Diumenge 26/04/2015

Les primeres mans biòniques ja fan carícies

Els científics aconsegueixen implantar a tres homes mans biòniques que poden controlar amb la ment

Salvador Macip
4 min
ciencia

DURANT LES ÚLTIMES DÈCADES, el cinema ha fet que ens acostumem al concepte del cíborg, una barreja d’home i màquina que sembla pròpia d’un futur llunyà. Però el camp de les pròtesis mecàniques -els components essencials en totes aquestes històries- està evolucionant tan de pressa que ja no som tan lluny com ens pensem de convertir la idea en realitat. L’últim avenç -espectacular- l’han fet uns científics de les universitats de Viena i Göttingen, que han implantat les primeres mans biòniques de la història a tres homes austríacs i han presentat els resultats de l’experiment a la revista The Lancet.

La substitució d’extremitats perdudes de manera traumàtica és una pràctica mèdica que té segles d’antiguitat. Però la tecnologia ha millorat moltíssim des de les cames de fusta i els garfis que es posaven als pirates. Durant els últims anys, hem vist mans artificials que poden agafar objectes o cames de fibra de carboni que permeten córrer als Jocs Olímpics, com les que portava l’atleta sud-africà Oscar Pistorius. Totes aquestes pròtesis, però, tenen una limitació essencial: no es poden comunicar amb el cervell. Sense una connexió nerviosa amb l’extremitat mecànica, ni es pot rebre informació sobre temperatura, tacte o dolor ni se li poden enviar ordres per controlar-les. Per això fins ara el rang de funcions que tenien era més aviat limitat.

Per solucionar això, el gran repte que cal superar és trobar una interfície entre la part biològica i la mecànica, un objectiu que ens acosta molt al concepte de cíborg. No és tan fàcil com sembla: el fet que els materials que calgui unir siguin de naturaleses tan diferents ho complica molt. Qualsevol component electrònic tendeix a oxidar-se en un entorn humit com és el d’un teixit orgànic.

REPTE SUPERAT

Els investigadors de la Universitat de Göttingen han aconseguit una “reconstrucció biònica” que supera aquest obstacle. Van escollir tres pacients que havien tingut una lesió a la xarxa de nervis que controla el braç. A la pràctica, era com si haguessin perdut la possibilitat d’utilitzar una extremitat. És un problema freqüent després d’accidents esportius o de circulació, que poden afectar tot el braç i la mà. Van començar entrenant els voluntaris durant nou mesos per utilitzar una mà virtual simulada per ordinador fent servir només els senyals elèctrics del cervell. A continuació, se’ls va fer un autotrasplantament de teixit muscular i nerviós de la cama a l’avantbraç afectat, per recuperar una mica la sensibilitat i la força de la zona. Finalment, se’ls va amputar la mà inutilitzada i se’ls va implantar una pròtesi robòtica connectada als seus nervis. Gràcies a l’entrenament previ i a uns sensors instal·lats a la mà mecànica, van aconseguir controlar-la amb la ment. Tres mesos després de l’operació, ja podien fer tasques normals com agafar una pilota o servir-se un vas d’aigua, i fins i tot d’altres que requereixen moviments més fins i controlats, com aguantar un ou o obrir una porta amb una clau.

Tot i el gran progrés que representen, les pròtesis encara no tenen sensibilitat, un nivell superior de comunicació que costarà més d’aconseguir. A més, són pesants, necessiten manteniment i el procés és car (uns 30.000 euros). I, sobretot, encara no se sap si generaran un rebuig de l’organisme, així que haurem d’esperar per descobrir si seran pràctiques a llarg termini.

Ja hi ha persones que diuen que són cíborgs. Per exemple, Neil Harbisson, que té un defecte que fa que només hi vegi en blanc i negre i porta una càmera connectada al cervell que li permet distingir colors a través de sons. O Kevin Warwick, que es va implantar primer un transmissor de ràdio i després tota una xarxa electrònica als nervis de l’avantbraç. Ara podríem afegir a la llista els tres voluntaris amb mans robòtiques. Són els primers exemples que demostren que la fusió entre home i màquina és tècnicament possible. S’haurà de veure si podrem arribar tan lluny com ha predit la ciència-ficció, però de moment aquests avenços són esperançadors des del punt de vista mèdic.

Salvador Macip és investigador i metge a la Universitat de Leicester.

stats