E ls que vam néixer als 80 tenim el referent Disney, llunyà i borrós, encara gravat a foc a la retina, i sovint no tenim una idea clara sobre què pensar. D’una banda, Disney representa tot allò tendre que com a nens i nenes ens emocionava: Bambi i les pel·lícules mítiques com Fantasia, que sempre repetien durant el Nadal; aquelles bandes sonores en casset impressionants que ens duien els Reis de casa els tiets, i fins i tot aquelles postals màgiques que simulaven el 3D, El ojo mágico, en què havíem de forçar la vista per descobrir imatges amagades en un mosaic abstracte de colors i formes. D’altra banda, precisament El ojo mágico pot ser el símil del que ens ha passat amb Disney: a poc a poc hem anat allunyant la visió, agafant perspectiva, i de la imatge que teníem d’aquesta marca de somnis i promeses felices ens n’ha anat apareixent la fosca figura d’una indústria ferotge capaç de transformar-nos al seu plaer. Del happy ending a la horror story en poc més de 30 anys.

El fotògraf barceloní Arnau Rovira Vidal viatja a Orlando l’any 2018 i recorre els parcs temàtics de referència, Diseny World i Universal Studios, ciutats de vacances amb oci per a tota la família carregats amb totes les bales possibles: complexos turístics, restaurants, pistes de golf i parcs aquàtics. El resultat d’aquest viatge d’Arnau Rovira Vidal per Orlando ha estat el projecte fotogràfic Fantasia Resorts, un recull de 30 fotografies que emanen sensacions d’excés, surrealisme pop i capitalisme en color. La intenció de l’artista quan es va colar en aquests resorts per fotografiar-los era capturar el paisatge americà com a referent visual comú que ja integrem inconscientment arran de l’americanització cultural que es produeix globalment des de fa dècades. Incloent-hi la que ens servien de la mà de Disney, evidentment.

Disney World va obrir portes el 1971 i actualment té 4 parcs temàtics i 33 resorts repartits en 65 quilòmetres quadrats. En aquestes instal·lacions hi treballen 62.000 persones, que els últims mesos han sigut notícia per les seves demandes salarials a un sistema que troben explotador. Disney s’ha convertit el 2018 en imatge de la desigualtat econòmica americana, amb les persones que dia a dia es disfressen de Mickey Mouse i de d’Ànec Donald reclamant un sou digne per l’asfíxia vital dels baixos salaris. De fet, més d’un de cada deu treballadors de Disneyland Resort va declarar que havia sigut sensesostre en algun període dels dos últims anys perquè no arribava a cobrir les despeses bàsiques amb el sou del parc. Curiosament, allotjar-se en un d’aquest resorts té un preu força elevat, com apunta irònic Rovira Vidal: “Pots disfrutar la nostàlgia infantil des del mòdic preu de 100 dòlars la nit”.

Les cendres dels morts

De ben segur que l’explotació laboral no era un dels temes que com a nens i nenes hauríem imaginat que ens vindrien al cap en pensar en Disney. D’altra banda, per afegir-hi més foscor, Disney World i Disneyland s’han convertit en dos dels punts més populars on les famílies tiren les cendres dels seus familiars morts. Els treballadors dels parcs van revelar al Wall Street Journal que aquest fet no permès per la companyia Disney passa, almenys, una vegada al mes en algun punt del parc i de maneres molt diverses: les cendres es tiren al riu de Pirates del Carib, a la fosa de Dumbo acompanyades de flors o dins la Mansió Encantada...

Remuntem-nos als orígens de Disney: un geni, Walt Disney, que anys després de morir encara ens ensenyava coses com la paraula criogènia ; tot un mite en vida i mort, congelat o no, i artífex de personatges com Mickey Mouse, que 90 anys després del seu naixement encara segueix apareixent en samarretes infantils per tot el món. Disney va ser un estereotip del capitalisme cultural amb un fundador carismàtic que va acumular un gran capital i va desenvolupar les accions globals que el doctor en ciències polítiques Alexandre Bohas defineix com “la constitució d’una civilització d’entreteniment global”.

La companyia va ser tot un referent d’entreteniment infantil, i avui és, cada cop més, imatge de decadència. Pel que fa als parcs temàtics, la rivalitat amb Universal Studio ve de lluny, i actualment Disney ja perd rellevància en favor de la seva competència, que compta amb unes instal·lacions més noves que atrauen nous públics i que també tradueix els continguts narratius dels parcs a altres llengües, adaptant-los a altres cultures i nouvinguts. Pel que fa al cinema infantil, Pixar, DreamWorks i Blue Sky han sigut capaces, els últims anys, de crear continguts diferents dels clàssics de Disney i més afins als rols culturals actuals, però Disney s’ha sabut adaptar al mercat prenent mesures com ara la compra de Pixar el 2006.

De moment els treballadors de Disney World han aconseguit una reforma salarial per cobrar un mínim de 15 dòlars l’hora, i Wikipedia té una gran entrada anomenada Criticism of The Walt Disney Company que compta amb 11 punts plens de queixes sobre l’empresa per part d’activistes i organitzacions. Els complexos turístics de Fantasia Resorts continuen apujant els preus i deixant la classe mitjana fora de joc, però de moment no s’espera que les visites baixin. Al cap i a la fi, Disney sempre ha jugat a colar-se en totes les escletxes del pensament per convertir-se en el somni infantil, i ha aconseguit que a la pregunta “Quin desig demanaràs?” molts nens d’arreu del món responguin, mentre bufen les espelmes: “Anar a Disneyland”... al preu que sigui.