Knockout
Diumenge 16/02/2020

Teràpia antiarrugues

"El tràmit es pot allargar si el fotògraf t’insisteix que és requisit necessari per al passaport que se’t vegin les celles, i et demana que t’apartis els cabells del front repetidament"

Mònica Planas
3 min
Teràpia antiarrugues

Un dels pitjors tràngols de la quotidianitat més elemental és quan arriba el moment de fer-te fotografies de carnet per renovar el document nacional d’identitat o el passaport. Per més que t’hi esforcis saps que quedaràs fatal. Així i tot, ho intentes. Procures trobar un dia que et sentis amb l’autoestima prou elevada i els cabells en situació de control per entrar en una botiga d’aquestes on t’encabeixen en un racó tronat i estret, et fan asseure en un tamboret i esperar l’instant fatídic en què premeran el disparador. Hi ha un moment encara més terrible: el del segon intent, en què et conviden a somriure. I com que en aquestes circumstàncies de vulnerabilitat ets incapaç de portar la contrària al professional que té la càmera i el poder absolut a les seves mans, estires el llavi de dalt desitjant que la catàstrofe resultant sigui el més lleu possible. El tràmit es pot allargar si el fotògraf t’insisteix que és requisit necessari per al passaport que se’t vegin les celles, i et demana que t’apartis els cabells del front repetidament. L’operació dura un minut escàs, però és inquietant. Clac! (Pausa) Clac!Vist per a sentència. I mentre el fotògraf s’encarrega de treure la targeta de la càmera i obrir els arxius a la pantalla d’un ordinador, reses en silenci desitjant que, per una vegada a la vida, quedis, com a mínim, amb una expressió agradable. Observes el resultat: en la d’expressió seriosa sembles la persona més trista del món, i en la que somrius, una psicòpata que busca amics. Entre el foc i les brases, tries la seriosa, tot i que el fotògraf t’aconsella l’altra. Què sabrà ell dels teus complexos i de com t’hauràs de veure els pròxims deu anys cada vegada que pugis en un avió i el policia duaner de torn t’observi i et compari amb la fotografia del carnet. Insisteixes en la del posat seriós. Com a mínim la cara trista potser desperta compassió.

Però aquesta vegada el fotògraf té una sorpresa final que no m’esperava. Tot i el rigor institucional que ha demostrat fins ara en el criteri de mostrar les celles, l’angle de la barbeta i l’expressió del rostre, es treu un as de la màniga insòlit que desmunta tot el ritual. Amb una naturalitat i simpatia molt agradable et pregunta: “¿Vols que et posi el filtre antiarrugues?” Em faig repetir la pregunta i mostro els meus dubtes sobre la legalitat de la manipulació de la imatge. Assegura que és un retoc imperceptible per als expenedors de documentació oficial però que crea una sensació lleugerament més jovenívola. Per iniciativa pròpia, el fotògraf clica el botó del filtre i una mena de boirina suau a l’estil de la Gioconda cobreix la cara trista. Potser li dona un aire més romàntic a l’expressió. “¿Ho deixem així?” I li dic que sí, més per no fer-li el lleig a aquella voluntat empresarial d’innovació tecnològica que no pas per convenciment. Marxo de la botiga amb la sensació d’haver comès a contracor un acte de corrupció flagrant pel qual puc ser empresonada i m’encamino a la farmàcia. La farmacèutica més agradable del poble em despatxa el que li he demanat mentre encara dono voltes al delicte del filtre antiarrugues que acabo de perpetrar. Quan pago, la farmacèutica, tan diligent com sempre, m’allarga uns sobres petits: “Mira, et dono aquestes mostretes d’una cremeta antiarrugues molt lleugera que ja veuràs com t’agradarà”.

stats