El paper de vàter, un dels grans productes estrella dels supermercats i dels reptes del confinament, es va començar a fer servir per a la neteja de les parts íntimes a la Xina. L’habilitat dels mestres paperers xinesos, ja al segle II dC, en treballar les textures i la importància de la higiene en la seva medicina tradicional els ha convertit en pioners de l’ús d’un paper específic per a després de les necessitats. A Occident, mentrestant, s’utilitzaven fulles, pedres o fang per a aquest menester. Els romans més adinerats utilitzaven llana mullada amb aigua de roses o esponges lligades a un pal. Fins a la generalització de la impremta, aprofundir en aquesta tasca es converteix en un malson que diu molt poc de l’espècie humana. Amb la popularització dels diaris, el periodisme oferia un doble servei a la ciutadania: informar-la i netejar-li el cul.

A mesura que es va anar estenent la importància de la higiene també ho va fer l’ús del paper específic per al lavabo, i alguns fabricants van començar a oferir als usuaris un paper medicalitzat que garantia un tracte gentil a la pell. Joseph C. Gayetty va popularitzar unes làmines de paper humides amb àloe, sobretot per als que tinguessin problemes d’hemorroides. El 1880 els germans Edward i Clarence Scott van comercialitzar el paper de vàter tal com el coneixem ara, amb forma de rotllo. Però la moral victoriana impedia la venda regular d’aquest producte, perquè es considerava que exhibir-lo a les botigues era un acte impúdic, així que els primers clients eren sobretot hospitals i hotels, on calia mantenir uns protocols d’higiene més escrupolosos. Per donar-li un aire refinat al paper que el fes més acceptable socialment, els germans Scott el van batejar com a Charmin, amb el logotip d’una noia, però més endavant van adoptar l’exitós nom de Scottex amb la imatge d’un bebè molsudet, que més tard substituirien per un osset i, sobretot, un cadell de gos. El 1970 fins i tot es va produir una mena de guerra freda entre els Estats Units i la Gran Bretanya per veure qui feia el paper més suau però a la vegada més resistent, amb l’aval de l’administració pública britànica en les investigacions per assegurar-se la victòria. La publicitat de l’època considerava les esposes angleses les més exigents en matèria de suavitat.

El paper de vàter ha tingut usos rellevants en el transcurs de la història. El govern dels Estats Units va premiar l’empresa Kimberly-Clark pels seus “esforços heroics” en subministrar paper higiènic als seus combatents. No seria l’última vegada que aquest producte de primera necessitat salvava la vida dels soldats. El 1991 en l’operació Tempesta del Desert, coneguda com la mare de totes les batalles, s’explica que l’exèrcit nord-americà va embolicar els seus tancs verds amb paper de vàter per camuflar-los en la sorra blanca.

En ple segle XXI, tenim mig món desforestat per fabricar paper de vàter. La mateixa desforestació que facilita l’expansió dels virus. Amb els diaris en versió digital, el periodisme continua emmerdat sense que calgui eixugar-s’hi el cul. I els experts alerten que tovalloletes i paper de vàter no són mètodes sostenibles en el món millor a què tots aspirem. Tot apunta que en els pròxims anys homenatjarem el baró de Bidet com ho va fer La Trinca, perquè ens cal un sistema pràctic per posar el cul en remull.