Amanda Figueras (Vilafranca del Penedès, 1978) treballava abans com a periodista al diari El Mundo, sobretot s’encarregava d’informació sobre la Unió Europea, i admet que sabia poc sobre l’islam, per no dir gairebé res. Ara, en canvi, és una musulmana convençuda, fins i tot porta un vel al cap i acaba de publicar el llibre Por qué el islam (ed. Península), en què explica el seu acostament a aquesta religió. Assegura que “no és fàcil ser musulmana a Europa”, i que la majoria dels occidentals no en tenim ni idea sobre l’islam. Simplement coneixem els tòpics.

Per què es va fer musulmana?

El meu acostament a l’islam va ser inicialment intel·lectual, de curiositat personal. Després de l’atemptat de l’11-M, vaig haver de cobrir com a periodista la situació dels musulmans a Madrid. Aleshores em vaig adonar que no sabia res de l’islam, ni dels musulmans, ni en coneixia cap. Vaig començar a llegir i a acostar-me a aquest món. D’aquesta manera em vaig fer musulmana.

També es va casar amb un marroquí.

No em vaig acostar a l’islam per amor. Tampoc estaria malament si ho hagués fet, però no va ser el meu cas. Vaig conèixer el que va ser el meu marit quan jo ja m’havia acostat a l’islam i, de fet, ell no era gaire religiós ni va influir en el meu camí. Però és molt típic pensar que les dones ens convertim a l’islam per amor, com si els homes musulmans tinguessin uns poders màgics que ens converteixen. I això em molesta. A les dones se’ns infantilitza, com si no tinguéssim capacitat de decisió i raonament sobre aquest tema. Es considera que si hem escollit ser musulmanes és perquè ens han rentat el cervell o per amor. És absurd.

¿Per això ha decidit publicar un llibre sobre la seva experiència?

M’han acusat d’oportunista, però més aviat diria que el meu llibre arriba en un moment oportú perquè malauradament hi ha un munt de prejudicis i estereotips sobre l’islam que confonen la gent. Crec que és important desmuntar aquests tòpics.

Per exemple, quin tòpic caldria desmuntar?

Malgrat tota la mala fama que té l’islam i malgrat moltes traduccions errònies de l’Alcorà, que ens fan molt mal, el missatge de l’islam és igualitari i de justícia. De fet, l’islam promou la igualtat entre homes i dones, i el profeta va insistir innumerables vegades en el bon tracte cap a les dones. Però d’això mai se’n parla, i és moment de posar-ho en valor.

¿Aquesta seria la idea més equivocada que tenim sobre l’islam?

A mi és una de les que em fan més mal. Està profundament instaurada, i és molt difícil de tombar. Com a musulmanes se’ns dona menys credibilitat. Si cal parlar de medicina, es contacta sempre un metge; per parlar de l’univers, un astrònom, i per tractar de ciència, un científic. Però en el cas de l’islam, es recorre a qualsevol tertulià sense una bona formació que s’ha llegit alguna cosa sobre l’islam. No se’ns dona veu a nosaltres, els musulmans. Se’ns aparta, i és dolorós saber que tanta gent té la idea que l’Alcorà és injust amb la dona.

Alguns asseguren que l’Alcorà diu que el marit pot pegar a la seva dona.

Hi ha moltes dones que treballen per eliminar les lectures patriarcals de l’islam. Malauradament el masclisme i el patriarcat són una epidèmia sense límits geogràfics ni temporals. Una pandèmia. Si algú té un coneixement general del missatge de l’islam i de la vida del profeta, s’adonarà fàcilment que és absurd que l’Alcorà digui això. Cau pel seu propi pes. Es tracta d’una traducció errònia i segurament malintencionada de l’Alcorà, que no es correspon amb el missatge del llibre sagrat.

I què me’n diu de la poligàmia? D’això l’Alcorà sí que en parla.

La poligàmia apareix a l’Alcorà per posar ordre a una situació que existia en aquell temps, però Al·là desmotiva aquesta pràctica. És un fenomen reduït. També cal tenir en compte que hi ha legislacions diferents en els diversos països de majoria musulmana. Alguns països permeten la poligàmia, però d’altres no ho permeten o exigeixen un munt de requisits per practicar-la. A més, ¿hem parlat amb els homes i les dones que tenen relacions polígames? Per què els hem de jutjar? Potser és una cosa que trien i que volen. Ara també està de moda l’anomenat poliamor, i tampoc l’hem de jutjar. Hi ha moltes maneres de veure el món.

¿Hi ha alguna cosa que abans feia i que ara ja no fa perquè és musulmana?

Sí. Per exemple, cada any dono part dels meus estalvis als pobres. També tinc més en compte com afecten els meus actes als altres i intento fer un consum més responsable: comprar dins de les meves possibilitats a productors que treballin pel benestar animal.

Però tot això també ho podia fer sense ser musulmana.

Per descomptat! Però és un dels canvis que jo he experimentat. La gent espera que respongui que ja no bec alcohol ni menjo porc. Però crec que és més important com afecta a la societat el fet que jo hagi abraçat l’islam. L’islam intenta que siguem millors amb nosaltres mateixos i amb les altres persones. I crec que això és molt important i mai no se’n parla.

Però també m’imagino que ja no menja pernil.

Ni tampoc bec ni una copa de vi. Però no trobo a faltar ni una cosa ni l’altra. Molta gent es posa malalta malauradament i ha de deixar de menjar porc. I ni t’explico la quantitat d’abstemis que hi ha! Molta gent vol tenir una vida més sana i deixa de beure i de fumar. Si ho fas perquè ets esportista, ets cool. Però si ho fas perquè ets musulmana, ets una reprimida. Quan es tracta exactament del mateix, una elecció de vida.

La seva transformació com a musulmana deu haver sigut gradual.

Sí, el meu camí a l’islam ha sigut un procés en el qual he anat evolucionant, i encara em queda molt per evolucionar, perquè les circumstàncies em limitaven. Les circumstàncies i jo mateixa, ja que tenia prejudicis i això feia que jo mateixa m’autolimités de vegades. Per exemple, ara soc més practicant amb el tema de resar. Quan treballava al diari, em resultava molt més difícil resar a les hores que tocava. En definitiva, entre setmana no resava a l’hora perquè no m’atrevia a fer-ho, o sentia que no ho podia fer al diari. Ho feia a la nit a casa.

Un altre canvi és que ara porta un vel al cap. No es pot ser musulmana sense portar vel?

I tant que es pot. Hi ha moltes musulmanes que no el porten, i no passa res. El vel ha de ser una elecció lliure. Si una dona no se’l vol posar, ningú la pot coaccionar. Un vel imposat hauria de ser il·legal perquè ningú pot imposar a la dona una determinada manera de vestir. I, a més, és antiislàmic. En l’islam no es pot coaccionar ningú a fer res relacionat amb la fe. Per això dono suport a les dones de l’Iran que lluiten perquè no les obliguin a posar-se el vel, o les de l’Aràbia Saudita.

En canvi, vostè el porta. Per què?

No m’importa que em facin aquesta pregunta, però defenso el dret de les dones de no haver de donar explicacions sobre per què fem les coses. Crec que és una cosa de l’àmbit decisori i íntim de la dona. Al meu llibre explico les raons per les quals les dones ens posem el vel. Moltes pensen que és obligatori a l’islam, que és un mandat diví i el porten per un acte d’adoració a Al·là. Altres dones no consideren que sigui obligatori, però sí aconsellable. D’altres simplement pensen que és un símbol de pertinença al grup. I hi ha dones que l’utilitzen com a arma política, de la mateixa manera que les integrants de Femen fan servir el seu cos per a la lluita política. Hi ha dones musulmanes que també fan una lluita política amb la seva manera de vestir, situant-se fora del sistema capitalista que exigeix estar permanentment arreglades i guapes. Entenc que hi hagi gent que associï directament el vel amb un símbol d’opressió de la dona, però a les societats occidentals també hi ha coses que les dones portem i els homes no. Per exemple, els talons i els sostenidors, i tots dos estrenyen. Però tant de bo deixem de donar tanta importància al vel. Crec que és un debat que s’ha de superar. Hi ha una obsessió malaltissa amb aquest tema.

L’escriptora egípcia Nawal el Saadawi diu que les dones europees que adopten l’islam i es posen el vel “són estúpides”. Què n’opina?

Nawal el Saadawi es considera un referent en el feminisme àrab, ha encapçalat lluites importants i és una figura amb una feina al darrere que no es pot menysprear. Quan parla de les dones amb vel, sempre ho fa mostrant-s’hi en contra, fins a l’extrem d’insultar-nos. Jo prefereixo no menysprear altres dones, ni intentar menysprear les seves decisions. Si considero que no fan alguna cosa bé, opto per ajudar-les donant-los la mà i no pas una bufetada.

Al seu llibre explica que inicialment tenia por de posar-se el vel.

Tenia por de la reacció dels altres. Em sentia insegura i pensava que la por era també perquè no estava preparada com a musulmana. I la veritat és que quan vaig decidir posar-me’l, malgrat els primers dies, en què sí que estava nerviosa en sortir al carrer i intentava no creuar-me amb els veïns de l’escala, va ser més fàcil del que creia. Hi ha gent que em feia comentaris, però internament ja estava preparada per enfrontar-m’hi, per rebre’ls i que no em fessin mal ni em ferissin.

M’imagino que els comentaris eren de sorpresa.

No només, és molt habitual que m’hagi d’enfrontar al menyspreu, al rebuig, al racisme i a la islamofòbia. Em sento permanentment jutjada a priori pel fet de portar el vel. És automàtic. Com a dona musulmana amb hijab, se’m considera submisa, subdesenvolupada, que no tinc control sobre la meva vida o manera de vestir, ni sobre la meva sexualitat. Em sento menystinguda en moltes ocasions.

¿Vol dir que seria més fàcil ser musulmana a Espanya si no portés el vel?

Sí. Les musulmanes amb vel som la diana de tota la càrrega d’odi cap a l’islam. No nosaltres com a persona, sinó com a idea. Els que ens odien ens veuen com un símbol de l’islam. I vivim un munt d’odis, no només el religiós. Les musulmanes amb vel sempre estem associades a la immigració, i patim tot tipus de prejudicis i racisme. I això té conseqüències com la dificultat per trobar feina o casa, o per accedir en igualtat de tracte a l’administració pública. Jo soc blanca, no estic racialitzada, però les meves companyes racialitzades ho pateixen encara més.

Aleshores hi ha islamofòbia a Espanya?

Abans de ser musulmana no pensava que fos així, però és una realitat. I no ho dic jo, ho diuen les estadístiques. Fa uns dies es va presentar el quart informe de la Plataforma Ciutadana contra la Islamofòbia, que és una associació privada formada per voluntaris. Sens dubte hi ha islamofòbia, i sobretot s’ha disparat a internet. Els discursos d’odi són un fenomen creixent i molt preocupant. Jo he sigut objecte d’atacs coordinats en xarxes socials, i crec que caldria donar-hi més importància de la que malauradament s’hi dona. No es pot enverinar una societat i esperar que després no passi res.

Com es podria acabar amb la islamofòbia?

Jo soc partidària de l’educació i la pedagogia. Necessitem més pedagogia sobre l’islam. És impopular dir-ho, però hauríem d’estudiar religions a l’escola. Són una realitat del món, i caldria estudiar història de les religions i aprofundir en les creences perquè les criatures aprenguin des de petites que hi ha moltes maneres d’estar al món.

I creu que això és possible?

Sempre m’agrada dir que crec que les coses poden canviar i que hi ha esperança. Hi ha molta gent jove activa mobilitzant-se amb associacions i esdeveniments. Això al final ajudarà a canviar la situació i potser un dia no creurem que l’islam és aquell monstre dolent que ens vol matar a tots, sinó que hi ha 1.800 milions de musulmans, gairebé dos milions a Espanya, que som ciutadans com qualsevol altra persona. Sembla mentida, però se’ns tracta com uns bitxos raros. I el musulmà és com qualsevol persona, però musulmà.