Com veus el moment polític a Madrid, en relació amb els indults?

— No han calgut els indults per afirmar que a Madrid hi ha una crispació política que, comparada, la de Catalunya és un joc de nens. No havia sentit parlar de feixisme o de comunisme com se’n parla avui a Madrid.

¿Però s’ho creuen o és el resultat de la dosi de tensió necessària per tenir presència mediàtica?

— No fan concessions: a Madrid hi ha un plantejament molt majoritari que diu que el constitucionalisme espanyol és PP, PSOE i Ciutadans. I tota la resta quedem fora de la Constitució. D’això en diuen “España nos une ”. Jo els dic que no, que en realitat és Catalunya “la que nos une ”. La manifestació d’avui a Colón és l’expressió, un cop més, d’una polarització política a Madrid que té uns perfils guerracivilistes. És veritat que l’esquerra és una mica més receptiva.

¿És sincer Pedro Sánchez quan vol concedir els indults?

— Més que sinceritat, hi veig una necessitat.

De què?

— Ells ja saben que el que ha de venir d’Europa serà un clatellot d’època. Aquí, el primer valent va ser Pablo Iglesias, perquè t’asseguro que és molt agosarat dir a Espanya que s’hauria de fer un referèndum a Catalunya. En canvi, el problema del PSOE és que si no fa de PSOE, de partit d’esquerres i federalista, al final no sap on va. Amb l’independentisme català, el PSOE no ha fet els deures, i ara, al final, la bola se’ls ha fet grossa. L’hi he dit moltes vegades al meu amic Ángel Gabilondo: no haver aturat la repressió a Catalunya té aquestes conseqüències: gent a la presó i a l’exili, milers de persones perseguides i dotzenes de persones al Tribunal de Comptes.

Però què podia fer el PSOE si Rajoy havia posat el problema en mans dels jutges?

— El que va fer Zapatero. Sánchez no pot dir “de qui depèn la Fiscalia?” i després no fer res. Si la Fiscalia depèn de tu, actua. Jo era membre de la mesa del Parlament basc, presidida per Juan Mari Atutxa, que es va negar a obeir l’ordre del Suprem de dissoldre el grup parlamentari de Batasuna. Atutxa (13 intents d’assassinat d’ETA) va dir que no, i el fiscal general de l’Estat es va querellar contra nosaltres. Quan Zapatero va arribar a la Moncloa va fer retirar la Fiscalia.

Què passa amb la situació dels exiliats?

— La solució és l’amnistia. A part que sembla que amb els indults encara hem d’estar agraïts. No home no. El problema el tenim perquè abans hi ha hagut un judici injust, no perquè hi hagi hagut una sentència que ens agrada més o menys.

El que passa és que Pedro Sánchez necessita explicar a la societat espanyola per què indulta uns polítics que diuen que ho tornaran a fer.

— Però el que no podem fer, i ara parlo per mi, és donar les gràcies i dir que a partir d’ara no ho tornaré a fer, em portaré bé. No, no. El problema no és aquest, el problema és que la majoria de la societat espanyola acostuma a opinar el contrari del que pensa la majoria de les societats catalana i basca. Això és un problema polític de primera magnitud i ni Sánchez ni el Partit Socialista no sap com resoldre’l. I de moment es limita a rentar-se una mica la cara amb Europa. I jo ho dic amb tota la sinceritat: jo no els ajudaré a rentar-se la cara de tot el que han fet. Entenc políticament els indults, però que no comptin amb mi per explicar a París o a Berlín que tenim un president magnànim. No.

Després de la concessió dels indults vindrà la taula de diàleg. Tu vas participar en la preparació com a delegat del govern de la Generalitat de la primera i única taula de diàleg que hi ha hagut fins ara.

— Vaig assistir a primera fila a la preparació del guió de la reunió, un guió ben pensat i gens poruc. Però és cert que de l’altra banda, més que amb una taula de negociació es van trobar amb una comissió mixta de negociació de l’Estatut o de les transferències, perquè van començar a parlar de diners per a Rodalies... I esclar, aquesta no és la qüestió. Però jo d’aquell dia en tinc molt bon record, perquè per a mi significa la imatge del que podem arribar a fer si treballem plegats.

Quin recorregut li dones a aquesta segona taula de diàleg?

— Que els fets al llarg de la història ens demostren que això no té gaire pinta d’acabar bé és veritat, però hem de jugar el partit sincerament.

¿Fins on creus que pot arribar a pactar o negociar el PSOE?

— No ho sé, però el que sé és que soc un dels més de dos milions de catalans que no han estat al carrer per a un nou Estatut. Hi hem estat per anar més enllà. El dret d’autodeterminació s’ha de negociar, i la manera és a l’empara de les autoritats internacionals. I això necessita molta explicació fora de les fronteres d’Espanya, perquè tenim arguments a favor. Primer, el resultat electoral. Jo explico a la gent: ¿vostè sap quin és el percentatge que tenen els independentistes escocesos? Menys que nosaltres i faran un segon referèndum. Per tant a Europa el missatge és clar: allò que a dues hores d’avió és practicar la democràcia, a Espanya poden ser tretze anys de presó. I això, en l’Europa del segle XXI, no pot ser. Hem tingut resultats exitosos a nivell judicial i hem d’insistir per aquí.

I la mobilització al carrer?

— També, per a mi són tres potes. El Govern, l’exterior i el carrer. No pot ser que el govern espanyol decideixi quan Brussel·les pot rebre o no pot rebre un president de la Generalitat. Hem de recordar a les autoritats comunitàries que aquí hi ha hagut unes eleccions democràtiques i que ens hem de poder explicar sense intermediaris. I la pressió de la gent és importantíssima, cal no defallir en aquesta mobilització quan les coses no ens agraden.

¿Tu creus que a Madrid tenen la impressió que han guanyat?

— No. Fixa’t que els titulars passen d’“Alemania señala el camino de regreso a Puigdemont ” a sentir-se enganyats per Europa. El problema que tenen a Madrid és que encara no han entès el que és la justícia europea. Aquí hi ha una justícia autàrquica que fa una setmana acaba de decidir que Puigdemont, Comín i Ponsatí no són eurodiputats perquè no han jurat la Constitució, i que si venen a Espanya els detindran. Viuen en aquest microclima d’autoengany permanent.

On s’han d’anar a buscar els tres personatges més poderosos de Madrid?

— Deixa’m fer-te una prèvia: el dia més important de la meva vida segurament serà la nit del 30 de setembre a l’1 d’octubre del 2017, en què vaig dormir amb molta gent del barri per defensar les urnes. Però el 3 d’octubre és molt especial, perquè el 3 d’octubre va fer por, a Madrid: van veure molta gent al carrer mobilitzada, fins i tot per sindicats i per una patronal. I quan van veure allò van dir: el rei ha de parlar. I per què ha de parlar? Perquè ha de defensar el que està en qüestió, que és el poder, i el poder té diverses cares. Ho estem veient ara amb els fons europeus: és una vergonya que quan el Regne d’Espanya ha de rebre 70.000 milions d’euros en ajuts directes, les grans empreses cotitzades de l’Íbex que volen ajudes no hagin pagat el deute de 80.000 milions d’euros que tenen amb pimes, per exemple. Aquí encara ningú no ha demanat que aquestes empreses paguin els seus deutes a menys de 60 dies, la qual cosa és il·legal des de l’any 2000 segons la directiva de pagaments de la Unió Europea. ¿M’has preguntat qui mana? Les constructores, l’Íbex-35, sens dubte, l’oligopoli, la gran patronal.

Fes una mica d’autocrítica. ¿Els catalans ens expliquem fatal?

— El problema som els catalans. No és que ens expliquem malament, el problema és que hi ha catalans, que som una nació amb una cultura i una llengua. No vull dir amb això que no ens hàgim d’explicar bé.

I tu per on començaves a explicar-te?

— Amb els estrangers, pel mínim comú denominador: sumant independentisme i comuns, la majoria de catalans van molt més enllà d’un Estatut. I quan recelen de la unilateralitat, els dic que la unilateralitat pot ser dues coses: fer les coses a la brava o fer-les quan no hi ha més remei perquè no hi ha bilateralitat, que és el que tenen els bascos en tot allò que afecta els comptes públics i d’Hisenda. Per tant, jo defenso la unilateralitat perquè no hi ha bilateralitat. En el moment que hi hagi bilateralitat, benvinguda sigui.

Tu que tens ascendència basco-catalana, ¿creus que als bascos a Espanya se’ls respecta més que als catalans?

— Em sap greu, però crec que sí. I em sap greu perquè hi ha una història dramàtica al darrere. No pot ser que després de tanta sang resulti que els que van amb una urna tinguin condemnes semblants als que col·laboren amb banda armada. Això em dol com a català i com a basc.

Mirat a l’inrevés, vol dir que els catalans fem més por que els bascos.

— Evidentment, això ho han reconegut en privat moltes vegades. Recordo converses amb en Pere Esteve quan era secretari general de Convergència i jo era secretari general d’Eusko Alkartasuna, i ell deia: el problema dels catalans som nosaltres mateixos, és que no ens ho creiem. La fortalesa som nosaltres, que hem de creure que podem anar més enllà. La base de l’autodeterminació és la determinació. Si nosaltres estem determinats a fer-ho, ho farem. Ho crec sincerament.

stats