[...]

Molt abans de l’esclat de la pandèmia de covid-19, des de l’últim quart del segle XX, les ciutats ja s’havien vist exposades a dinàmiques de canvi que, no per revelar-se de forma inesperada, havien resultat menys contundents a l’hora de transformar la naturalesa dels espais urbans de la col·lectivitat. És el que ha passat quan es pensa en la gradual però continuada erosió de les condicions de la sociabilitat tradicional als espais públics arquetípics de la ciutat moderna, com el carrer, per exemple. Aquests espais canònics i seminals de la substància social urbana havien exhibit sempre els atributs que acostumaven a garantir la intensitat urbana, com la densitat o la proximitat física de les relacions socials, i per això, precisament, havien representat, de manera icònica i retòrica, el triomf de la ciutat, en paraules d’Edward Glaeser. Resulta irònic que també hagin estat els escenaris on s’han evidenciat millor les profundes mutacions que anaven a poc a poc traduint la dimensió real dels processos de globalització urbana durant les últimes dècades.

Així, fenòmens com el turisme global, que ha multiplicat la presència i la intensitat d’ús de l’espai públic per part dels visitants, o la consolidació d’un estil de vida urbà caracteritzat, de manera absoluta, per la hipermobilitat dels habitants, no han fet més que subratllar l’aparició de nous comportaments pel que fa a l’ús quotidià dels espais públics, on la competència per cada metre quadrat de sòl col·lectiu conviu amb dinàmiques d’especialització funcional i simplificació semàntica que defineixen allò que anomenem fa anys urbanalització.

Més concretament, qualsevol radiografia de l’ús i el funcionament dels espais públics col·lectius a la ciutat actual mostra els efectes de dues grans tendències que durant les darreres dècades s’han desenvolupat a les metròpolis del món occidental.

D’una banda, hi ha hagut tendències de privatització i tematització dels espais públics urbans. Unes dinàmiques que els han anat orientant cap a la reducció, la minimització i, en el pitjor dels casos, l’amputació literal dels usos públics de l’espai, que van desapareixent de l’escenari col·lectiu que representa el carrer urbà com a metàfora de la ciutat. Paral·lelament, els llocs públics col·lectius s’han anat carregant cada vegada més d’usos privats, els quals, de forma progressiva primer i permanent després, han anat mostrant una clara ocupació visual i física de l’espai, però també del mateix temps urbà, inflat cada cop més dels usos dels guanys i el consum globals i representat cada cop menys pels significats de la identitat i la cultura locals. És així com s’ha gestat allò que en ocasions anteriors hem anomenatordre visual propi de la urbanalització.

D’altra banda, sembla igualment obvi com l’espai públic urbà, tradicionalment entès com el lloc essencial de la col·lectivitat i on els usos públics de l’espai representaven també imaginaris, valors i cultura compartida, s’ha anat, en aquest sentit, rebaixant de manera que roman com un simple contenidor d’usos públics, testimoniatge moltes vegades d’operacions de gestió finalista de pressupostos municipals, invertits en mobiliari urbà o art públic, però sense aquella necessària i robusta capacitat de representació col·lectiva. És més, moltes vegades, els espais públics que, suposadament, haurien d’assegurar aquesta valència urbana local, més que subratllar les diferències que caracteritzen i defineixen l’estil de vida propi d’una comunitat, emfatitzen, en realitat, tot el contrari. És a dir, uns usos comuns i estandarditzats que acaben equalitzant la naturalesa del públic col·lectiu en qualsevol espai urbà, a qualsevol ciutat.

Més que llocs col·lectius de la diferència, per tant, s’exhibeixen com a espais públics de la norma.

En aquest context, doncs, de canvi i mutació globals de l’espai urbà, aquelles condicions que històricament es donaven per segures, com ara la densitat de persones i activitats, la intensitat urbana que en resulta -de l’ocupació física de l’espai i de la proximitat física a l’espai- i la serendipitat que engendra la suma entre densitat i intensitat urbanes, a partir de l’ús divers i canviant de la ciutat, simplement s’esvaeixen.

Ho fan, a més, en un context en què la crisi econòmica, la crisi ambiental derivada de l’emergència climàtica i la crisi sanitària provocada per la pandèmia global de covid-19 han laminat encara més els elements de suport que aquells requeriments de la sociabilitat urbana tradicional -la densitat, la intensitat, la serendipitat- necessitaven: la primera, debilitant ràpidament l’estructura dels consensos socials urbans a la mateixa velocitat amb què s’anava fent evident l’exponencial bretxa econòmica entre els uns i els altres. La segona, posant en qüestió de manera definitiva els models de l’economia urbana davant la insostenibilitat manifesta de la ciutat heretada dels processos d’urbanització alimentats durant el segle XX. La tercera, amplificant inesperadament les formes del conflicte a l’espai públic a mesura que s’anaven tensant els protocols d’accés i les condicions d’ús.

L’escenari que resulta d’aquestes confluències no només afegeix, així doncs, nous graus de dificultat per poder propiciar les condicions i atributs de la vida urbana col·lectiva als espais públics, sinó que també rebla el clau un cop més d’aquell procés de profunda transformació dels principis estructurants que acostumaven a garantir l’eficàcia i l’eficiència de les formes tradicionals de “fer ciutat”:

D’una banda, l’urbanisme, encarregat d’establir el cànon de la sintaxi urbana. És a dir: distribuint funcions, delimitant espais, segregant usos o programant mobilitats de manera més o menys solvent.

D’una altra, l’arquitectura responsable de proposar el cànon de la semàntica urbana. És a dir, definint la forma de la ciutat, comunicant llenguatge, valors i imatge, transmetent significat o assegurant un ordre visual i estètic compartit en major o menor mesura.

Val la pena, doncs, dedicar la part final d’aquestes reflexions a la manera com la pandèmia no només ha tingut un impacte directe sobre la salut, sinó que, més enllà, ha transformat dramàticament, de manera rotunda i accelerada, l’experiència urbana de l’espai públic.

En aquest sentit, avaluar l’abast i el veritable pòsit cultural que la pandèmia ha representat i deixa en herència no deixa de ser un gest clau per entendre, de manera crítica, el futur imperfecte de la ciutat.

Postpandèmia: l’espai públic des de l’experiència cultural global del covid

La pandèmia, com s’insinuava abans, ha senzillament impactat de manera inesperada, contundent i violenta alhora en la línia de flotació de les condicions i atributs que han definit històricament la sociabilitat urbana. Sobretot, pel que fa a la construcció de les civitas, molt més que a la gestió de les urbs.

En efecte, la difícil gestió de la sospita, la inquietud cap al contagi, la prevenció davant el risc, s’han destil·lat de manera absolutament eficient en tot un nou protocol de seguretat que ha colonitzat ràpidament l’espai urbà a totes les ciutats del planeta. Un nou rationale urbà que sobretot ha considerat els termes d’ús i regulació de l’espai públic i que mostra un inesperat nou ordre global si pensem en les condicions de la construcció col·lectiva de la sociabilitat urbana.

Aquest nou ordre de coses s’ha materialitzat en un protocol de disseny, regulació i ús -les tres dimensions- de l’espai públic urbà d’ordre securitari i inspirat per dues condicions molt clares: la limitació de l’exposició col·lectiva dels individus i la minimització del risc de contagi. Ambdós requeriments han estat profusament explicitats en guies d’ús i comportament adequats per a totes i cadascuna de les situacions que genera la vida urbana en el context públic col·lectiu. A la pràctica, l’aplicació dels protocols globals covid no ha significat res més que l’absoluta i total negació de l’espai públic com a espai privilegiat d’aquella porositat que possibilita la cruïlla d’intencionalitats urbanes de tota mena.

En paraules més senzilles, parlem d’unes condicions necessàries de frec urbà en més d’un sentit: entre els individus, entre els individus i els llocs, i entre els individus als llocs. Un articulat sistema de funcionament urbà basat en la concurrència i la diversitat de contactes entre diferents superfícies i esferes de vida urbana, amb un últim correlat molt clar: la percepció de l’espai públic com el lloc privilegiat on la ciutat ens ofereix “coses interessants de manera espontània”. Així, amb aquesta senzilla i suggeridora fórmula retòrica, va definir Kevin Lynch la ciutat el 1961.

Però en comptes d’això, els protocols de disseny, regulació i ús de l’espai públic que els dos anys de pandèmia global deixen en herència acullen un tipus de vida urbana caracteritzada per cinc grans valors absolutament oposats a la definició anterior. És més, la confluència dels seus resultats la nega del tot:

1. La distància física, oposada a la densitat, entesa com el principal atribut del fet urbà i del qual deriven tant la intensitat com la performativitat urbanes.

2. L’especialització, contrària per definició a la diversitat, materialitzada en la barreja d’usos i comportaments canviants a més en funció del context i de paràmetres temporals, com ara la rutina, l’ocasió o l’oportunitat.

3. La segregació, confrontada a la promiscuïtat, la qual -definició de diccionari en mà-, fa referència directament a la “barreja o confusió de coses diverses”.

4. La predictibilitat, que nega la serendipitat i l’espontaneïtat, les quals defineixen la sociabilitat i l’interès a l’espai públic i, per extensió, la mateixa vida urbana.

5. La simplicitat, antònima de la complexitat, la qual resultaria de la suma de la diversitat, la promiscuïtat i la serendipitat, atributs tots ells que troben el seu caldo de cultiu privilegiat, el seu entorn favorable per al seu desenvolupament, a la mateixa densitat urbana.

En aquest sentit, cal no oblidar que allò que més ens interessa i atrau de la ciutat és la seva immensa capacitat per proposar-nos un escenari físic variable on trobar, de manera reiterada i sempre diversa, la promesa d’innovació i creativitat contínues que amaga la definició anterior de Kevin Lynch. Aquesta serendipitat urbana, que uneix diversitat i atzar, complexitat i sorpresa, continua sent avui dia un valor que apreciem i que ens reafirma en la decisió col·lectiva d’habitar la ciutat.

Però en unes urbs sotmeses, precisament pel seu caràcter complex i canviant, cada cop més a reglamentació i gestió, presoneres del consum de confort a qualsevol preu, gairebé esglaiades pels inesperats peatges que la por i la inquietud davant la pandèmia representen, el fet evident és que hi ha la necessitat urgent de dotar l’espai urbà d’espais on es puguin garantir les condicions perquè aquesta serendipitat urbana s’alimenti de la manera més efectiva possible.

¿És possible, per tant, generar complexitat urbana i intensitat relacional sense la densitat que neguen els protocols de gestió covid de l’espai públic?

¿Encara podem cultivar la diversitat, la promiscuïtat i la serendipitat urbanes sense el principal entorn favorable que les garantia, és a dir, sense la distància propera i el temps d’exposició a l’altre?

¿Resulta possible, en definitiva, la ciutat mateixa amb una dimensió social acotada per la norma ubiqua dels dos metres de distància de seguretat o els quinze minuts de temps màxim d’exposició per minimitzar el risc de contagi?

Certament, com deixen clar aquestes preguntes, el pòsit cultural que heretem de l’experiència urbana de la pandèmia mantindrà en una llarga cua d’impressió objectius urbans desitjables i que no només explicaven el perquè del triomf històric de la ciutat davant d’altres tipus d’assentament humà, sinó que també inspiraven les receptes considerades efectives per alimentar el pols de la sociabilitat, com els mateixos disseny i configuració dels espais públics.

L’ombra de la pandèmia...

L’ombra de la pandèmia és allargada i el seu pes no s’esvaeix, precisament, a l’aire. A la rebaixa i l’amputació de continguts urbans que el covid-19 ha representat per a l’experiència de la ciutat, hem d’afegir també una darrera tendència indirectament derivada de la mateixa implantació global dels protocols de gestió de la mateixa pandèmia.

En el moment actual, la performativitat de l’espai públic, la promiscuïtat i la convivència intensa entre usos i experiències urbanes romanen com a objectius encara més llunyans i difícils si, a més de donar fe dels impactes directes de la pandèmia sobre les condicions de la sociabilitat en la ciutat, prestem també atenció a com l’urbanisme postcovid -cada vegada amb un caràcter més mainstream - va proposant, a ciutats i llocs completament diferents, solucions de disseny físic dels espais, de gestió de les mobilitats i d’estratificació de les funcions urbanes certament comunes, equalitzades. Projectes tots ells, això sí, afavorits per les etiquetes covid-free o covid-proof, però que tenen en la hiperespecialització de l’espai públic i la sobresimplificació de la ciutat el seu centre de gravetat permanent.

D’alguna manera, semblaria com si aquell urbanisme del copy & paste que denunciàvem fa anys amb la idea de la urbanalització, hagués trobat a l’experiència urbana de la pandèmia la seva última, i no per això menys efectiva, coartada per reproduir-se, transitant còmodament del tardocapitalisme al turbocapitalisme digital sense aparent solució de continuïtat.

És urgent, doncs, interrogar-se sobre la capacitat que encara podem tenir per gestar una resposta mínimament crítica, que ens capaciti per poder i voler habitar les ciutats d’una altra manera. La ciutat del demà podria i hauria de continuar sent, per sobre de tot, una màquina social productora de sentit col·lectiu i significats compartits, encara que sigui albirant un ja no tan nou tercer mil·lenni ple de futurs imperfectes.