La veu dels artistes

La inauguració, el 13 de maig, de la gran exposició que el Macba dedica a la col·lecció d'art conceptual de Rafael Tous es va convertir, igual que el dia anterior amb la presentació, en una celebració de l'art i l'amistat. El museu, a qui el mecenes ha donat 1.110 obres –de les quals se n'exposen 120 de 28 artistes–, presenta peces primerenques i en alguns casos pioneres de creadors que després han tingut una llarga trajectòria. El dia de la presentació una dotzena d’artistes consagrats com Francesc Abad, Carlos Pazos, Eugènia Balcells, Joan Rabascall, Antoni Miralda, Eulàlia Grau, Pere Noguera, Antoni Llena i Jordi Cerdà es van reunir a l’atri del museu per fer-se una foto de família amb el col·leccionista i fundador de la Sala Metrònom, que en molts casos va ser capital perquè poguessin desenvolupar la seva trajectòria. L'exposició En temps real , oberta fins al 9 de gener del 2022, és una oportunitat única per acostar-se a un dels períodes més interessants de l'art català dels últims temps. Vam aprofitar l'ocasió per parlar amb ells i saber quina relació van mantenir amb el mecenes, quin era l'origen de la seva peça exposada i quina creien que era la seva vigència actualment. Aquí en teniu les respostes.

Carles Pazos

"El Rafael va ser l’únic que va donar suport a tota aquesta generació. Dins la burgesia barcelonina, més aviat rància i que ha estimat poc els nous corrents de l’art -i s’ha quedat amb el Liceu com a bastió-, ell va tenir una gran mirada i una gran volada i va veure que tot allò tenia un cert interès, mentre que en aquests altres àmbits més conservadors es veia com una cosa passatgera i més aviat ridícula en últim terme. El Rafael ho va veure molt clar, fins i tot es va vendre la col·lecció de pintura catalana del segle XX, que era el que col·leccionava tothom, per adquirir les obres que estaven fent els artistes en aquell moment. Va ser un home molt modern, molt del seu temps, i ara veiem que no es va equivocar. La meva relació amb ell va començar entre finals dels anys 70 i els primers anys 80, quan a Barcelona encara hi havia una mica d’alegria, i, a més de comprar obres meves, vam tenir una relació personal, perquè el Rafael, com jo, és un bon vivant i li agrada menjar, beure i viure. No hay replay va ser la primera instal·lació que vaig fer. Li estic molt agraït perquè es va fer amb uns mitjans que no eren els habituals. Havia fet alguna cosa abans, però no tan espectacular com aquesta, i potser No hay replay va donar exemple perquè les institucions, com el Santa Mònica, en fessin. És una obra climàtica d’unes grans dimensions, et vas ficant en un paisatge mental. Però a mi em passa que quan acabo una obra la detesto i preferiria no veure-la mai més. Com deia Picasso, les pintures no les acabes, sinó que les abandones, i a mi la peça que més m’interessa és la que faré demà passat".

Eugènia Balcells

"Fèiem cinema experimental i el 1977 vam crear un grup que es deia Film Vídeo Informació. Necessitàvem un local però no teníem ni cinc. Se’m va acudir posar un anunci a La Vanguardia demanant un local gratis, el vaig redactar i pagar jo mateixa. I aquella mateixa nit vaig anar amb l’Eugeni Bonet a un sopar on hi havia Rafael Tous. Li vaig explicar que havia posat l’anunci. Primer va fer un silenci i després ens va oferir el local que més endavant va ser el primer Metrònom. El meu anunci, me’l va contestar el Rafael! El Supermercart és d’un any abans, és un joc: està organitzat alfabèticament, començant per l’aire i acabant amb vaquers i indis a cavall, i vol dir que està tot en venda, i continuem igual. Venem parts del nostre cos, per a trasplantaments; venem cabells, cendres, colors, condons i el sexe... Venem art, per descomptat, i els núvols. Tota la nostra vida està marcada no pel valor que tenen les coses per a la nostra evolució i per ser feliços, sinó pel valor dels diners i del que valen les coses: jo soc el que valc, i aquesta obra de fa quaranta-cinc anys qüestiona tot això. No em podia imaginar el límit a què arribarien les coses quaranta-cinc anys després. M’hauria agradat que l’obra hagués quedat fora de lloc i, en canvi, és un clam que continua vigent i ens interpel·la, amb ironia i al marge de l’humor. La natura ens interpel·la perquè ens qüestionem el paradigma bàsic, el Supermercart és com una enciclopèdia. En aquell moment va ser brutal: els condons que hi ha van fer que la meva àvia s’avergonyís de mi, que tothom en parlés i que l’impressor que havia de fer els textos de l’exposició a la Sala Vinçon insistís si volia dir “cordons variats” en lloc de “condons variats”. Això avui ens fa riure, però alehores em van dir de tot. Joan Brossa va venir quatre vegades a veure’l, portat per Carles Hac Mor, i ens vam fer amics".

Jordi Cerdà

"Rafael Tous em va comprar Paral·lelisme cos de dona dins l’art (1979) directament a l’estudi. Ja ens coneixíem, va venir un parell de vegades i vam estar mirant i remirant els treballs que tenia. Després hem mantingut la relació i va adquirir algunes peces més. Treballo molt en el camp de l’expressió lingüística. Primer vaig creure molt en l’anàlisi marxista dels fets socials i artístics, però no n’hi havia prou i vaig incorporar més tard l’anàlisi freudiana de les imatges. Però aquesta també va quedar superat, especialment per l’estructuralisme. De fet, treballo amb el llenguatge però a partir de l’expressió plàstica, fent servir els nous mitjans, siguin les accions, els muntatges, els objectes o les imatges. Però no menyspreo la pintura, perquè també em pot servir en ocasions. Aquesta obra reflecteix el que és real representat, però el que passa és que en la imatge que ens arriba hi ha una realitat fotografiada (el cos de la dona) i una altra de fotografiada i representada, que és la de la imatge pintada. És una mena de truc del llenguatge, un joc entre el significant i el significat. De tota manera, les peces al llarg del temps agafen altres lectures i no descarto que avui Paral·lelisme cos de dona dins l’art pugui tenir una lectura feminista".

Francesc Abad

"Amb el Rafael tenim una amistat de molts anys. Bàsicament érem un grup d’amics; ell ens va dir què volia fer i nos- altres el vam acompanyar des del primer Metrònom fins al del carrer Fusina. I durant tots aquests anys hem continuat l’amistat. És un amic i un col·leccionista atípic, va estar molt a prop de la nostra feina i nosaltres molt a prop d’ell. L’únic que ens va fer cas en el seu moment va ser Rafael Tous, va ser així. Al capdavant de Metrònom hi va haver un grup intel·lectualment molt potent, però en realitat érem un grup d’amics, no teníem un rigor científic. El Rafael de segui- da veu el que li interessa i, com que és una persona que ha estat al marge de tot aquest món, té molta llibertat. Totes les reunions sobre què s’havia de fer a Metrònom acabaven amb un sopar, i d’alguna manera el sopar era tan impor- tant com la reunió. El Rafael ha anat a contracorrent de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. A l’exposició es pot veure l’empremta de Metrònom. Nosaltres som artistes molt coneguts i molt desconeguts alhora, no estem a les travesses de cap administració. El Rafael va ser la persona que va veure el tipus de feina que fèiem i se la va jugar. He fet una producció curta, sempre una mica al marge de les galeries i els museus –no he fet mai cap retrospectiva en cap museu de Catalunya ni de l’estat espanyol– i el Rafael té les meves millors instal·lacions com es veu a l’exposició, i encara n’hi ha algunes més que no s’han pogut exposar per falta d’espai. Treballo en una crítica constant a tot, i quan fas una crítica a la televisió, com en l’obra Analogies, aquest qüestionament de la banalitat és plenament vigent".