El bolso, tal com l’entenem actualment, és una peça de summa importància, no tan sols per a la moda, sinó perquè permet comprendre el món i les seves tensions socials. Aquesta peça discorre paral·lela a la història dels diners, dels objectes de valor i de la banca, amb la funció de mantenir les pertinences a recer. A més, simbolitza dues accions contràries entre si, com la despesa i l’estalvi. I finalment és un contenidor portàtil, que fa de pont entre la vida privada i la pública, perquè considerem irrespectuós que algú tafanegi el nostre bolso, però fer-ho ens permet conèixer trets importants del propietari. Per tant, i donada la seva importància, per què els homes es resisteixen a dur-ne?

A l’Edat Mitjana els bolsos, com que no existien les butxaques, estaven vinculats al cinturó, del qual es penjaven dagues, rosaris o bossetes amb herbes, així com contenidors més o menys estructurats per als diners –més grans per a homes que per a dones–. Antecessors de les actuals ronyoneres, que en les dones van derivar amb el temps en dues bosses, lligades amb una beta a la cintura, reposades sobre cada maluc i ocultades per les faldilles. Aquest sistema va estar vigent fins a la Revolució Francesa, quan va produir-se un canvi dràstic en la moda femenina. Unes faldilles molt amples van donar pas a uns vestits més estrets, amb la cintura sota el pit i elaborats amb teles a voltes transparents. Per tant, perquè no es transparentessin ni es deformés la silueta, van inventar el bolso. Els francesos, esglaiats per la novetat i esperonats per les nombroses sàtires dels diaris, van batejar-lo com a “ridícul”, mentre que els anglesos, tot reconeixent la innovació de l’invent, el van anomenar “indispensable”.

Els homes, engalanats amb els vestits sastre foscos i els abrics, comptaran amb força butxaques i no els caldrà externalitzar les pertinences. Per això, el bolso acabà esdevenint una peça associada indefectiblement al gènere femení, del qual, al llarg del segle XX, els homes defugiran, per tal que la seva masculinitat no es vegi qüestionada. Amb el temps, però, aquesta renúncia cada vegada serà més problemàtica, perquè la seva indumentària s’anirà simplificant i perdrà capes de manera gradual, i reduirà, en conseqüència, el nombre de butxaques. Clarament calia una solució! La primera va ser la maleta, tot i que quedava restringida a un sector professional concret i no servia per al lleure. D’altres, arran dels anys 70, van optar per la bandolera, precisament per la seva associació amb la indumentària de guerra. El soldat mai falla a l’hora de sentir-se mascle! Alguns van arriscar-se al bolso de mà, el qual va anomenar-se amb tota tranquil·litat “mariconera”, reconeixent que amb el seu ús s’estaven transgredint fronteres de gènere i sexualitat. Força homes opten per omplir-se les butxaques dels pantalons fins al límit, com si fossin alforges, malgrat que això els porti a deformar la seva silueta. A partir dels 80, la motxilla entra amb força com a complement unisex, tot i que els més grans no s’hi troben a gust per la seva informalitat. I finalment, com a mètode més estès, hi ha els qui ho encolomen tot al bolso de la dona, la qual, a més del sobrepès, també es veu abocada a preveure tot allò que pot necessitar cada membre de la família, perpetuant la funció assistencial i de cures que se li adjudica. Tant costa portar un bolso, carai?