Fa un parell de setmanes, la ministra de Drets Socials Ione Belarra es va convertir en trending topic a les xarxes socials perquè una fotografia que li van fer dalt d’un escenari deixava entreveure que no duia sostenidors. No anava escotada. Portava un jersei de llana de coll rodó i màniga llarga, però el fet que s’apreciés el relleu dels seus mugrons sota la roba va generar un escàndol. La metxa la va encendre, per variar, un assessor de Vox, Bertrand Ndongo, alarmat per la imatge.

La polèmica inútil i retrògrada ens pot fer pensar que el menyspreu perquè es marquin els mugrons és una inquietud pròpia de mentalitats ultraconservadores. O una utilització política d’una anècdota intranscendent.

Però el cert és que avui anar sense sostenidors continua suposant un problema quotidià. I, si teniu pits, només cal que feu la prova i sortiu uns quants dies al carrer sense sostenidors quan deixem de portar abrics, anoracs i bufandes que dissimulen els volums del nostre cos.

El primer obstacle a superar és el de l’autocensura. Se’ns ha adoctrinat des de jovenetes en la necessitat de dur sostenidors, fins i tot com una qüestió d’higiene personal. Alliberar-se d’aquesta tirania, sobretot al principi, et fa sentir més despullada del que realment vas.

La cosa més difícil de gestionar són un determinat tipus d’homes fastigosos que van pel carrer posant una atenció desmesurada als pits de les dones amb les quals es creuen. Són una mena de linx, amb raigs X als ulls i un radar al cervell, que avancen per la vorera obcecats a interceptar glàndules mamàries. Quan creuen detectar uns pits sense sostenidors en un exercici intuïtiu llefiscós i malaltís, senten l’impuls irrefrenable de fer saber a aquella dona que se n’han adonat. I habitualment et claven la mirada amb els ulls esbatanats sobre els pits. Uns altres fan moviments amb la llengua com si llepessin un gelat o ajunten els llavis com si mamessin. Uns altres posen els dits índexs davant els seus mugrons com si disparessin. O es freguen el dit polze i l’índex davant els seus pectorals com si s’acariciessin els seus mugrons. Si els reproves l’actitud, l’agressivitat es multiplica: “A sobre, la culpa és meva!”, “Si vas així no et queixis!”... O l’incoherent “Si no vols que et mirin, tapa’t!” Pots anar amb jersei de coll alt i pantalons llargs, dur una jaqueta oberta sobre la samarreta o una camisa tradicional. Però l’ordre és que “et tapis” com si anessis despullada.

En alguns cercles de més confiança et qüestionen la decisió: “Et cauran els pits”. Un estudi del 2013 del metge esportiu francès Jean-Denis Rouillon, de la Universitat de Besançon, concloïa que no hi havia cap evidència científica que la manca de turgència dels pits fos causada per no utilitzar sostenidors. Ho determinaven, en canvi, factors biològics o genètics. També ho consideren un atreviment. T’alerten de la imprudència que t’aboca a tenir problemes amb alguns homes, et fan bromes perquè tens els mugrons eriçats o t’aconsellen que amb aquella peça de roba convé posar-te sostenidors. El resultat? Que en actes públics, reunions o trobades amb gent que no coneixes gaire o temes de feina, et posis els sostenidors només per la inseguretat de ser mal interpretada.

No dur sostenidors es llegeix encara com una provocació i no com una elecció per la comoditat personal. És percebut com un acte polític. I tot i que no pretenia ser-ho, s’hi acaba convertint perquè anar sense sostenidors et fa prendre consciència de la repressió que hi ha contra el cos de la dona. No molesta la manca de sostenidors. Molesta el teu acte de llibertat.