Dossier La veu dels artistes

La inauguració, el 13 de maig, de la gran exposició que el Macba dedica a la col·lecció d'art conceptual de Rafael Tous es va convertir, igual que el dia anterior amb la presentació, en una celebració de l'art i l'amistat. El museu, a qui el mecenes ha donat 1.110 obres –de les quals se n'exposen 120 de 28 artistes–, presenta peces primerenques i en alguns casos pioneres de creadors que després han tingut una llarga trajectòria. El dia de la presentació una dotzena d’artistes consagrats com Francesc Abad, Carlos Pazos, Eugènia Balcells, Joan Rabascall, Antoni Miralda, Eulàlia Grau, Pere Noguera, Antoni Llena i Jordi Cerdà es van reunir a l’atri del museu per fer-se una foto de família amb el col·leccionista i fundador de la Sala Metrònom, que en molts casos va ser capital perquè poguessin desenvolupar la seva trajectòria. L'exposició En temps real, oberta fins al 9 de gener del 2022, és una oportunitat única per acostar-se a un dels períodes més interessants de l'art català dels últims temps. Vam aprofitar l'ocasió per parlar amb ells i saber quina relació van mantenir amb el mecenes, quin era l'origen de la seva peça exposada i quina creien que era la seva vigència actualment. Aquí en teniu les respostes.

Carles Pazos

"El Rafael va ser l’únic que va donar suport a tota aquesta generació. Dins la burgesia barcelonina, més aviat rància i que ha estimat poc els nous corrents de l’art -i s’ha quedat amb el Liceu com a bastió-, ell va tenir una gran mirada i una gran volada i va veure que tot allò tenia un cert interès, mentre que en aquests altres àmbits més conservadors es veia com una cosa passatgera i més aviat ridícula en últim terme. El Rafael ho va veure molt clar, fins i tot es va vendre la col·lecció de pintura catalana del segle XX, que era el que col·leccionava tothom, per adquirir les obres que estaven fent els artistes en aquell moment. Va ser un home molt modern, molt del seu temps, i ara veiem que no es va equivocar. La meva relació amb ell va començar entre finals dels anys 70 i els primers anys 80, quan a Barcelona encara hi havia una mica d’alegria, i, a més de comprar obres meves, vam tenir una relació personal, perquè el Rafael, com jo, és un bon vivant i li agrada menjar, beure i viure. No hay replay va ser la primera instal·lació que vaig fer. Li estic molt agraït perquè es va fer amb uns mitjans que no eren els habituals. Havia fet alguna cosa abans, però no tan espectacular com aquesta, i potser No hay replay va donar exemple perquè les institucions, com el Santa Mònica, en fessin. És una obra climàtica d’unes grans dimensions, et vas ficant en un paisatge mental. Però a mi em passa que quan acabo una obra la detesto i preferiria no veure-la mai més. Com deia Picasso, les pintures no les acabes, sinó que les abandones, i a mi la peça que més m’interessa és la que faré demà passat".

Eugènia Balcells

"Fèiem cinema experimental i el 1977 vam crear un grup que es deia Film Vídeo Informació. Necessitàvem un local però no teníem ni cinc. Se’m va acudir posar un anunci a La Vanguardia demanant un local gratis, el vaig redactar i pagar jo mateixa. I aquella mateixa nit vaig anar amb l’Eugeni Bonet a un sopar on hi havia Rafael Tous. Li vaig explicar que havia posat l’anunci. Primer va fer un silenci i després ens va oferir el local que més endavant va ser el primer Metrònom. El meu anunci, me’l va contestar el Rafael! El Supermercart és d’un any abans, és un joc: està organitzat alfabèticament, començant per l’aire i acabant amb vaquers i indis a cavall, i vol dir que està tot en venda, i continuem igual. Venem parts del nostre cos, per a trasplantaments; venem cabells, cendres, colors, condons i el sexe... Venem art, per descomptat, i els núvols. Tota la nostra vida està marcada no pel valor que tenen les coses per a la nostra evolució i per ser feliços, sinó pel valor dels diners i del que valen les coses: jo soc el que valc, i aquesta obra de fa quaranta-cinc anys qüestiona tot això. No em podia imaginar el límit a què arribarien les coses quaranta-cinc anys després. M’hauria agradat que l’obra hagués quedat fora de lloc i, en canvi, és un clam que continua vigent i ens interpel·la, amb ironia i al marge de l’humor. La natura ens interpel·la perquè ens qüestionem el paradigma bàsic, el Supermercart és com una enciclopèdia. En aquell moment va ser brutal: els condons que hi ha van fer que la meva àvia s’avergonyís de mi, que tothom en parlés i que l’impressor que havia de fer els textos de l’exposició a la Sala Vinçon insistís si volia dir “cordons variats” en lloc de “condons variats”. Això avui ens fa riure, però alehores em van dir de tot. Joan Brossa va venir quatre vegades a veure’l, portat per Carles Hac Mor, i ens vam fer amics".

Jordi Cerdà

"Rafael Tous em va comprar Paral·lelisme cos de dona dins l’art (1979) directament a l’estudi. Ja ens coneixíem, va venir un parell de vegades i vam estar mirant i remirant els treballs que tenia. Després hem mantingut la relació i va adquirir algunes peces més. Treballo molt en el camp de l’expressió lingüística. Primer vaig creure molt en l’anàlisi marxista dels fets socials i artístics, però no n’hi havia prou i vaig incorporar més tard l’anàlisi freudiana de les imatges. Però aquesta també va quedar superat, especialment per l’estructuralisme. De fet, treballo amb el llenguatge però a partir de l’expressió plàstica, fent servir els nous mitjans, siguin les accions, els muntatges, els objectes o les imatges. Però no menyspreo la pintura, perquè també em pot servir en ocasions. Aquesta obra reflecteix el que és real representat, però el que passa és que en la imatge que ens arriba hi ha una realitat fotografiada (el cos de la dona) i una altra de fotografiada i representada, que és la de la imatge pintada. És una mena de truc del llenguatge, un joc entre el significant i el significat. De tota manera, les peces al llarg del temps agafen altres lectures i no descarto que avui Paral·lelisme cos de dona dins l’art pugui tenir una lectura feminista".

Francesc Abad

"Amb el Rafael tenim una amistat de molts anys. Bàsicament érem un grup d’amics; ell ens va dir què volia fer i nos- altres el vam acompanyar des del primer Metrònom fins al del carrer Fusina. I durant tots aquests anys hem continuat l’amistat. És un amic i un col·leccionista atípic, va estar molt a prop de la nostra feina i nosaltres molt a prop d’ell. L’únic que ens va fer cas en el seu moment va ser Rafael Tous, va ser així. Al capdavant de Metrònom hi va haver un grup intel·lectualment molt potent, però en realitat érem un grup d’amics, no teníem un rigor científic. El Rafael de segui- da veu el que li interessa i, com que és una persona que ha estat al marge de tot aquest món, té molta llibertat. Totes les reunions sobre què s’havia de fer a Metrònom acabaven amb un sopar, i d’alguna manera el sopar era tan impor- tant com la reunió. El Rafael ha anat a contracorrent de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. A l’exposició es pot veure l’empremta de Metrònom. Nosaltres som artistes molt coneguts i molt desconeguts alhora, no estem a les travesses de cap administració. El Rafael va ser la persona que va veure el tipus de feina que fèiem i se la va jugar. He fet una producció curta, sempre una mica al marge de les galeries i els museus –no he fet mai cap retrospectiva en cap museu de Catalunya ni de l’estat espanyol– i el Rafael té les meves millors instal·lacions com es veu a l’exposició, i encara n’hi ha algunes més que no s’han pogut exposar per falta d’espai. Treballo en una crítica constant a tot, i quan fas una crítica a la televisió, com en l’obra Analogies, aquest qüestionament de la banalitat és plenament vigent".

Pere Noguera

"Vaig conèixer el Rafael Tous abans de Metrònom, als primers anys 70, en una exposició a Girona. Ell encara era col·leccionista de pintura i va voler veure què feia. Vam continuar fins que va tancar Metrònom, sala de la qual puc dic clarament que soc un dels fundadors. El Rafael ja era un col·leccionista de la meva obra abans d’obrir Metrònom, i el canvi significatiu va ser que ell va voler entrar a ser protagonista amb aquesta sala. Els estius viatjàvem per a Metrònom. Eren uns viatges amb esperit de recerca, i així anàvem a la Biennal de Venècia, als Estats Units o a la Documenta de Kassel, on fos. La programació de Metrònom la fèiem en grup, i al llarg dels anys hi van entrar altres artistes, poetes i amics. Va tenir la voluntat d’activar tota una estratègia de treball que va ser molt interessant. La primera exposició meva a Metrònom, el 1983, va ser l’última a Sant Gervasi, i al carrer Fusina vaig fer Peus d’armari per a una de les habitacions de dalt, i hi va estar molt temps".

Antoni Llena

Vaig deixar de treballar l’any 1968 i vaig estar deu anys sense fer res. Dolmen és l’única peça que vaig fer en tota la dècada dels anys 70, i la vaig fer perquè l’escola Eina, on havia començat a fer de professor feia deu anys, em va demanar que fes una peça per vendre-la. Em sembla que la van vendre per 15.000 pessetes. Sempre vaig estar fora de tot, mai no vaig formar part de cap grup i no sabia que Rafael Tous l’hagués comprat. Vaig fer aquest Dolmen de paper perquè em va semblar que des de la fragilitat podia durar de la mateixa manera que un de pedra, perquè es podia reproduir en fotografies.

Comité de Vigilancia Artística

La macroinstal·lació Cicatriu a la matriu, del Comité de Vigilancia Artística (CVA), es va poder veure per primera vegada a la sala Metrònom el 1983. El CVA va estar format per Juan Luis Moraza i María Luisa Fernández, que efinien a ells mateixos com “una empresa artística” i que amb obres com aquesta es van convertir en un revulsiu de l’art al País Basc. A Cicatriu a la matriu van atacar dos elements cabdals de la tradició artística, com són el marc i el pedestal, trencant-los en múltiples fragments i posant-los en el lloc de l’obra.

Carmen Calvo

Les tres peces d’'Art Postal' (1982) de Carmen Calvo evoquen tant la manera com aquesta artista fa servir tota mena d’objectes com l’exposició d’art postal que s’havia pogut veure a la sala Metrònom pocs anys abans. “Recordo que en aquell temps Rafael Tous començava a ser important en el panorama cultural”, explica Carmen Calvo, que va participar en aquell projecte amb les peces d’Art Postal abans de marxar a París.

Antoni Muntadas

"Rafael Tous és una persona intuïtiva, però també informada. Quan va iniciar la seva col·lecció no existien gaires persones més que s’interessessin en l’art del moment i tinguessin mitjans. Es tractava d’una rara excepció dins d’una burgesia catalana passiva en el seu suport de l’art contemporani. No obstant això, la quantitat a vegades pot comportar qualitat, i gràcies a ell s’han pogut conservar alguns treballs claus de l’època, majoritàriament fets a Barcelona. AMedia sites / media monuments (Washington D.C.) em va interessar revisar la ciutat des de la perspectiva del que jo anomenava monuments mediàtics, és a dir, esdeveniments que van tenir lloc a la ciutat i que van ser reportats pels mitjans de comunicació i les imatges dels quals van sortir publicades als diaris en blanc i negre, com les manifestacions a favor dels drets civils i dels nadius americans davant la Casa Blanca als anys 70 i l’assassinat amb cotxe bomba de l’opositor xilè a l’exili Orlando Letelier per agents del règim de Pinochet el 1976. A partir de la recerca als diaris vaig trobar una sèrie d’esdeveniments i després vaig anar als mateixos llocs per tornar-los a fotografiar en color. La superposició de les dues imatges posa en relleu l’espai, el silenci, la idea de buit i d’oblit, que tot passa i s’oblida. Aquesta obra va ser l’inici d’una sèrie de treballs que vaig continuar a Budapest, Buenos Aires -molt més tard- i Roma. La idea que els mitjans creen monuments és una metàfora, són monuments invisibles però molt a la memòria de la gent. Més que vigència de l’obra, diria que està oberta a nous monuments i que s’hi podrien afegir esdeveniments com, per exemple, l’assalt dels seguidors de Trump al Capitoli. Sobre la donació, quan Ferran Barenblit em va trucar per dir-me que havia rebut la col·lecció Rafael Tous, el primer que li vaig preguntar va ser si havien fet algun tipus de selecció d’obres. Els museus i els seus especialistes, com a institucions i agents que decideixen el que s’exposa i el que es preserva, tenen una tasca de triatge. Per això cap museu acceptaria una col·lecció en la seva totalitat, posant per davant la quantitat, si no fos per una visió sociològica del conjunt. L’elecció d’una persona particular no hauria de representar l’art d’una època dins d’una institució pública".

Eulàlia Grau

"Del Rafael era molt interessant que va fer la confiança de comprar obres dels artistes joves. La discriminació de la dona (1977) va ser el primer d’una sèrie de treballs sobre la situació a l’entorn periodístic i en general de la dona. Malauradament, l’obra segueix vigent, encara que la situació ha canviat, per sort. Aleshores la situació era molt diferent perquè tota la societat estava dominada pels homes. Pràcticament no hi havia dones que tinguessin un càrrec, estaven totes a casa fent el dinar i netejant, tenien un paper totalment nul. I ara queda molt per canviar, com la violència i la bretxa salarial, però moltes dones en són conscients. Llavors érem poques artistes; a la Galeria G només hi exposàvem la Fina Miralles i jo".

Ferran Garcia Sevilla

"Deixeu-me veure allò que no es veu. Las Meninas (1973) recull una problemàtica sobre el fet que no es veu el que hi ha als museus perquè sempre estan plens. Jo aleshores era estudiant i no poder-les veure m’emprenyava, per això vaig agafar la càmera i vaig començar a fer fotografies. Després també hi ha el fet que les meninas reals tampoc no es veuen, perquè el quadre recull una situació en què es pinta una cosa que no es veu, que només està reflectida als miralls que hi ha al fons, i, a més, tens una pintura que tampoc veus. Així que només tens la mirada de l’artista que mira unes persones que no es veuen, com una ziga-zaga".

Antoni Miralda

"Les obres Macaroni landscape [Paisatge de macarrons] i Ten notes for a table clothes [Deu notes per a unes estovalles] són memòries de finals dels anys 60 i dels 70, quan vaig començar a conèixer Rafael Tous. La relació que hi havia amb el país, quan estàvem a París i més endavant a Nova York, era molt poca. Als anys 60 ens havia arribat molta informació a través d’Alexandre Cirici Pellicer, però realment no coneixia exactament què estava passant a fora. I un dia va aparèixer Rafael Tous, un senyor que estava tan obsessionat en mirar-ho tot, tocar-ho tot, preguntar-ho tot, tenir-ho tot a les mans i emportar-s’ho tot, que va ser una gran sorpresa. La seva aparició va ser interessant perquè en certa manera ens va fer veure quina importància tenia tot; no només l’obra acabada, sinó també els processos de treball, els cartells, els papers..., i per descomptat la relació d’amistat que hi havia entre nosaltres. Al Rafael sempre li ha interessat aquest contacte amb els artistes, que en el meu cas ha continuat des d’aleshores. I admiro aquest moment final en què aquests treballs s’obren al públic".

Joan Rabascall

"El Rafael va ser un col·leccionista que més que interessar-se per l’art va interessar-se per l’art i pels artistes. Alhora que comprava obres als artistes joves, era amic seu. No és un col·leccionista d’aquests que pregunten quant val una obra, la compren i se l’enduen a casa. Al contrari, hi havia una relació entre nosaltres, venia a casa, fèiem viatges plegats... El Rafael anava al taller dels artistes i deia el que li interessava. Era col·leccionista i amic: ens venia a veure a París, i vam fer un viatge a Brussel·les per anar a veure exposicions amb altres companys. Els artistes catalans que érem a París ens organitzàvem amistosament, estàvem fora de context i ens donàvem suport com podíem, i a vegades fèiem coses junts. Entre les obres que el Rafael em va comprar hi havia la instal·lació audiovisual Elecciones show, de l’any 1977. La vaig fer coincidint amb les primeres eleccions democràtiques, però té l’origen un any abans, quan vaig fer una exposició a la Galeria G de Barcelona que es va dir Spain is different. Va ser una exposició itinerant: després de Barcelona es va poder veure a Madrid i a molts llocs més. I quan va anar a Palma, a la Sala Pelaires, els havia demanat que em guardessin tota la premsa d’abans de les eleccions i vaig fer un muntatge d’actualitat per a l’exposició retallant peces de la premsa i amb cartells electorals. Com que aleshores el circuit de les galeries no tocava la immensa majoria de la gent, no hi va haver censura. Era el temps en què s’havia acabat la dictadura però encara no havia començat la democràcia; flotàvem. Actualment les eleccions segueixen sent un xou, sobretot les que es van celebrar fa poc a Madrid".

Francesc Torres

"Vaig conèixer el Rafael el 1979, quan va venir a veure la meva exposició a la Fundació Joan Miró, i ens vam fer amics. Som amics i ho continuarem sent, sens dubte. La cosa més important, i crec que ens va passar el mateix a tots en major o menor grau, va ser que amb el Rafael vam tenir un interlocutor i un gran company de viatge, i amb el tipus de feina que fèiem tots nosaltres això no era fàcil. Era molt difícil trobar gent que estigués en sintonia amb aquesta mena d’obres. El Rafael és una persona increïblement inquieta, intel·ligent i molt llesta, i no oblidaré mai els tiberis que ens hem fotut! Vaig fer dues exposicions individuals a Metrònom: Some machines work better than others (1984) i El soliloqui de la felicitat (2001), i també va comprar algunes obres meves, com algunes de la Sèrie Newsweek, que aquí no s’ha vist pràcticament mai. Estava subscrit a Newsweek i el rebia acabat de sortir d’impremta, i la tinta estava tan fresca que em tacava els dits. Les imatges de la primera Guerra del Golf que hi sortien eren increïbles, però eren unidireccionals, no les podies contestar. Vaig agafar les que més m’interessaven i hi vaig intervenir, i així podia contestar a la revista fent servir la mateixa iconografia".