Falta poc perquè s’estreni la sisena temporada de The Crown, amb el periple amorós de Diana amb Dodi Al-Fayed, que conclourà amb la mort d’una de les icones més populars del segle XX. L’impuls idòlatra és capriciós, atén qüestions emocionals més que racionals i sovint costa comprendre per què persones amb grans contribucions viuen en l’anonimat quan d’altres, amb mèrits escassos, s’erigeixen en semideus.

Diana Spencer pertany a aquest segon grup perquè, sense unes aportacions clares al bé comú, és una autèntica icona pop, amb un premi Guinness per ser la persona amb més portades. La seva mort, lluny de matar el mite, va desfermar-lo i l’elevà fins a la santedat, amb teories de la conspiració i experiències paranormals incloses, perquè testimonis asseguren haver-la vist en format fantasma. Amb tot això, i entrant ja en el terreny de la moda, el mantra és que va ser trencadora, innovadora i generadora de tendències. Però, realment va ser així? Analitzem primer la relació de les monarquies amb la moda per aclarir els fets.

La moda sempre ha estat una eina imprescindible per legitimar i desplegar el poder, en qualsevol dels seus sistemes. Pel que fa a la monarquia, els Reis Catòlics van ser pioners a emprar-la com a estratègia d’unió territorial, classificació social i demostració de poder. Seguint aquest llegat, Carles I i Felip II també van imposar a tot arreu el “vestit a l’espanyola”. Quan Lluís XIV usurpà el lideratge a Espanya, va instaurar una nova moda que esborrés el rastre dels Habsburg, amb la qual construir-se una imatge potent com a monarca i consolidar l’obediència i la dependència de la cort. Perquè la moda la dicta el poder i aconseguir que la gent vesteixi sota els teus dictàmens és una conquesta simbòlica important. Amb la caiguda de les monarquies absolutistes i com a reflex de la pèrdua de poder, reis i reines van deixar de dictar la moda per, simplement, seguir-la. La monarquia és un estament conservador i mancat de poder real i, per tant, no hi ha cap membre de la noblesa occidental que, després d’aquests fets, hagi estat punta de llança en moda.

La princesa de Gal·les, malgrat la seva popularitat i que els seus vestits ens puguin agradar més o menys, mai va dictar tendència i la seva moda estava lluny de ser innovadora, trencadora i interessant. Tan sols cal recordar l’estil preppy anglès amb tints cursis i reservats que lluïa de jove. Amb el temps, la cosa va millorar i va acabar alineant-se amb certs dissenyadors, però l’atreviment i el risc mai van definir la seva estètica. Però la maquinària mitòmana i cortesana poques vegades atén a raons i sovint l’ha posicionat com a referent estilístic, fins a qualificar de rebel·lió el fet de dur una tímida minifaldilla els anys 80, quan Mary Quant ja l’havia popularitzat als 60. Contràriament, aquest anacronisme havia d’haver estat una constatació del desencaix de la institució amb la realitat, perquè en aquell moment la moda anava diverses pantalles més enllà, amb figures com Vivienne Westwood, l’avantguarda del Japó, Thierry Mugler i Claude Montana. Però poc importen la raó i les evidències quan una societat, mancada de referents reals i necessitada d’evasió, té la urgència d’aferrar-se a un mite.