Diumenge 15/05/2021

La història de l’home que va anar a veure una obra d’art

Rafael Tous
4 min
Rafael Tous davant de la foto de grup feta per Jordi Calafell a una exposició a La Virreina el 1993. D’esquerra a dreta: Jordi Benito, Eugènia Balcells, Rafael Tous, Pere Noguera, Joan Rabascall. A sota: Benet Rossell, Francesc Abad, Àngels Ribé, Jaume Xifra i Miralda. QuaNullam non lorem dapibus orci congue bibendum. Donec sollicitudin velit sit amet dolor condimentum vel pellentes.
Dossier La història de l’home que va anar a veure una obra d’art

La cultura, per a mi, es pot il·lustrar a través de la història d’un personatge que agafa el mateix camí cada dia per anar a treballar. Un dia li sobra temps i veu la porta d’un museu oberta i hi entra sense esperar gaire més. Passejant pels seus espais, mentre observa les obres exposades, s’atura davant d’una d’elles. Acaba passant-hi molta estona aturat, observant-la, intentant comprendre el seu missatge: què és el que representa?, què vol dir?, en quin context?, i per a qui? Se li fa tard i acaba sortint del museu per anar cap al seu lloc de treball. Després, sistemàticament, cada dia surt abans de casa i entra al mateix museu. Sempre acaba assegut davant de la mateixa obra per contemplar-la. Ho fa molts i molts dies, i la seva ment es va il·luminant amb aquesta imatge. Li fa canviar la vida. Li fa comprendre la vida.

Per a mi, aquesta història que vaig llegir al llibre de Jonas Mekas Movie journal és una història que no té fi: és la meva història. La de la contemplació de l’art des que era jove i com em va canviar la vida. Des del principi, l’art em va començar a enverinar i, a poc a poc, va acabar entrant dintre el meu cor. A partir d’aquest moment, vaig començar amb la missió de tindre en propietat, per al meu ús exclusiu i personal, les obres que em podien emocionar. Així vaig començar la meva vida en el col·leccionisme artístic. Durant 50 anys he anat observant els diferents moviments de l’art, interessant-me des de la meva joventut per un art poètic, històric i contemporani. Amb el temps, la meva mentalitat va anar canviant, i vaig ser capaç d’analitzar una situació política dintre del nostre país, on vaig adoptar pensaments d’esquerres que em van portar a vendre tot el que havia col·lecionat fins llavors perquè considerava que no formava part de la meva ideologia. Vaig acabar coneixent l’obra dels artistes dels anys 70, que treballaven a Catalunya dintre d’un moviment de denúncia política, d’una manera camuflada per no ser censurats pel poder franquista del moment, en el qual no hi havia espai per a pensaments propis sinó tan sols per als predeterminats.

Vaig començar amb obres d’en Guinovart, Argimon, Equipo Crónica, Artur Heras i molts altres pintors que treballaven amb aquestes temàtiques. Moltes vegades havien sigut censurats per la situació política d’aquell moment dintre del país. Amb la mort de Franco, es van obrir les portes a una generació d’artistes que van poder expressar, d’una forma més liberal, els seus pensaments a través de l’art que realitzaven. Després, cap als anys 80, vaig començar a analitzar els moviments de l’art conceptual a tot el món, sobretot als Estats Units, a Espanya i a altres països europeus. Aquí vaig començar la meva col·lecció d’art que contenia un missatge molt social i polititzat. Solia ser de difícil comprensió a la resta del nostre país, on hi seguia havent un art més aviat de contingut figuratiu i de missatge fàcil. Els artistes que a mi m’interessaven eren ignorats dins de l’àmbit cultural. Així que vaig decidir obrir, amb l’assessorament d’alguns d’ells, un espai públic que cobrís aquests temes ignorats. I va ser així com va néixer el 1980 la primera sala Metrònom. Dintre del patronat hi varen participar en Joan Rabascall, Pere Noguera, Josep Maria Joan i Rosa, Esteve Terrades i Gloria Picazo, entre altres. Durant tres anys vaig estar fent exposicions en aquest espai obert, fins que vaig trobar el local del Born, molt més gran i prestigiós, que em permetria fer moltes més activitats. Durant vint anys d’existència aproximadament, vàrem presentar prop de 500 propostes que intentaven analitzar els moviments culturals del moment: música, dansa, cinema, debats artístics, etc.

Paral·lelament a aquesta època, vaig començar a interessar-me pel món fotogràfic i vaig iniciar una col·lecció amb artistes de tot el món d’aquest mitjà. Sempre em van interessar les obres de context i problemes socials de polèmica i caràcter marginal, com poden ser els centres penitenciaris, els hospitals psiquiàtrics, la toxicomania, la llibertat sexual, el feminisme, els moviments polítics subversius, i els cultes religiosos.

Independentment del món de la cultura, també m’han interessat els projectes humanitaris. Tres dels meus fills van muntar una ONG a Burundi (Àfrica), en què jo també he participat. Una de les meves filles va passar-hi molts anys, assegurant-se de la subsistència del projecte i cuidant-se de les iniciatives sanitàries, educatives i de protecció civil. També segueixo participant com a donant del grup de Metges Sense Fronteres des de fa mes de 20 anys.

Més recentment, i d’acord amb els meus fills, he decidit fer una donació de tota la meva col·lecció d’art conceptual (unes mil cent obres), al museu MACBA de Barcelona. Dijous passat es va inaugurar la primera part de la col·lecció en diversos espais del museu, i es va reobrir, de manera temporal i per aquest motiu, la sala Metrònom, on s’exhibirà la instal·lació completa que va realitzar Jordi Benito l’any 1989 per a aquest espai. Per a mi és molt important, aquesta donació, perquè dona a conèixer l’obra d’aquests artistes representats a la col·lecció que continuen avui en dia transmetent un missatge contemporani que jo considero que encara no ha caducat, i que ha mantingut una visió absolutament actual. Estaria molt content que la gent vingués a observar aquestes obres amb el missatge que comporten, igual que va fer el personatge contemplatiu de l’art al qual he fet referència al principi d’aquest article. Als meus 80 anys només us desitjo que continueu gaudint de la vostra vida també a través de l’art com sempre he fet jo. Gràcies.

Dossier La història de l’home que va anar a veure una obra d’art
Vés a l’ÍNDEX
stats