L’any 1993, quan no teníem etiquetes per dir tantes coses que ara podem dir, es va estrenar una pel·lícula de títol meravellós ¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo? El títol disparava directament al centre de tot, l’amor i el sexe, i la relació o no relació entre el sentiment i el desig. La pel·lícula era divertidíssima, però potser ara es veuria antiga perquè en el tema de les relacions, per sort, podem parlar de manera més franca. Però, així i tot, hi ha a qui li peta el cap quan exclamo coses com que què coi té a veure el sexe amb l’amor. Perquè tenir sexe estant enamorat és meravellós, però no per a tothom és condició indispensable. I, tot i que sembli cosa d’altres temps, encara hi ha qui em jutja des d’una moralitat antiga. Perquè, si a sobre és una dona la que reivindica que té relacions sexoafectives fantàstiques sense estar enamorada, la petamenta de cap és màxima.
Recordo que quan em vaig divorciar i vaig entrar al món de les cites sentia un cert temor. Venia d’una relació de molt llarg recorregut i la meva experiència prèvia era menys que minsa. I, quan parlava de les ganes de descobrir qui era jo sexualment, m’arribava la idea que el sexe ocasional o el sexe no tan ocasional però sense amor era embrutidor, especialment per a una dona. De fet, encara sento (fins i tot a experts en relacions i sexualitat) apuntar al fet que les dones necessitem, tant sí com no, aquest lligam per anar-nos-en al llit amb algú. I, esclar, quan vaig descobrir que a mi i a un munt de dones no ens calia, vaig ser la primera sorpresa. Perquè no només no em calia, sinó que tot plegat ho trobava fabulós. Que el sexe m’empoderava (i m’empodera) energèticament. Això sí, no de qualsevol manera.
Està clar que tot depèn de com estiguis tu, ja siguis home o dona. Cal saber què vols. Cal saber què no vols. Respectar-se és la norma. I això passa no només per saber dir que no, sinó també per saber dir que sí. Dir-te que sí a tu, en primer lloc i sempre. Sense por al teu propi desig. I respectar l’altre també sempre, sempre, sempre. No cal enamorar-se, però la connexió, veure la persona que tens al davant, tractar-la com a tal i no com un tros de carn, un mer mitjà, és important. I al revés també. Que l’altre faci el mateix amb tu. La responsabilitat afectiva, ni que sigui per unes hores.
A mi m’agrada aquesta nova manera de parlar del sexe que abans no existia. La paraula sexoafectivitat m’entusiasma perquè implica maduresa i respecte. Assumir que no tota l’afectivitat passa per l’amor sentimental, però que existeix mentre duri aquella connexió. I m’entusiasma que ja no calgui dissimular. Ja no cal preguntar-se el que es preguntava l’equip de guionistes dirigit per Joaquim Oristrell al títol de la pel·lícula. La vida cal viure-la i les dones que no sempre hem tingut l'oportunitat d’experimentar aquesta llibertat, encara més. I, esclar, si l’amor ens ve a trobar, sempre endavant! I, si no, també.
