Diumenge 15/05/2021

Rellegir el passat des del present

Ferran Barenblit
3 min
Les fotografies de gran format de la Sèrie 'Newsweek' de Francesc Torres, com la 'Newsweek núm. 15' (1991), tenen l’origen en unes fotografies de la revista homònima que Torres va treballar directament a les pàgines amb dissolvent, fent servir la tinta de la revista com a pigment. Com que no es podien conservar, en feia una transparència de grans dimensions, després un Cibachrome també gran i finalment les recomponia en díptics i tríptics. Per a Torres, aquest treball es mou a mig camí entre la fotografia, els mitjans de comunicació i la pintura.
Dossier Rellegir el passat des del present

A finals de la dècada de 1960, amb la certificació de la fi de la modernitat, emergeix una altra forma de veure el món. El 1968, a París, Praga o Ciutat de Mèxic, intel·lectuals i obrers tornen a unir-se per ocupar els carrers i reclamar una nova subjectivitat que doni pas a una altres capes d’imaginació política. Si Europa i Amèrica van estar travessades per la presa de l’espai públic, a Espanya la repressió franquista deixava marges més reduïts. La cultura va reclamar el paper que havia tingut al llarg de tot el segle, i es va proposar com un espai de lluita per dret propi. És així com les pràctiques conceptuals al nostre país sorgeixen com una forma de posicionament polític, marcant, com en altres punts de sud global, un territori de gran intensitat ideològica.

La Col·lecció que Rafael Tous ha donat al MACBA arrenca, precisament, en aquest 1968 i ressona avui amb la mateixa força que fa cinc dècades. S’insereix en un fons ja de per si vast, la Col·lecció Macba, en el qual gairebé tots els artistes de la col·lecció Tous ja estaven àmpliament representats, i que des del seu inici s’ha proposat com un espai d’interpel·lació i de construcció d’una ciutadania crítica. Al defugir la repetició dels models hegemònics -aquells que emanen dels grans centres de poder globals- es va proposar oferir relats múltiples que permetin entendre la realitat des de moltes perspectives, sense témer la contradicció. Els 28 artistes de la col·lecció Tous sempre han estat allà. Alguns, des d’una pràctica molt visible i en diàleg amb estructures ja reconegudes. D’altres, des de llocs més discrets, però igualment rellevants. Tots, com a precedent ineludible per a aquells que van créixer tenint-los com a referència. És significatiu constatar com van acudir a ells els curadors de les tres mostres que el museu ha dedicat al nostre context immediat com Desacords. Sobre art, polítiques i esfera pública a l’estat espanyol (2005), Gelatina Dura. Històries escamotejades dels 80 (2016) i Acció. Una història provisional dels 90 (2020). Algunes de les peces que es poden veure al Macba tenen un lloc destacat per dret propi en la nostra història de l’art. Poder veure-les -probablement per primera vegada, per a gran part de el públic del museu-és una oportunitat única per al retrobament amb una manera de fer que manté tota la seva vigència. Algunes estan fixades en la memòria de molts, entre els quals qui signa aquestes línies. El Supermercat d’Eugènia Balcells molts només el coneixíem per fotografies de la instal·lació original a la Sala Vinçon el 1976. D’altres, per les seves magnituds, rarament es van tornar a veure com les tres grans instal·lacions que Francesc Abad, Jordi Benito i Carlos Pazos van presentar a Metrònom en un únic any, el 1989, quan encara ni s’havia posat la primera pedra del Macba.

L’arribada d’aquesta col·lecció, un dels actes més generosos que ha viscut el museu, ens permet traçar un relat de com aquestes actituds van anar prenent forma al llarg del temps. En un país que va convertir la Transició en un exercici de desmemòria col·lectiva, que va construir una narrativa sobre un pacte que ja llavors s’intuïa, en el millor dels casos, com una cosa fràgil, és fonamental poder recuperar els treballs, però també les maneres de pensar i fer d’un moment clau. Incorporar aquestes obres al fons d’una institució pública com el Macba permetrà a generacions actuals i futures ampliar la seva visió per desafiar els relats comunament acceptats que han presentat la nostra història recent amarada d’un consens plàcid i eficaç. Ben al contrari: gran part d’aquestes peces mostra com el destí del nostre país no estava escrit d’una manera tan clara al morir el dictador i com tots els èxits aconseguits al llarg del temps van comportar moltes renúncies i van obrir el camí cap a unes friccions que continuen sense resoldre’s.

A més, no es tracta només de rellegir el passat. Els reptes davant els quals ens trobem són tan amenaçadors com llavors, ara que plana sobre nosaltres el risc d’una involució democràtica.

Dossier Rellegir el passat des del present
Vés a l’ÍNDEX
stats