The New York TimesUNS 1.600 QUILÒMETRES al sud de Hawaii, a la columna d’aire que s’aixeca uns 14.000 metres d’altitud sobre les aigües del Pacífic equatorial, hi ha una barreja de núvols de tempesta ben espessos i boirina de cirrus glaçada. Tot plegat és producte del sobreescalfament de les aigües d’aquest oceà. A bord d’un avió Gulfstream, investigadors de l’Administració Nacional de l’Atmosfera i els Oceans nord-americana (NOAA) travessen a velocitat de creuer aquest tram desolat d’oceà tropical on els vents alisis del nord i del sud es troben.

És una zona que, des de ben antic, els mariners han anomenat les calmes equatorials del Pacífic, tot i que aquest any és de tot menys tranquil·la. Aquesta zona és el cor del Niño més fort que s’ha registrat en una generació, un fenomen que bombeja humitat i energia a l’atmosfera i que agita el temps arreu del planeta.

A finals del mes de gener, aquest avió, amb 11 persones a bord (amb el periodista que escriu aquest article inclòs), descrivia un llarg tomb cap a l’oest per esquivar la zona amb més turbulències atmosfèriques. Cada 10 minuts els tècnics situats a la part posterior llançaven un paquet d’instruments a l’exterior a través d’un tub estret que sortia del terra de l’aeronau. Penjats d’un petit paracaigudes, els instruments, anomenats radiosondes descendents, queien daltabaix cap a l’aigua. Durant el descens transmetien a l’avió la velocitat i la direcció del vent, la humitat i altres dades sobre l’atmosfera.

Aquestes dades que els científics recullen i analitzen podran servir per millorar les previsions sobre l’efecte del Niño i per entendre millor què es cou en aquest indret, el seu punt d’origen. “Una de les qüestions més importants és determinar la qualitat dels models climàtics i meteorològics actuals a l’hora de representar la resposta al Niño de l’atmosfera tropical”, afirma Randall Dole, científic del Laboratori de Recerca del Sistema Terrestre de la NOAA i un dels investigadors que encapçalen el projecte. “És la primera anella de la cadena”.

AUGMENT DE TEMPERATURES

El fenomen del Niño es forma amb una periodicitat d’entre dos i set anys quan els vents en superfície que normalment bufen d’est a oest s’afebleixen. En conseqüència, l’aigua càlida, que en condicions normals es distribueix al llarg de l’equador a la zona del Pacífic occidental, s’acumula a l’est. Aquest moviment d’aigua càlida, que amb el Niño aquest any ha augmentat fins a 2,78 ºC respecte a l’habitual al Pacífic central i oriental, actua com una estufa que afecta els corrents en jet que bufen a gran altitud. Al seu torn, això pot comportar que les pluges hivernals siguin més abundants al terç més meridional dels Estats Units i que el temps sigui sec al sud de l’Àfrica, tot i que aquests només són alguns dels múltiples efectes possibles del Niño.

Gràcies a l’enorme capacitat de processament i a la millor qualitat de les dades obtingudes, els científics han pogut desenvolupar models més capaços de predir l’ocurrència i la intensitat del Niño. El juny passat hi havia consens entre els experts que utilitzen models de la NOAA i altres organismes i centres acadèmics de tot el món. Els especialistes coincidien que, durant el que quedava d’any, es formaria un Niño de gran intensitat. I no van errar el pronòstic.

Però, a l’hora de predir els efectes del Niño sobre el temps, les temptatives dels científics no han sigut tan reeixides. Aquest any, per exemple, la majoria de models han acusat una incertesa superior en la predicció. Anthony Barnston, cap de prediccions de l’Institut Internacional de Recerca del Clima i la Societat de la Universitat de Colúmbia, que ha estudiat la precisió dels models del Niño, afirma que els anomenats models dinàmics, que simulen la física del món real, han obtingut més bons resultats a l’hora de predir si es produirà el Niño que els models estadístics, que es basen en la comparació de dades històriques. Barnston explica que, amb un model dinàmic, n’hi ha prou introduint les dades que representen les condicions actuals. “Hi poses les dades i fas avançar el temps”, comenta. Aquest procés es pot repetir desenes de vegades (o tantes com permeti el pressupost disponible) modificant lleugerament les dades cada vegada i fent la mitjana dels resultats.

Amb independència del model que s’utilitzi, és crucial disposar de dades de bona qualitat. El desenvolupament de satèl·lits i xarxes de boies capaces de mesurar les temperatures de la superfície de l’oceà i altres paràmetres està contribuint a la creació de models del Niño. Tot i això, obtenir bones dades pot resultar més difícil quan es pretén fer pronòstics dels efectes del fenomen sobre la meteorologia. El projecte de la NOAA té per objectiu ajudar estudiant una peça clau de la connexió entre el Niño i el temps: la convecció profunda tropical.

OBSERVAR ELS NÚVOLS

Els núvols als quals es va acostar l’avió de la NOAA durant la sortida de finals de gener eren fruit d’aquest procés. L’aire que hi ha sobre les aigües càlides del Niño absorbeix escalfor i humitat i s’eleva milers de metres. Quan l’aire assoleix una gran altitud (aproximadament el nivell per on volava l’avió de la NOAA) la humitat es condensa i forma gotes diminutes, allibera energia en forma d’escalfor i genera vents que bufen cap enfora.

Els científics saben que l’energia que s’allibera pot generar una mena d’arruga en un corrent en jet, una onada que, en desplaçar-se, pot afectar regions dispars del món. També són conscients que els vents que es generen poden empènyer un corrent en jet i donar-li així més força. Aquest és un dels principals motius pels quals, a Califòrnia i gran part del sud dels Estats Units, el Niño tendeix a portar més pluja de l’habitual: els vents de la convecció donen prou empenta al corrent en jet per arribar fins a Califòrnia i més enllà.

El cas és que, per estudiar la convecció durant el Niño, a més de recol·lectar dades a la superfície del mar, cal recol·lectar-ne a l’atmosfera. Es tracta d’una tasca àrdua, perquè la convecció es produeix en un dels llocs més remots del planeta. En conseqüència, Dole explica que, durant els fenòmens del Niño, s’han obtingut poques dades reals sobre la convecció, de manera que la majoria de models, inclosos els de la NOAA, s’han acabat basant en detalls sobre el procés deduïts pràcticament a les palpentes. “Tenim moltes sospites que la reproducció d’aquestes respostes als nostres models conté errors greus”, reconeix. “L’única manera de poder-ho saber és sortint i fent observacions”.

Quan els experts en prediccions van començar a pronosticar un Niño intens, els científics de la NOAA hi van veure una ocasió. Van començar a planificar un programa de recerca de resposta ràpida. Dole estima que, en condicions normals, es trigaria dos o tres anys a constituir el programa que ells han posat en marxa en uns sis mesos. En certa manera, diu, els va ajudar el desenvolupament del Niño, que a la tardor va suprimir l’activitat dels huracans a l’Atlàntic. L’avió Gulfstream va tenir menys missions, més hores de vol disponibles i van sobrar radiosondes. Tots aquests mitjans es van transferir al seu projecte.

A part de l’avió, que a més té un radar Doppler per estudiar el vent, el programa inclou també el llançament de sondes des d’un vaixell i des d’un petit escull de prop de la línia de l’equador. Així mateix, s’ha reclutat el Global Hawk, una gran aeronau de la NASA pilotada a distància, per estudiar la zona del Pacífic que separa Hawaii del continent.

El vol del Gulfstream al qual vaig poder assistir va ser el quart d’entre més d’una vintena de programats per al mes següent.

CAPTURA DE DADES

La jornada comença a l’aeroport internacional de Honolulu cinc hores abans de l’enlairament, previst per a les 11.30 h. Ryan Spackman, l’altre investigador principal, i els seus col·legues de la NOAA comencen la jornada amb una reunió sobre el temps amb Dole i altres científics que eren a les oficines de la NOAA, a Boulder, Colorado.

Un cop una radiosonda surt de l’avió, comença a transmetre-hi dades quasi immediatament, que apareixen en temps real en unes quantes de les diverses pantalles d’ordinador de la cabina, entre les quals la controlada per Richard Henning, l’altre director de vol. Henning, que, com Holmes, és meteoròleg, s’assegura que les dades siguin netes. El seu ull experimentat li permet distingir ràpidament si un sensor no ha funcionat correctament o si la sonda ha transmès dades inservibles. Tot seguit envia les dades en diversos formularis, entre els quals un de format condensat amb què es poden alimentar immediatament models de tot el món.

A la resta de la cabina, els membres de la tripulació s’asseguren que tots els dispositius electrònics de l’avió funcionen. Durant el viatge, Holmes, Spackman i el comandant de l’avió, Ron Moyers, comenten de tant en tant canvis de rumb pensats per acostar-nos més a la convecció a fi d’obtenir millors dades.

Després de volar cap a l’oest durant dues hores i mitja, arriba el moment de tombar cap al nord-est i tornar a Honolulu, que encara és a tres hores de vol. Només queden per llançar unes quantes sondes.

Henning i Spackman es prenen un moment per fer un repàs a algunes dades de les radiosondes. Veuen els vents que surten del capdamunt de la cèl·lula convectiva i bufen cap al nord-oest. Spackman explica que la rotació de la Terra fa que el vent s’encorbi cap a l’est, on, sens dubte, s’unirà al corrent en jet del Pacífic que afecta la costa oest dels Estats Units. Malgrat el canvi de plans, Spackman fa cara d’estar satisfet: “Avui hem fet molta ciència de la bona”, conclou.