Encara n’hi ha que recorden la veu tremolosa de l’escriptor André Malraux quan les cendres de Jean Moulin van arribar al Panteó de París, el desembre del 1964. El líder de la Resistència contra l’Alemanya nazi és un màrtir nacional i un emblema per a la seva ciutat, Besiers. L’honor d’haver vist créixer l’home que va sacrificar-se pel país és una de les poques satisfaccions que queden a la quarta ciutat més pobra de França. Una inscripció a l’entrada de l’Ajuntament d’aquesta localitat de l’Hérault inspira un home que la llegeix cada dia: Robert Ménard, l’alcalde que vol retornar l’orgull als biterrois. Ho farà sense tenir manies amb els aliats: “Je m’en fiche ”, diu. Li importa “un rave” si ho ha de fer a l’ombra de Marine Le Pen i amb el suport del Front Nacional.

La seva entrada en política va agafar per sorpresa Reporters Sense Fronteres (RSF), l’organització que va fundar el 1985 i que avui té una xarxa en més de 150 països per defensar la llibertat d’expressió. Dolors Massana, que va presidir-ne la secció espanyola, recorda que, quan Ménard “es va destapar”, RSF “va decidir retirar-li el nomenament de president honorífic”. Ja havia deixat el càrrec de secretari general l’any 2008. “Va fer una tasca fantàstica -reconeix-. La gent canvia”.

Al març Ménard va aconseguir l’alcaldia d’aquesta ciutat endeutada del Llenguadoc-Rosselló arrabassant-la a la dreta de la UMP. Els lepenistes van anotar Besiers entre els onze ajuntaments conquerits a les urnes, però Ménard subratlla que no milita enlloc. “Als partits no els interessa França ni els francesos”, diu des del seu despatx l’home que assegura que passa de mítings. No va assistir a l’acte central a París de Marine Le Pen per a les europees, però estava disposat a rebre-la a l’Ajuntament, com faria “amb qualsevol representant d’un partit; veu la diferència?”

La seva és una història minada d’interrogants que es redueixen a una pregunta: què porta un home de passat trotskista i joventut revolucionària a situar-se sota el paraigua de l’extrema dreta? Com és que aquest hiperactiu que va dedicar 23 anys de la seva vida a recórrer mig món per salvar periodistes perseguits ha acabat convertint-se en un animal catòdic que es passeja per les televisions defensant la pena de mort i altres idees que flirtegen amb les passions més baixes del Front Nacional? En pocs anys ha passat de pujar a un dels campanars de Notre-Dame per desplegar una bandera contra els Jocs Olímpics de Pequín a publicar el pamflet Vive Le Pen! (Mordicus, 2012).

El llibre no va ser més que l’enèsima provocació. “A França pots dir «Visca Stalin» o «Visca Mao», però no pots dir «Visca Le Pen» -apunta l’alcalde-. És un llibre sobre com els mitjans s’escandalitzen per aquestes coses”, concreta. “És la defensa sistemàtica de la llibertat d’expressió el que l’ha acostat a l’extrema dreta”, recorda el periodista Jacques Molénat, un dels quatre membres fundadors de l’organització, que es va quedar enrere, a Montpeller, després que Ménard decidís fer el gran salt endavant i conquistar París. Ell, que era un pied-noir desconegut per l’elit periodística de la capital, va aconseguir amb poc temps plantar l’oficina de RSF en un dels barris més exclusius de la ciutat francesa.

A la terrassa de l’arxiconegut Café Floré, Jean-Michel Boissier, fundador del Courrier International i actual tresorer de RSF, fulleja l’àlbum que l’organització publica cada any en col·laboració amb prestigiosos fotoperiodistes. “Va ser idea seva llançar aquest llibre per recaptar fons”, explica. Boissier li atribueix el mèrit d’haver convertit RSF en un emblema internacional, però apunta que va fer-ho al seu estil: “Autocràticament”. “Feia falta trobar diners i en això és molt eficaç, és terriblement entabanador”. Amb aquest caràcter i un objectiu noble, no va costar-li gaire. Però tot té un preu.

Sota el seu regne, l’organització no denunciava les pressions dels periodistes a França. Havia anat a buscar diners a L’Oréal, a Sanofi, a Areva i a altres imperis econòmics francesos. Joana Viusà, que va dirigir la branca catalana de RSF, s’indigna en parlar-ne. “Ho defensava amb un cinisme...”, diu mentre recorda el cas més sonat: Edwy Plenel, que ara dirigeix el portal Mediapart i que va ser cap de redacció de Le Monde, va destapar un escàndol majúscul de l’era Mitterrand. La policia havia fet servir proves falses per inculpar tres irlandesos d’un atemptat al centre de París i penjar-se la medalla d’haver guanyat una batalla al terrorisme internacional. Les autoritats van punxar els telèfons de Plenel i ningú a RSF va badar boca. Amb el seu doble joc, Ménard, que s’havia ficat a la butxaca les grans patums del periodisme francès, va perdre el seu suport. “Va haver de dimitir quan van veure que era un ambiciós que els havia utilitzat”, explica Viusà.

En diverses ocasions, Ménard va coincidir amb William Bourdon, un advocat cèlebre a França. Des del seu despatx, al número 156 de la Rue de Rivoli, amb vistes al Louvre, ha defensat presoners francesos a Guantánamo i ha acorralat líders serbis i ruandesos. Va ser advocat de RSF i secretari general de la Federació Internacional de Drets Humans.

“La nostra relació va començar a deteriorar-se quan va començar a revelar qui és ara -diu-. Estava clar que la seva defensa de la llibertat sense restriccions va convertir-se en una màscara”, perquè es negava a posar “alguns límits legals” a la llibertat d’expressió. “Això coincideix amb la voluntat del Front Nacional -afegeix- d’aparèixer com a víctima dels jutges i dels benpensants”. Bourdon creu que els orígens de Ménard expliquen per què ha acabat en aquest camí.

El pes de ser un 'pied-noir'

Nascut a Orà (Algèria) en una família humil i catòlica, va viure a l’antiga colònia francesa fins als nou anys. El seu pare, Émile, va ser comerciant i va treballar en una impremta. Comunista al principi, va acabar militant a l’Organització de l’Exèrcit Secret, un grup terrorista d’extrema dreta que defensava l’Algèria francesa i que va atemptar tant a l’antiga colònia com a l’Hexàgon.

Arruïnats per la nacionalització d’un banc algerià, els Ménard desembarquen al sud de França als anys seixanta i s’instal·len al barri humil de la Devèze, a Besiers, on el petit Robert veu com la seva mare es dedica a fer pastissos que el seu pare venia després porta a porta. Ara, assegut al seu despatx, diu que durant molt de temps l’herència pied-noir no li pesava: “És una cosa que he reivindicat després”. Jacques Molénat creu que aquest cultiu d’infantesa ha creat el Ménard que coneixem avui: “El seu pare representa els somnis; la seva mare, l’afecte”.

La seva mare, la seva dona i la seva filla són les tres dones “més importants” de la seva vida, confessa, malgrat haver estat a punt de fer-se seminarista de jove. “Va ser la meva mare la que no va voler”, explica el fill de Roberte Carrière, que als seus 91 anys va assistir al primer consell municipal del nou alcalde i que fa dècades va ser la primera assalariada de RSF. N’era la tresorera i la secretària. “Sempre que sortia en un programa li trucava per veure si li havia agradat”, recorda Molénat.

La seva dona, Emmanuelle Duverger, és omnipresent. “No prenc cap decisió política sense que ella hi estigui d’acord, no publico cap text sense que ella l’hagi llegit abans”, diu l’home que el 2003 va casar-se amb aquesta jurista de Lilla, catòlica practicant. “Va ser per ella que vaig tornar a missa els diumenges, és ella qui m’ha ensenyat a veure la vida com la veig avui en dia”, detalla Ménard. Res a veure amb la fama de donjoan -amb almenys dos divorcis- que li atribueixen antigues amistats. “No beu, no fuma, és molt auster”, assegura l’editor veneçolà Ben Ami Fihman.

L’any 2004, quan encara era a RSF, el tàndem Ménard-Duverger va crear la revista trimestral Médias, centrada en el món dels mitjans. Dins l’accionariat hi havia el magnat de la televisió francesa Stephane Courbit i membres del grup Vivendi, considerat fins fa poc el principal hòlding europeu de l’entreteniment. Tanmateix, Médias va ser una revista “d’impacte i èxit molt limitat”, segons Fihman, que durant un temps hi va col·laborar. “Cada número era un miracle -recorda-. Era una vitrina d’antiguitats, amb entrevistes hagiogràfiques”, afirma l’editor.

Quan Ménard va sortir de RSF, la revista va convertir-se en un mirall del seu viratge polític. “Decideix que cal denunciar la censura dels mitjans cap a les opinions allunyades del políticament correcte”, diu Fihman, que descriu un detall simbòlic: “Encara no evocava Le Pen, però en una portada va posar la Marianne -el símbol de la República Francesa- amb un esparadrap a la boca; aquell número va representar un canvi”. Engolida per la crisi, Médias va veure’s forçada a abaixar la persiana el 2012.

Abans, però, Ménard va fer una parada peculiar a Qatar: va crear el Centre Doha per la Llibertat de Premsa, una organització fundada de bracet amb Mozah bint Nasser al-Masnad, la segona dona de l’emir. L’intent d’exportar RSF al golf Pèrsic no va durar ni un any.

Un nou objectiu: la política

Amb tots els projectes anteriors asfixiats, el soldat de la llibertat de premsa practicava una política de terra cremada però ja tenia en ment el seu nou objectiu: la política. Feia un any que Nicolas Sarkozy havia arribat a l’Elisi i, tot i que Ménard va intentar involucrar-s’hi, la UMP va tancar-li la porta. Les opcions s’esgotaven per a l’antic trotskista que s’havia entregat al socialisme de Mitterrand, i que havia temptejat els centristes de François Bayrou. Només calia fer uns passos més a la dreta. “És capaç de percebre’s dins d’un espectre ampli, però el seu centre de gravitació és en la dreta radical -analitza Molénat-. Això l’ha fet destacar i a ell li encanta estar sota els focus”. Voilà. Cremats els cartutxos d’activista, Ménard va posar-se la jaqueta de tertulià. El 2009 va arribar als platós de la cadena iTele carregat de menyspreu contra l’elit periodística que l’havia deixat de banda. Al cap d’un any, però, van prescindir dels seus serveis.

Finalment, el juliol del 2013, Ménard anuncia la candidatura a l’alcaldia del seu poble, amb el qual comparteix una ferida psicològica. Besiers, l’antiga capital vinícola que ha acabat oblidada a l’ombra de Montpeller, el bressol d’herois com Jean Moulin, ara s’ofega entre l’atur i la pobresa. Ménard té una nova oportunitat per “trencar amb l’espiral de fracàs” del racó que va veure’l arribar de la seva Algèria natal.

Quin futur li espera? Boissier no ho té clar, però assegura que Ménard és un home honest en un sentit: “El seu objectiu no són els diners, sinó el poder”. En la seva llarga croada d’indignació mediàtica, l’han arrestat, adorat i odiat. Allà on ha anat ha sembrat polèmica. Si al seu pas ha desintegrat grups, ha irritat masses i ha cremat projectes, tant li fa. Ara té un nou escenari, un nou altaveu i nous aliats. Però també és responsable de 71.000 persones que viuen en una ciutat expectant pel canvi. Ell torna a tenir el poder. Aquest petit biterrois ja ha deixat clar de què és capaç.

L'obsessió xinesa i el silenci sobre ETA

Una de les obsessions de Ménard a Reporters Sense Fronteres era criticar el règim xinès. Durant els Jocs Olímpics del 2008 va idear un símbol de protesta que va donar la volta al món: cinc manilles en lloc de les cinc anelles per recrear l’emblema olímpic. En una de les seves accions més recordades, va coordinar un exèrcit de grimpadors que van desplegar una bandera amb el símbol a la Torre Eiffel, a Notre Dame i en altres monuments de París el dia que la flama passava per la ciutat. La seva croada contra el govern de Pequín va portar-lo a ser expulsat per les autoritats del país durant una manifestació. El fracàs del boicot va deixar tocat el seu lideratge a RSF i aquell mateix any va dimitir.

A Barcelona també el coneixen bé. Hi va arribar poc després de fundar RSF per crear-hi la primera delegació a l’estranger. L’equip el recorda com un petit dictador. “No podies obrir boca, ell tenia les seves idees i te les imposava amb unes males maneres impressionants”, recorda Joana Viusà, que va liderar la branca catalana.

L’any 2006 l’informe de RSF va aixecar polseguera en treure ETA del llistat de “depredadors” de la llibertat de premsa. La notícia va agafar per sorpresa fins i tot Dolors Massana, aleshores al capdavant de RSF a Madrid: “No em van dir res -recorda-. Surto a fer la roda de premsa i davant de tots els micròfons em pregunten això”. Va posar el crit al cel: “El pitjor és que feia poc ETA havia comès un atemptat i els periodistes del País Basc anaven amb escorta”.

"'Je m'en fiche' dels periodistes"

"Sóc l'alcalde que ha rebut el nombre més alt de vots en la història d'aquesta ciutat", diu Robert Ménard, que va aconseguir un 47% dels vots en la segona volta. Entre les primeres mesures, va prohibir penjar roba als balcons: “Els periodistes no estan contents, però tant me fa el que pensin els periodistes”, rebla. Va decretar un toc de queda per als menors de 13 anys: “Les mares magribines m’ho agraeixen”. També va netejar els carrers d’aquesta localitat deprimida, sense feina i amb un centre desert. “Cal despertar el desig que la gent torni. Només al centre hi ha 3.000 habitatges buits. No 300, 3.000 habitatges buits!” La comunitat turca de Besiers li va demanar que els fes un centre cultural: “Jo els vaig dir que sí”.

“No és la mesquita la que genera els problemes, pel que fa als musulmans -aclareix-. El que crea els problemes són els petits torracollons que juguen als fanàtics”. El nou alcalde es va reduir el sou, va abaixar els impostos i va iniciar la reforma del passeig principal de la ciutat: “Ja s’han engegat les obres del passeig Paul Riquet, una mena de petites rambles”, com a Barcelona.