Memòria
Diumenge 19/02/2021

Els valencians que van sembrar l’arròs andalús

Milers de pagesos de les ribes de l’Albufera de València van emigrar als anys 40 i 50 per introduir aquest cultiu al delta del Guadalquivir

8 min
Els valencians que van sembrar l’arròs andalús

De les ribes de l’Albufera de València als marges del parc natural de Doñana i el delta del riu Guadalquivir. Aquest és el camí que prop de 900 pagesos valencians i les seves famílies van recórrer durant les dècades dels anys 40 i 50 en una Espanya on l’emigració i la fam eren el pa de cada dia. Responien a la crida d’un règim franquista decidit a introduir el cultiu de l’arròs en les desenes de milers d’hectàrees dels aiguamolls sevillans i omplir amb el seu gra les buidades panxes de la postguerra. La iniciativa, aixecada a partir de l’esforç d’uns jornalers que vivien en condicions insalubres i amenaçats pel paludisme, va ser tan reeixida en termes agraris que el dictador no va dubtar en repetir l’experiència anys després a les vores del riu Guadiana.

Per assolir el seu propòsit, el govern espanyol necessitava el coneixement acumulat durant més d’un segle pels pagesos que van protagonitzar l’epopeia d’aterrar 27.900 de les 30.000 hectàrees de l’Albufera de València, que, malgrat tot, continua sent el llac més gran de la Península. Una gesta logística, però també un desastre ecològic que va inspirar l’escriptor Vicent Blasco Ibáñez per escriure la seva famosa novel·la Cañas y barro. Una obra que s’edifica a partir del conflicte entre dues generacions, la dels antics pescadors i la dels seus fills, disposats a sacrificar l’estany a canvi d’obtenir terres de conreu.

El llibre del també polític va esperonar molts dels valencians que van emigrar a Andalusia i que no van dubtar en incloure’l entre el seu migrat equipatge. Entre ells hi havia el pare de Teresa Chaqués, en aquell moment una nena de sis anys a qui el seu progenitor “explicava els contes de Blasco com si fossin seus”. Ara, amb 72 anys, i des de la xafogosa ciutat de Sevilla, aquesta “andalusa d’adopció” recorda que va abandonar l’Almussafes natal el 1954. L’acompanyaven el seu germà i els pares. Amb ells es va instal·lar a Coria del Río, on, tot seguit, la família va comprar una parcel·la. El negoci no va trigar a rodar i al cap de poc temps els Chaqués ja contractaven “cent jornalers durant l’època de la sembra”, un dels períodes de més feina de l’any. I així han continuat fins ara, en què posseeixen 300 hectàrees que explota un nebot de la Teresa.

També va guanyar diners la família de Francisco Raga, que l’any 1952 arribava al municipi d’Isla Mayor amb el seu pare i un germà. La resta de la família es va quedar inicialment a Massanassa. El Francisco, que aleshores tenia 22 anys, recorda que la majoria dels valencians que van emigrar “van poder comprar terres” i llogar habitatges, i van evitar així tant les feines més pesades -que assumien els jornalers- com els mísers barracons dels poblats de colonització.

Un any després de l’anada de la família Raga, a les localitats dels marges del riu Guadalquivir ja hi vivien més de 400 pagesos valencians i el 1955 ja suposaven el 7,2% de la població en municipis com Isla Mayor, un dels més importants del parc natural. A més, eren propietaris del 36% de les terres, majoritàriament parcel·les d’entre 10 i 50 hectàrees. Així ho va documentar el doctor en història José González Arteaga, que l’any 1993 va publicar l’estudi Valencianos y arroz en las marismas del Guadalquivir.

Entre els motius que van empènyer aquests valencians a emigrar hi havia el desig de prosperar econòmicament, però també d’altres, com cercar nous horitzons. Ho confirma Teresa Chaqués, que subratlla que el seu pare era “un aventurer”. “Hauria anat fins a l’Argentina si hagués fet falta”, emfatitza. També ho creu Isabel Baldoví, que amb només vuit anys el 1968 va deixar Almussafes per traslladar-se fins a Villanueva de la Serena, a la província de Badajoz, on encara resideix. La seva família va participar en la segona iniciativa del règim franquista per incrementar el cultiu de l’arròs en un estat espanyol aleshores autàrquic. En aquest cas es tractava de fer-ho a la vora del riu Guadiana. Segons la Isabel, els motius dels seus pares van ser “més aventurers que econòmics”: “De fet, si avaluem només la part financera, potser els hauria convingut més quedar-se a casa”, subratlla.

El precedent anglès i suís

El projecte de conrear arròs a la vora del riu Guadalquivir tenia un precedent. L’any 1926 uns inversors anglesos i suïssos havien planificat convertir el delta del riu, que neix a la serra de Cazorla, en el graner d’Europa reproduint el paper del Nil a Egipte. Per això van comprar 47.000 de les 53.709 hectàrees que actualment té el parc natural de Doñana. A canvi van pagar 19 milions de pessetes. Però la Guerra Civil va frenar en sec l’aventura.

Tot i la interrupció, la temptativa havia trobat la via per explotar unes terres fins aleshores improductives per la seva elevada salinitat, i on tots els intents de conrear altres cultius com el cotó i la vinya havien fracassat. L’única plantació que havia arrelat era la de l’eucaliptus, utilitzada per dessecar els marenys i reduir la nombrosa població de mosquits i la seva més temuda conseqüència: el paludisme. Amb el mateix objectiu, també s’havia importat des dels Estats Units la gambúsia: es pretenia que el peix devorés una bona part de larves de l’insecte. Malgrat aquests esforços, la malària no s’hi va poder erradicar fins al 1964.

L’encarregat de reprendre el projecte va ser el general Queipo de Llano, que l’any 1937 va sembrar 700 hectàrees. Posteriorment, el “cabdill andalús”, com l’anomena el periodista Jorge Molina, autor del llibre Doñana, todo era nuevo y salvaje, perquè vincula l’èxit del militar a l’explotació de presos republicans, va convèncer l’empresari Rafael Beca, un terratinent d’Alcalá de Guadaíra que s’havia enriquit exportant olives, perquè apostés per l’arrossar sevillà. Beca va desestimar l’oferta d’un nord-americà per convertir-se en representant exclusiu de la Coca-Cola a l’estat espanyol i el 1941 va adquirir l’empresa d’origen anglès i suís i totes les seves terres per 9,5 milions de pessetes. Amb la intermediació de l’aleshores ministre d’Agricultura, Miguel Primo de Rivera, germà del fundador de la Falange, l’empresari va aconseguir el 1941 superar l’oposició de la Federació d’Agricultors Arrossers que presidia Juan Antonio Gómez-Trénor, que va ser alcalde de València entre el 1943 i el 1947. En aquest punt, l’atzar o els pactes no revelats introdueixen un element cridaner, perquè va ser José Luis Gómez-Trénor, cosí de l’alcalde de València, qui als anys 50 va obtenir la llicència per embotellar la Coca-Cola al País Valencià i Múrcia, i després va esdevenir l’home fort de la beguda a l’Estat.

Camp d’arròs a Sueca als anys 50 i els barracons on vivien els jornalers a Queipo de Llano, al delta del Guadalquivir
Camp d’arròs a Sueca als anys 50 i els barracons on vivien els jornalers a Queipo de Llano, al delta del Guadalquivir

També va resultar exitosa l’empresa iniciada per Rafael Beca, que va fixar l’objectiu de conrear 28.000 hectàrees per proveir d’arròs l’autàrquic règim franquista. Amb els anys, els conreus es van anar ampliant i ja als anys 80 el parc natural de Doñana produïa el 40% de la lleguminosa de tot l’Estat, un percentatge que es manté actualment. El 2018, Andalusia en va recollir 350.000 tones, Extremadura 151.915, Catalunya 151.723 i el País Valencià 121.275.

Dues comunitats que “vivien d’esquena”

José González Arteaga afirma que, tot i que fins a terres andaluses també hi van anar bastants murcians, catalans i almeriencs, els valencians van ser-ne la major part i, sobretot, “els més actius”. Ho confirma Jorge Molina, que destaca que la decisió de Rafael Beca de vendre les terres preferentment a pagesos valencians per la seva més gran experiència en el cultiu de l’arròs va generar “recel entre els que parlaven valencià i castellà”, fins a crear-se dues comunitats que vivien d’esquena i “sense parlar-se”. L’afirmació coincideix amb les vivències de Teresa Chaqués i de Francisco Raga, que recorden: “Principalment manteníem contacte amb les famílies valencianes”.

La separació entre nouvinguts i autòctons també es va viure a Badajoz, com recorda Isabel Baldoví. “Teníem costums molt diferents. Ens cridava molt l’atenció que la gent anés tan tapada, fins i tot a l’estiu. A més, ací no hi havia discoteques o llocs d’oci. Nosaltres vam trencar moltes normes socials, com les que impedien que les dones isqueren soles o anaren a la barra del bar”. Un xoc que es va reproduir en l’àmbit laboral. “El meu pare va tindre problemes amb altres propietaris perquè l’acusaven de tractar massa bé els jornalers”, subratlla. La divisió es veia accentuada per les diferències lingüístiques. “Jo havia estudiat castellà a l’escola, però els meus pares en sabien molt poc i els costava molt relacionar-se”, recorda Pep Chaqués, un altre veí d’Almussafes que va residir a Gargáligas, una pedania del municipi de Don Benito, durant la dècada dels 60.

Barracons insalubres i treball molt dur

A Valencianos y arroz en las marismas del Guadalquivir, Arteaga destaca que una de les claus de l’èxit de Rafael Beca va ser que inicialment va seduir els pagesos amb un preu d’arrendament “molt baix” que incloïa que la companyia assumís el cost dels adobs, les llavors i l’aigua de reg. A canvi, es quedava el 25% de la producció. Posteriorment, l’opció preferida per l’empresari va ser la venda. El 1946, l’hectàrea es podia adquirir per 16.000 pessetes. Pel que fa als sous, un simple jornaler guanyava d’11 a 12 pessetes a canvi de vuit hores de treball. Calia descomptar-hi després 1,5 pessetes pel menjar. També se li podien restar altres despeses com el lloc per dormir. Segons l’estudiós, “un jornaler estalviador només podia estalviar 8 o 9 pessetes diàries”. Per incrementar els guanys es podia treballar a estall, un sistema que l’estudiós qualifica de “despietat”. “Eren salaris més alts que a la resta d’Andalusia, però també un treball molt més dur”, subratlla.

Igual de precàries eren les condicions de l’habitatge. Segons José González Arteaga, els jornalers que treballaven per a la companyia Beca dormien en barracons “immunds” i rebien un menjar “horrorós”. “Inicialment no era millor la situació dels colons, que van viure primer en barraques i després en magatzems amb l’única separació d’un mur fet a base de sacs. Quan van poder, es van fer les seves cases, que no tenien aigua ni llum... Sí que disposaven d’aigua els treballadors de la companyia -per a qui era gratuïta-, mentre que la resta dels colons i jornalers havien d’agafar-la dels canals i filtrar-la amb draps”, descriu amb detall l’historiador al seu estudi. L’insalubre subministrament tenia conseqüències, esclar. “Era la raó que tot habitant dels arrossars fora un palúdic crònic”, afirma Arteaga, que assenyala que, tot i que a l’hora de menjar els jornalers prenien quinina, “les febres es presentaven intermitents”. La situació es va mantenir fins al 1946, “quan es va construir un depòsit”.

Durant la dècada dels 70 la mecanització de l’agricultura va introduir importants canvis en el cultiu de l’arròs i va propiciar el retorn de molts pagesos. La majoria dels que es van quedar, com Teresa Chaqués i Isabel Baldoví, van ser valencians, atès que eren els que més terres havien comprat. No era el cas de la família de Pep Chaqués, que tenia les parcel·les llogades. A més, disposaven d’un altre al·licient: “A la Ribera [comarca on se situen molts del municipis que banya l’Albufera de València] va aparèixer un nou cultiu, el meló d’alger, que aleshores no es plantava a la resta de l’Estat, així que es comptava amb un motiu perfecte per tornar a casa i, com gairebé sempre, tornar a començar”.

stats