Una de les protagonistes d’aquests Jocs Olímpics ha estat Simone Biles, la gimnasta artística que molts consideren de les esportistes més importants de tots els temps. L’hem vist saltant, giragonsant i, directament, volant, tot desafiant les lleis de la gravetat. Està clar que el lliure moviment del cos és fonamental en l’esport i que la roba, lluny dels factors estètics, és determinant en aquest sentit. Però, per a les dones, hi ha un condicionant que, si no es gestiona degudament, pot afectar dràsticament el rendiment: els pits. Per això, els sostenidors esportius són un dels grans invents que han revolucionat no tan sols l’esport femení, si no també el paper de la dona al món.

La història d’aquesta peça es deu a tres dones, Lisa Lindahl, Hinda Miller i Polly Smith, totalment entregades durant la dècada dels 70 a la passió pel jogging i el fitness. Fins llavors, la marca de sostenidors que dominava el mercat era Maidenform, amb una llenceria tradicional que no estava pensada per a aquest tipus d’activitats. En conseqüència, els pits rebotaven i es movien sense control, incomodant i entorpint la pràctica de l’esport. La solució va arribar el 1977 al plantejar-se que, si els homes comptaven amb suspensoris per subjectar els seus genitals, per què les dones no disposaven d’una solució similar? Dit i fet, van cosir dos suspensoris masculins, convertint el triangle que aguantava els testicles en les copes per als pits i les cintes elàstiques en els elements de subjecció. Aportaven una elasticitat resistent però suau i agradable, i eliminaven també els ganxos de tancament. Com a resultat, va néixer el primer prototip de sostenidor esportiu, una autèntica revolució batejada com a Jogbra (jogging i bra), que amb el temps acabaria integrada a l’empresa Champion. Si els sostenidors tan sols es podien adquirir en botigues de roba interior, els Jogbra van començar a vendre’s en establiments d’esport, com a element indispensable per poder-lo practicar. A més, van ser les primeres dones empresàries en un sector, l’esportiu, àmpliament dominat pels homes. Els Jogbra van presentar-se al món amb uns anuncis que tenien la voluntat d’allunyar-se de la sexualització masclista com a reclam de vendes, al comprendre que les destinatàries finals eren únicament les dones. Els anuncis recalcaven la idea del “brain behind the bra” (el cervell darrere dels sostenidors), a to amb el moment àlgid d’alliberament de les dones durant la tercera onada del feminisme.

La història del sostenidor femení no es va acabar amb el Jogbra, sinó que va requerir de més dones emprenedores que, a través d’aportacions individuals, van millorar l’invent. És el cas de la jugadora de voleibol Renelle Braaten, que va comprendre que no tots els cossos són iguals i que els pits grossos necessiten sostenidors diferents. Ella mateixa, després d’haver de dur-ne dos de superposats per augmentar la subjecció, el 1992 va dissenyar l’Enell. Aquest sostenidor, a més de tenir una elasticitat més resistent, acostava el pit a la línia central de gravetat. Braaten va manifestar: "És increïble com millores en el teu esport quan ja no has d'utilitzar els braços per aguantar-te els pits". A més de la diversitat de cossos, la triatleta Cynthia Smith va entendre que cada esport reclama especificitats diferents i que, en el seu cas, necessitava un sostenidor menys compressiu que permetés respiracions completes i profundes. Per això va idear uns sostenidors que invertien la lògica habitual d’aquesta peça i, en comptes d’emprar un teixit elàstic a les copes i un de rígid entre els pits, va usar la tela rígida a les copes i la més elàstica entre les copes i l’esquena per minimitzar el moviment vertical i estabilitzar els pits, al temps que maximitzava l’horitzontal i facilitava la respiració. Smith va manifestar: “A la indústria de la confecció, l'èmfasi ha estat posat en com les dones necessiten canviar els seus cossos per adaptar-se a això o allò, però crec que la responsabilitat hauria de recaure en els fabricants, per crear allò que les dones necessiten, no al revés”.