Netflix ha estrenat l’esperada tercera temporada d'Els Bridgerton, una sèrie que ha fet de l’anacronisme històric i les relacions amoroses carrinclones no aptes per a diabètics la seva essència. Si bé a primer cop d’ull sembla que hi aflorin guspires feministes, són un mer betum estètic que legitima relacions tòxiques i romantitza situacions clarament vexatòries per a les dones. De fet, la idea de base és la Season, un esdeveniment que va néixer en plena era victoriana, on les noies de classes adinerades s’engalanaven per presentar-se oficialment en societat, estenent-se posteriorment per Europa i Llatinoamèrica.

Aquestes seasons, que a França s’anomenen balls de debutants i a Espanya puestas de largo, eren un ritu de pas que presentava al món les noies preparades per al matrimoni. De fet, si a Llatinoamèrica s’anomenen fiesta de quinceañeras és perquè, a aquesta edat, una majoria de noies ja tenen la menstruació que les habilita per tenir fills. Unes festes amb un clar biaix de classe en mans de gent adinerada, com a mesura endogàmica perquè les seves filles s’emparentessin amb nois de posició similar o, en el millor dels casos, superior. Per aquest motiu, es caracteritzaven per un dispendi ostensible que evidenciava que el matrimoni, lluny de ser una qüestió romàntica, és un acord econòmic per a la supervivència social. Un ritual, el de la Season, entregat al consum orientat a classificar, comparar i estratificar com a part d’un sistema de comunicació no verbal per consolidar fronteres socials i culturals.

Entre els artefactes simbòlics que caracteritzen aquest ritu, el vestit hi té un paper destacat per ser l’embolcall que presenta la noia al mercat. Aquest havia de ser llarg, per deixar clara la modèstia de la noia, així com a estratègia per adultitzar-la. Un vestit que en cap cas reflectia empoderament, sinó que havia de ser eteri i vaporós amb tuls, flors i volants per disfressar la noia de nimfa i constatar la seva predisposició a la subjugació i al paper ornamental. I, finalment, el protagonisme del color blanc, com a garantia de castedat i puresa moral. La noia era presentada en societat de mans del pare, el qual acceptava passar el relleu a un jove acompanyant qui, al seu torn, deixava enrere els pantalons curts per lluir ja un vestit llarg d’adult.

Descrivint aquesta festa sembla que estiguem parlant d’una pràctica pretèrita, però darrerament aquest ritual està vivint un clar reviscolament. El 1992 París va recuperar el Ball de Debutants on l’aristocràcia europea, famosos dels negocis o artistes de Hollywood presenten les filles. L’objectiu ja no és pactar matrimonis, però es manté la voluntat de mostrar al món el poder tant econòmic com social de les famílies a través de la bellesa i joventut de les seves filles. Una punta de l’iceberg que, en estrats més baixos, es manifesta amb las puestas, que poden coincidir amb la celebració de la majoria d’edat, l’acabament d’etapes educatives o la graduació. Les noies llueixen vestits llargs, talons, maquillatges i joieria, amb un grau d’engalanament que sovint poc té a veure amb la seva edat ni realitat socioeconòmica.

Aparentment, no té res de dolent que una noia es mudi per un dia, però, si ho analitzem més profundament, ens adonarem que són rituals que consoliden la idea en la joventut que el seu posicionament social ha de passar pel consum simbòlic. A més, els ritus imposen a la persona el seu traspàs d’un estat a un altre, sense tenir en compte el procés evolutiu personal i correm el risc d’estar precipitant innecessàriament una adultització. I, finalment, són uns esdeveniments que generen una pressió en les joves per haver-los de seguir per ser acceptades quan, al cap i a la fi, tan sols reforcen els valors més conservadors, consoliden les diferències entre sexes i solidifiquen les desigualtats socials.