04/03/2022

De Maria Gorgues a Inès de la Fressange

4 min
Una escena del muntatge de l’òpera de Claude Debussy Pelléas et Mélisande al Liceu.

La meva lady in waiting em truca per dir-me que la versió de Pelléas et Mélisande, l’ópera de Claude Debussy que han tornat a posar dempeus al Liceu els senyors Àlex Ollé i Joan Pons, és de les coses més sofisticades, si no la més sofisticada, que ha vist mai. Doncs ja era hora. Tal com està el panorama, li dic, és molt recomanable aproximar-se a fenòmens sofisticats, francament. Al Liceu no hi ha anat amb mi (i no tinc la sensació que m’hi hagi trobat a faltar, la qual cosa entenc perfectament, soc esgotador) perquè jo era a Girona atenent els Premis Rahola de comunicació local, on em va cridar l’atenció, com no podia ser d’altra manera, un dels treballs guanyadors, titulat Josep Costa Serra (1898-1976), la mirada d’una nissaga de majordoms al castell de Peralada, firmat pel senyor Marc Faro i la senyora Anna Teixidor, que van recollir el guardó emocionats, i que si hi hagués alguna editora espavilada a la vista, i em consta que sí, ja estria trucant-los per publicar-los un llibre.

Aquesta vegada, al Liceu, la meva lady in waiting hi ha anat acompanyada de la seva pròpia lady in waiting, la senyoreta Martín (que, per cert, s’ha tenyit de ros platí, la seva oportuna aportació a la tan necessària sofisticació), perquè tothom sap que darrere d’una lady in waiting sempre hi ha una altra lady in waiting que sap perfectament el pa que s’hi dona.

Aquest parell van assistir a l’assaig general gràcies a l’amable invitació de la senyora Maria Gorgues, que és una de les vocals dels Amics del Liceu i, malgrat que ella tiri d’elegància clàssica i no es doni per al·ludida, una icona a diversos nivells. La setmana anterior, i perquè ens hi anéssim posant bé, la mateixa senyora Gorgues ens va convidar a una conferència sobre l’òpera de marres que el professor Carlos Calderón impartia al cor del Liceu mentre al costat, al Cercle (la nostra tia Mimí deia “el Círculo”, vaja, que és com es diu), el senyor Jordi Martí i Grau (sense corbata, sort que la nostra tia Mimí va traspassar anys enrere perquè si ho arriba a veure es torna a morir) intentava convèncer els membres del Cercle (aquest sí, tots encorbatats, encara bo!) que Barcelona, a nivell cultural, va estupendament bé o, cosa que vindria a ser el mateix, “viento en popa ”. El senyor Martí i Grau, a banda de tenir una fesomia que podria fer-lo passar perfectament pel germà petit del senyor Ricard Gili, el trompetista de la Locomotora Negra i arquitecte, resulta que és tinent d’alcalde de Cultura, Educació, Ciència i Comunitat i, de retruc, regidor de Presidència, i ens preguntem què carai deuen fer els altres membres del consistori si aquest home s’ha d’encarregar de totes aquestes temàtiques. Mare de Déu, el pobre!, doncs com per tenir temps d’anar a Aramis a escollir corbata: impossible.

Tot i que l’il·lustríssim tinent d’alcalde va intentar ficar-se a la butxaca els membres circulars per la via de la seducció, un art que es veu que domina i que els altres sempre han apreciat, no ens consta si ho va aconseguir o no. S’accepten apostes.

A l’altra banda, la conferència del professor Calderón comença amb puntualitat nord-europea. Nosaltres hi arribem uns minuts tard, o sigui mediterràniament, i la nostra entrada es converteix en la versió barata d’aquella altra protagonitzada per la Inès de la Fressange, una altra icona, que fent saltirons i vestida d’alta costura apareixia a meitat d’àrea a l’Òpera Garnier, en aquell anunci de perfum estrenat el Nadal del 1988, dirigit per Tonny Scott sota la direcció artística de Jacques Helleu, on la veu en off acabava dient “Sólo puedes decir sí a Coco”.

La conferència, que està penjada a YouTube (l’anunci de Coco també) és tremendament engrescadora perquè, segons ens explica el professor, Pelléas et Mélisande resulta ser una òpera recitativa, gens airosa, poc simpàtica, plena de símbols que els anys i la desalfabetització general han anat difuminant i, per postres, molt llarga, que són una sèrie d’advertències que és bo que algú t’expliqui abans de, mai més ben dit en aquesta versió, submergir-t’hi. Per acabar-ho d’adobar, la dramatúrgia no és lineal i l’acció (la tragèdia que, per molt simbolista que pretengui ser, és clarament la d’una dona maltractada) comença al quart acte, dels cinc que té. Això, ben mirat, és el menys important, perquè estem molt acostumats al comentari, tan contemporani, que serveix als seriòfils per assegurar que la sèrie de moda és imprescindible “tot i que has d’aguantar fins al capítol 457 per començar a entendre alguna cosa”.

El professor Calderón, quasi premonitòriament -perquè aquell dia la guerra, tot i ser una possibilitat, encara no ha esclatat-, diagnostica que vivim “desanimats”, és a dir, allunyats de l’ànima de les coses i assegura que per enfrontar-se a tal complexitat, al futur, cal posar en marxa una “audició responsable”, ser resilients i, sobretot, “recalibrar” la sensibilitat. Recordats amb perspectiva, els consells del professor, aquests dies, resulten tremendament adequats.