El març del 1847, la reina Isabel II va concedir a Sevilla el privilegi d’organitzar una fira anualment del 19 al 21 d’abril. Tres dies per comprar i vendre vaques. La famosa Feria de Abril de Sevilla era una idea de dos empresaris que volien modernitzar una trobada ramadera que existia des dels anys d’Alfons X el Savi, al segle XIII. La fira era la manera amb què un català i un basc, Narciso Bonaplata i José María Ybarra, volien retornar a la ciutat la nova vida que els havia ofert. Però en pocs anys tots dos es van trobar escrivint cartes a l’Ajuntament per queixar-se de l’evolució de la fira. En lloc de fer-hi negocis, havia esdevingut una gran festa. Meravellosa, però una gran festa.

La primera edició es va fer en una esplanada just al darrere de la famosa Fàbrica de Tabac de Sevilla, on Bizet va imaginar que treballava la gitana Carmen a la seva òpera. Tenia dinou casetes, on els empresaris s’havien de trobar per fer negocis, però ja el primer any els comerciants van haver de demanar reforços policials perquè centenars de sevillans van allargar les nits entre música i balls. Potser el fet que tingués lloc poc després de Setmana Santa, unes festes religioses, va portar els sevillans a voler allargar les nits de festa. O potser era per l’inici de la primavera. Fos com fos, el 1859 les casetes destinades a la festa ja superaven les pensades per tancar negocis, de fet. Els creadors, doncs, es van girar d’esquena a la fira, tot i que encara avui els descendents dels Ybarra hi tenen una caseta. De fet, Cristina Ybarra, una pintora que resideix en un palau del segle XI a Palma del Río –on Ridley Scott va gravar escenes del seu film El regne dels cels–, encara avui assessora una fira en evolució constant. L’any 1914 els tres dies de la fira es van convertir en cinc, que van passar a ser-ne sis al 1952 i vuit el 2017, quan es va avançar l’alumbrado, l’encesa dels llums d’una fira convertida en una ciutat efímera.

Escapar-se de les carlinades

Els Bonaplata, en canvi, s’han allunyat de la fira creada pel Narciso, nascut a Barcelona el 1807. El seu germà Josep havia impulsat, juntament amb l’empresari Joan Rull, el primer teler de vapor d’Espanya, després d’haver viatjat el 1820 a Lancashire, a Anglaterra, per veure en directe aquelles màquines revolucionàries. La fàbrica Bonaplata, Rull, Vilaregut y Cía tenia la seu al carrer Tallers, on van arribar a treballar més de 600 persones fins a la nit del 5 d’abril del 1835, quan, durant la Primera Guerra Carlina, va ser incendiada per treballadors descontents. Tips de la inestabilitat, els Bonaplata van decidir obrir negocis en altres ciutats. El Josep, que era l’ànima de la nissaga, va trobar un soci anglès per inaugurar una fàbrica a Madrid que va ser dirigida per un altre germà, el Ramon. Per obrir la fàbrica de Sevilla va pensar en el Narciso, que en aquella època vivia a València. Després de casar-se amb la cantant d’òpera francesa Michel de Berquins, una relació que els Bonaplata no veien amb bons ulls, el jove matrimoni se n’havia anat a viure a la capital valenciana. Però els negocis i el fet que el Josep no tenia descendents van fer que els germans fessin les paus. I el Narciso es va encarregar de dirigir una fundició de ferro i coure a l’espai on s’havia aixecat el convent de Sant Antoni, que havia sigut desamortitzat.

Amb el temps, Bonaplata va demanar als germans separar els seus camins i dirigir tot sol aquella fàbrica en una Sevilla que s’estimava tant, que va acabar sent-ne regidor. I va ser aquí on va conèixer José María Ybarra, un basc que havia seguit un camí semblant. Fill de la nissaga que havia fundat els Alts Forns de Biscaia, va ser enviat a Sevilla pels seus pares per allunyar-lo d’un País Basc industrialment actiu però políticament inestable per les carlinades. Tots dos van fer arrels a Sevilla, malgrat que la seva fira va seguir camins inesperats i va esdevenir el gran orgull dels sevillans.