21/01/2022

La nostàlgia més ridícula

3 min
La nostàlgia  més ridícula

L’ensurt viral que hi va haver a primers d’any quan es va saber que l’empresa Milan eliminava del catàleg la tradicional goma d’esborrar quadrada de color verd va posar de manifest el vessant més absurd de la nostàlgia. L’aferrament sobtat per un objecte únicament pel seu color. Les gomes perduraven en la seva versió rosa i blanca, però de cop semblava que de la verda depengués la infantesa de tothom. L’escàndol, que es va produir exclusivament a nivell de xarxes socials i dels mitjans que per inèrcia hi van a remolc, sembla que hauria aturat la decisió de l’empresa i la continuarà fabricant. I tots plegats podrem continuar desenvolupant la nostra vida acompanyats de la imprescindible goma verda Milan model 430 que tant ens aporta. La nostàlgia, un potentíssim argument de vendes sobretot per als de l’anomenada generació X, s’ha tornat fàcilment ridícula i ploramiques, sentimentaloide i buida. I està perdent la seva essència. Hem confós la melangia del passat, allò que realment ens remou l’ànima, per una memorabília superficial lligada a l’anècdota. Un infantilisme vinculat al materialisme que en alguns moments és preocupant pel que delata de la nostra maduresa social.

La necessitat i el desig d’esborrar els errors ha existit sempre. La goma ha facilitat només l’eliminació d’allò més fàcil: les errades amb el llapis. La resta de patinades vitals són més difícils d’esmenar i de vegades deixen més pols que els cagarrets fins que desprèn la goma quan la fregues sobre el paper. Abans que existissin les gomes d’esborrar i es desenvolupés el cautxú ja es feien servir pedres, cera o molla de pa per rectificar errades de la tinta o el carbó. Fa més de dos-cents cinquanta anys que convivim amb la goma d’una manera similar a l’actual, tot i que amb menys eficàcia i sofisticació. El 1770 l’enginyer anglès Edward Nairne la va comercialitzar fent servir el cautxú natural. Però com que el material es feia malbé ràpidament, perdia les propietats i feia força pudor va caldre algú que millorés l’invent. I va ser l’inventor Charles Goodyear qui se’n va encarregar. Pel cognom podem pensar que ell i els seus descendents es van guanyar molt bé la vida gràcies al seu descobriment de vulcanitzar el cautxú. Però a part de millorar la goma d’esborrar, l’imperi dels neumàtics se’l va emportar un altre empresari que només va fer servir el cognom de l’inventor a títol honorífic.

El 1918 l’empresa catalana Milan va produir la primera goma anomenada molla de pa feta de cautxú sintètic. L’èxit va ser tan fulminant, es va popularitzar tan ràpid, que el nom de la marca es va convertir en sinònim d’esborrar errors. Mirar el seu catàleg ara és sorprenent per la varietat de gomes amb especificitats i usos concrets. Més que nostàlgia provoca estrès per haver passat tants anys sense triar la goma que més ens convenia en comptes de la que feia més bona olor. És possible que aquesta necessitat d’establir vincles amb el passat a través d’objectes sigui només una evidència de la nostra desconfiança i inseguretat pel futur. Haurem d’assegurar-nos una societat més madura, perquè la goma verda de Milan no ens servirà per esborrar el que hagi de venir.