Dissabte passat es va morir el senyor Ado Campeol. Pel nom no us sonarà, però sí que entendreu la dimensió del personatge per la frase que ha acompanyat tots els seus obituaris. Se l’ha considerat “el pare del tiramisú”, les postres italianes famoses arreu del món. Campeol era el copropietari de Le Beccherie de Treviso, que és el primer restaurant que va servir la menja amb aquest nom. Ara bé, Campeol va tenir poc a veure amb la creació d’aquestes postres. En la història del tiramisú hi ha hagut un problema d’apropiació indeguda per culpa del masclisme. L’autèntica creadora del tiramisú va ser la seva dona, Alba di Pillo, inspirada per un esmorzar que l’any 1955 li va estar preparant la seva sogra mentre ella estava de baixa per maternitat. Aquell plat combinava el clàssic pastís de Savoia (una mena de Sacher) i el cafè. La sogra l’alimentava amb aquesta barreja perquè creia que servia de reconstituent per agafar energia matinal durant els mesos esgotadors de la criança, quan es dorm poc i el cos encara està ressentit de la sacsejada del part. D’aquí el nom tiramisú, una adaptació de l’expressió Tira me su, que vol dir “Aixeca’t”.

A principis de la dècada dels 70 Alba di Pillo va estar treballant amb el pastisser del restaurant familiar, Roberto Linguanotto, per convertir aquell esmorzar en unes postres una mica més elaborades. De fet, el xef també ha fet notar la seva part d’autoria creant una pàgina web i una altra del tiramisú on especifica com van néixer aquestes postres i la recepta oficial original.

Amb tot, històricament, les llegendes al voltant del tiramisú han sigut moltes. S’ha explicat que es van crear com a ofrena dels pastissers de Siena al gran duc de la Toscana Cosme III de Mèdici, al segle XVII, en reconeixement de les seves virtuts: el cafè com a sinònim de la seva força, el cacau com a símbol de la seva virilitat i el mascarpone de la seva humilitat. Aleshores les postres es van batejar com la sopa del duc. Els gastrònoms experts, però, han considerat la història bonica però falsa, perquè la impossibilitat de conservació de la preparació en una nevera l’hauria convertit en una menja inconsistent i perillosa en aquella època tenint en compte que porta ous crus. El mèrit també s’ha atribuït a una pastisseria de Torí per homenatjar Camillo Benso, comte de Cavour, polític i estadista. Havia de ser una menja energètica que li permetés agafar forces per dur a terme la política de reunificació de la península Itàlica al segle XIX. El Corriere della Sera, en canvi, va atribuir el tiramisú a un invent dels cuiners dels bordells de Treviso, perquè servís de reconstituent als clients. En aquest cas, el nom de les postres adquiriria un significat més fisiològic.

L’obituari d’Ado Campeol ha servit per desempatar i assumir una versió oficial que, d’altra banda, ara serveix per reconèixer els mèrits de la seva dona, Alba di Pillo, i del xef de Le Beccherie, Roberto Linguanotto. Di Pillo, per cert, ha remarcat sempre que a l’hora de preparar el tiramisú no s’ha d’afegir cap licor ni alcohol al cafè per sucar els savoiardi. Ara bé, el dilema ha arribat quan a la recepta original del restaurant hi descobreixes que només s’hi posen els rovells d’ou i en cap cas s’hi afegeixen les clares a punt de neu, un ingredient que apareix en qualsevol llibre de receptes. Una opció que converteix el tiramisú en unes postres molt més denses. I ara què fem? Amb clara o sense?