No és gens habitual trobar habitatges socials, destinats a lloguer assequible, amb la imatge, les prestacions i els processos constructius sostenibles com els dels vuit apartaments que, promoguts des de l’Institut Balear de l’Habitage (Ibavi), s’acaben de construir al carrer Salvador Espriu de Palma. És extraordinari que un equip d’arquitectes funcionaris de l’Ibavi, com són Carles G. Oliver, Xim Moyá, Antonio Martín i Alfonso Reina, puguin fer un projecte públic d’habitatges amb voltes de pedra, de marès -també les parets-, i amb cobertes inclinades que mostren els taulons de fusta d’encofrar reutilitzats amb els quals han estat fetes. Són els mateixos taulons que feien servir a l’obra per caminar-hi per damunt.

“En aquests projectes públics tot ha de ser sostenible a nivell econòmic, social i mediambiental”, diu Cristina Ballester, gerent de l’Ibavi. Segons Carles G. Oliver, director de l’obra, “a Salvador Espriu 39, s’ha demostrat la viabilitat econòmica i tècnica d’incorporar la volta de pedra a un edifici d’habitatges públic”. I la volta de pedra, tan habitual a la nostra arquitectura tradicional, garanteix unes bones prestacions tèrmiques i acústiques -el seu gruix i el de les parets refresquen a l’estiu i aïllen el fred de l’hivern, a més d’esmorteir els renous que puguin arribar del veí cinturó de circulació de Palma-. A més, té una empremta de carboni molt baixa. Si això se li suma que el marès amb el qual es construeixen els sostres de les plantes baixes i les parets de tot l’edifici, a més d’altres elements, és d’una pedrera de Palma -el mateix municipi on s’ha fet l’obra-, l’impacte ecològic de la construcció d’aquests habitatges és mínim.

Tant la tipologia arquitectònica com les tècniques constructives i els principals materials de l’edifici són una reivindicació dels recursos locals. La construcció en marès té una de les més llargues tradicions a l’illa i, tot i unes tipologies tan diverses com la seu de Mallorca o qualsevol caseta del camp, aquesta pedra arenosa ofereix una expressió molt característica, i més si es deixa vista no només a l’exterior sinó també a l’interior, com és el cas. També és recuperació de la tradició l’ús de la posidònia per fer 30 cm d’aïllament per a la coberta. En aquest cas, la posidònia seca és de cala Gamba, a 11 km de l’obra. I també són locals les teules i la ceràmica de Can Benito, i el treball que ha fet amb la fusta l’artesà Simó Tortella, de Petra.

La dimensió d’una obra pública

Hi ha, evidentment, una lectura contemporània de la tradició. I és aquesta combinació equilibrada entre el coneixement dels oficis antics de la construcció i les possibilitats que dona la contemporaneïtat per obrir espais, per flexibilitzar les maneres d’habitar, el que fa que el passat i el present col·laborin en la concepció i la realització de l’obra.

Les plantes baixes oscil·len entre els 50 i els 68 m, segons tinguin un o dos dormitoris dobles, i en qualsevol cas cal sumar-hi un pati o corral -marès i terra-, per tenir una sortida, una llimonera o fer-hi hort. Els habitatges de la planta pis, comptant l’escala privada d’accés, tenen 57 m els d’un dormitori doble i 77 els de dos. És per poder canviar la distribució de manera senzilla que en els apartaments de dos dormitoris la separació entre ells és de fusta, fàcilment desmuntable i emplaçable en un altre lloc.

Cada habitatge té un espai gran que és sala, menjador i cuina, amb els llocs entre pilastres aprofitats per acollir-hi el moble de cuinar, rebostos, armaris i l’accés. Cadascun té el bany al centre de la casa. L’obra ha estat executada de dalt a baix per una sola colla de quatre picapedrers, d’aquests que saben fer des de les sabates de la casa fins a les teulades. Una feina rere l’altra. Com s’havia fet sempre.