Al novembre va començar la temporada turística a l’Antàrtida. Enguany està previst que 40.029 viatgers visitin el continent blanc. Però és responsable aquest tipus de turisme? I ètic? Benvinguts al diari de bord d’un viatge a l’últim territori verge del món.

27 DE MARÇ DEL 2015

PER FI, TERRA. Després de dos dies travessant el passatge de Drake, allà lluny començo a entreveure l’Antàrtida. La navegació fins aquí ha sigut molt bona, o almenys això assegura la guia de l’expedició, la veu entusiasta de la qual ens arriba als passatgers a través d’altaveus repartits per tota l’embarcació. La meva veïna de cabina, una russa que s’assembla a Raïsa Gorbatxov, no hi està d’acord. “Em sento marejada des de fa dos dies. Això ha sigut un infern”, comenta mentre trontolla pel passadís vessant sobre la moqueta part del cafè que du a la tassa.

Som a l’ Ushuaia, un vaixell argentí que abans es dedicava a la investigació científica i ara transporta passatgers. A bord, 84 turistes antàrtics de diferents nacionalitats, edats i actituds existencials: aquí hi ha des d’una família de San Diego que ha vingut a terres australs per fer bonding [al llarg del viatge aprendré que amb això volen dir enfortir els llaços afectius ] fins a un bloguer alemany de 28 anys que irrita el passatge bloquejant amb el seu pal de selfie les línies de visió en els moments clau (per exemple, quan apareix una balena a babord o quan visualitzem una foca surant sobre un bocí de gel).

Diferents com som, tots els viatgers de l’ Ushuaia tenim en comú haver desembutxacat una morterada. I això que aquest és l’últim tour de la temporada [d’abril a finals de novembre no hi ha viatges turístics a l’Antàrtida] i surt molt més econòmic que els anteriors: al març l’hivern comença a treure el cap pel pol Sud i les possibilitats que faci mal temps i la travessa sigui menys lluïda augmenten. Tot i així, el viatge continua sent costós: les cabines més barates, de dues persones amb lliteres i bany compartit, costen a partir d’uns 4.400 euros per persona i, òbviament -no puc evitar invocar l’esperit de Jack Dawson a Titanic -, són a baix de tot. El preu dóna dret a nou dies a bord amb pensió completa i almenys un desembarcament diari (si les condicions meteorològiques ho permeten) un cop arribats a l’Antàrtida. A dalt, amb bany propi i sense lliteres, les dues habitacions més luxoses, lessuites, a partir de 8.000 euros per persona.

Passatge petit, preus alts, nacionalitats diverses... L’ Ushuaia, que parteix del port argentí homònim, és el típic vaixell turístic que va a l’Antàrtida. El turisme al continent més austral -l’únic inhabitat del món, cobert de gel en un 95% de la seva superfície i contenidor del 90% del total de les reserves d’aigua dolça del planeta- va arrencar tímidament a finals dels 50. Als anys 90 ja hi havia set operadors turístics que oferien viatges a l’Antàrtida. Perquè la competitivitat entre ells no fomentés pràctiques perverses, aquestes set empreses van fundar el 1991 la International Assotiation of Antartict Tour Operators (IAATO), una entitat que avui regula el turisme a l’Antàrtida i vetlla perquè sigui respectuós amb el medi ambient. Segons les prediccions de la IAATO, s’espera que la temporada turística 2015-2016 a l’Antàrtida es tanqui amb 40.029 turistes, la xifra més alta dels últims anys, però encara lluny del rècord de 46.265 del període 2007-2008. Per nacionalitats, els nord-americans són els que més viatgen al continent blanc (34%), seguits dels australians (11%), els britànics (9%), els xinesos (8%) i els alemanys (8%). El turisme de l’estat espanyol encara hi és molt residual -161 turistes la temporada 2014-2015- i ha davallat notablement -el 2007-2008 eren 350- a causa de la crisi econòmica.

“Tenim previst que el turisme a l’Antàrtida s’incrementi de manera modesta en els pròxims anys”, explica Amanda Lynnes, portaveu de la IAATO. “Comparat amb altres destins de natura salvatge, els nivells turístics aquí encara són baixos. L’any passat 36.702 viatgers van visitar l’Antàrtida i 10.000 ni van trepitjar-la [es refereix al turisme de creuers, que té prohibit fer desembarcaments]. Perquè et facis una idea del volum, pensa que al Camp Nou hi caben més de 99.000 persones!”, assenyala. Malgrat això, Lynnes reconeix que l’Antàrtida és “un lloc especial que mereix protecció especial”, i reitera el compromís de la IAATO perquè el turisme en l’últim territori verge del planeta hi deixi només “un impacte baix i transitori”. Per aconseguir-ho, existeixen una sèrie de restriccions. Per exemple, mai poden coincidir els passatges de dos vaixells turístics en el mateix lloc: han de coordinar els desembarcaments de manera que no hi hagi grups de turistes que superin el centenar en cap racó de l’Antàrtida.

Un cop trepitges territori antàrtic, tu també estàs sotmès a una sèrie d’obligacions. Les activitats al continent austral es regeixen pel Tractat Antàrtic del 1959 i acords associats, coneguts de manera col·lectiva com el Sistema del Tractat Antàrtic. El 1991 les parts consultives del Tractat van adoptar el Protocol sobre Protecció del Medi Ambient que estableix principis ambientals, procediments i obligacions per assegurar la protecció del medi ambient. Cito només algunes normes: no tirar papers a terra, no recollir com a record mostres biològiques o geològiques (prohibit endur-se una pedra antàrtica a casa), mantenir una distància de 5 metres amb els animals, no fumar... Tots els passatgers de l’ Ushuaia coneixem els ets i uts de pautes de conducta perquè ens n’han fet unbrífing obligatori durant el tediós trajecte pel Drake.

28 DE MARÇ DEL 2015

Després de tres dies sense trepitjar terra ferma, fem cua a l’espera de pujar a les zòdiacs amb les quals desembarcarem per primer cop. Ens netegem les botes -són un calçat de plàstic que ens han donat al vaixell- en un recipient amb desinfectant. Veig com el bloguer alemany es grava i, en un anglès sobreexcitat, explica que està a punt d’acolorir el seu sisè continent. La russa se’l mira de reüll amb cara de fàstic. De l’1 al 84, tots tenim assignat un número que portem cosit a l’armilla salvavides. Abans de baixar, un home amb una carpeta ens pregunta el número i hi posa una creu al costat i, quan tornem al vaixell, ens interroga de nou i hi dibuixa una altra creu. Al final de cada desembarcament, el número de cada passatger ha d’estar acompanyat de dues creus. Si no, vol dir que s’han deixat algú a l’Antàrtida.

En aquest punt, no em puc estar d’imaginar què passaria si m’entretingués observant pingüins (es calcula que aquí n’hi habiten uns 20 milions de parelles) i, quan tornés al punt de trobada, les zòdiacs ja haguessin marxat. Sola a l’Antàrtida, el lloc més solitari del planeta. M’acosto a un dels guies argentins de l‘expedició i li pregunto si alguna vegada s’han oblidat algú. Em mira entre sorprès i recelós i em respon que això no ha passat mai. Hi insisteixo una mica, i acaba cedint: “M’han explicat que, en un altre vaixell, un cop es van deixar un japonès a terra. Se’n van adonar al cap de pocs minuts i van tornar a buscar-lo. Res greu”. “I com estava el japonès quan el van recollir?” M’imagino una reacció dantesca: el japonès cridant, plorant, maleint i, potser, no sense un cert sentit pràctic, apilant ja les primeres pedres amb la idea d’improvisar un petit cau per passar la nit. “Res de tot això, estava assegut a terra esperant. Tan tranquil”.

El fet que ens donin botes per calçar durant els desembarcaments a l’Antàrtida no és casual: una de les principals preocupacions és que els visitants transportin en la seva roba o soles de sabates espècies foranes que puguin trencar el fràgil equilibri del continent blanc. Així, les botes que utilitzem en els desembarcaments només trepitgen terra antàrtica i es queden al vaixell al final de cada viatge. Javier Benayas, doctor en ciències biològiques per la Universitat Autònoma de Madrid, investiga la introducció d’espècies invasores a l’Antàrtida. Fins ara en els seus estudis només han detectat la presència de col·lèmbols, uns petits insectes que, introduïts pels humans, ja campen pel sisè continent. “És molt difícil determinar si hi han arribat via investigadors o via turistes. Per això en les nostres recerques actuals ja no diferenciem entre els uns i els altres, i mirem de determinar l’impacte humà en general”.

En col·laboració amb altres científics, Benayas va presentar el 2010 un estudi per a la Fundació Abertis titulat Valoració de l’impacte ambiental del turisme comercial en els ecosistemes antàrtics. “En aquell moment, una de les principals preocupacions eren els creuers de més de 500 passatgers que no estaven condicionats per a la navegació polar i utilitzaven combustible pesant, amb els riscos d’accident i vessament de fuel de difícil evaporació que això comportava”. A partir del 2010, però, es va prohibir als creuers l’ús de combustible pesant a les aigües polars, i ara s’han d’alimentar de fuel lleuger. “És evident que tot és millorable, però la gestió turística a l’Antàrtida ara és bona. Res a veure amb altres llocs del planeta. Per exemple, a les Galápagos el turisme s’ha massificat molt i està destruint l’ecosistema. Allò sí que és catastròfic, un cas clar d’avarícia destructiva”, es lamenta Benayas.

29 DE MARÇ DEL 2015

Avui el desembarcament és a Dorian Bay, una badia situada al nord-oest de l’illa de Wiencke, la més meridional de l’arxipèlag de Palmer i emplaçament de Port Lockroy, un port natural descobert per l’explorador belga Jean-Baptiste Charcot el 1904. Port Lockroy va ser la base central britànica de l’anomenada operació Tabarin, duta a terme a l’Antàrtida el 1943, en plena guerra mundial, amb l’objectiu d’establir bases angleses permanents al continent austral. En plena paranoia bèl·lica, els britànics sospitaven que els alemanys utilitzaven l’Antàrtida per reaprovisionar vaixells i submarins. Solució: enviar britànics a viure allà per detectar i impedir la creació de bases alemanyes i, a la vegada, establir fonaments per a una eventual reclamació territorial sobre el continent. Un cop acabada la guerra, l’operació Tabarin va ser anul·lada -massa costosa i poc rendible, com gairebé totes les iniciatives a l’Antàrtida- i Port Lockroy va passar a ser gestionat pel British Antarctic Survey (BAS) com a base d’investigació científica fins al 1962.

Avui l’antiga base està catalogada com a Monument Històric de l’Antàrtida. Contemplo la caseta negra i vermella des d’un turó gelat mentre un turista francès opina: “Segurament aquells joves britànics que van enviar aquí l’hivern del 1944 haurien preferit quedar-se a Europa sota les bombes”. Trobo que té tota la raó.

En el camí de tornada a l’ Ushuaia, a bord de la zòdiac, assistim a un episodi de natura salvatge que esgarrifa la bonhomia d’alguns dels turistes. Una foca lleopard escorxa sense pietat un pingüí. El sacseja brutalment i el submergeix per clavar-li brutals queixalades. El guia atura la llanxa, ens fa callar, fica la GoPro a l’aigua i mormola: “Hora de dinar!” Tots traiem les càmeres per documentar l’ocàs d’aquest pobre pingüí de corona blanca. Tots, llevat d’una turista xinesa que presencia l’escena entre sanglots. Preocupat, el guia li pregunta què li passa. “És massa fort, massa fort”, aconsegueix dir entre gemecs. Una hora després, ja al vaixell, veig la turista xinesa: asseguda confortablement al menjador, amb l’escalforeta de la calefacció envermellint-li les galtes, devora amb fruïció un salmó amb patates.

De moment, les fonts consultades coincideixen a destacar les bondats del turisme a l’Antàrtida. Contacto amb Greenpeace Espanya, molt crítics amb les pràctiques turístiques en llocs amb risc mediambiental, per demanar també la seva opinió. “El turisme a l’Antàrtida no és una de les grans preocupacions a la zona. És una activitat controlada i acotada. El clima hostil i la inaccessibilitat del territori fa que sigui així però, esclar, no hem d’abaixar la guàrdia”, explica Elvira Jiménez, responsable d’oceans. Jiménez creu que un dels grans reptes mediambientals a l’Antàrtida avui és controlar la pesca il·legal. “N’hi ha molta i alguna part finançada per algun gran empresari espanyol. Per exemple, s’està abusant de pescar lluç negre i bacallà de profunditat i això està creant un desequilibri”. A més de la pesca il·legal, Jiménez considera que l’altre gran desafiament que haurà d’afrontar l’Antàrtida és el provocat per l’escalfament global. Segons la IAATO, la potencial duplicació dels gasos d’efecte hivernacle en el transcurs del segle podria dur a un increment de tres graus en la temperatura de l’Antàrtida. En aquest nou escenari, hi ha previsions que apunten que els gels marins es reduiran aproximadament un terç i aquesta fosa probablement contribuirà decisivament a un augment del nivell del mar d’1,4 metres el 2100.

31 DE MARÇ DEL 2015

Últim dia a l’Antàrtida abans d’encetar el camí de tornada i travessar de nou l’incòmode passatge de Drake. A dos quarts de vuit, com sempre a través dels altaveus, la veu de la líder de l’expedició ens convida a sortir a coberta per observar com l’Ushuaia entra a Deception Island, el lloc escollit per fer l’últim desembarcament. Per penetrar a la badia d’aquesta illa volcànica, el capità travessa els anomenats Manxes de Neptú, una entrada angosta d’uns 500 metres d’amplària anomenada així pels forts vents que hi bufen. El capità executa la complicada maniobra mentre a la cabina hi sona música clàssica (Beethoven?) a tot drap. Comprovo, alarmada, que el bloguer no ha fet ni l’intent de treure el seu pal de selfie. Estem al final del viatge i fins i tot ell sembla una mica cansat. Ni rastre de la russa: ja fa dies que critica l’entusiasme de la líder de l’expedició i segur que avui, en sentir la seva recomanació pels altaveus, ha decidit quedar-se al llit.

Quan desembarquem comprovem que la sorra negra que voreja la badia de Deception Island està calenta a causa del seu origen volcànic. Per això és el lloc perfecte per posar en pràctica l’espectacular última activitat que ens té reservada el viatge: bany turístic a les gèlides aigües del mar Antàrtic. Ens despullem a la vora de l’aigua i lluïm les nostres pells, llustroses i ben nodrides de cel·lulitis. Estem amuntegats i no puc deixar de pensar que, des de la perspectiva de qualsevol dels pingüins que ens observen des de l’altra banda de la riba, devem semblar una exòtica colònia de foques. Els primers a ficar-se a l’aigua són una parella de mexicans que, enmig d’una cridòria infernal i entre molts gestos dubitatius, al final es capbussen. Tothom els segueix.

Un altre turista -d’Elx- emprèn una carrera cap al mar abillat amb un banyador, un barret de Pare Noel i unes ulleres de sol. Quan surt de l’aigua, no du les ulleres. Es torna a capbussar per buscar-les, però res, no les troba. I així és com me n’adono: totes les indicacions de la IAATO i la modèlica vigilància a què ens han sotmès els guies mai no podran impedir la tràgica petjada de l’estupidesa humana. Potser demà un pingüí mentre busseja es trobarà amb un tros de plàstic negre. Es preguntarà què hi fa això al fons del mar i com coi hi ha arribat. Allà, asseguda a la sorra negra de Deception Island després d’un viatge meravellós, no puc evitar preguntar-me: “Què hi faig aquí?”, “Està bé que hi sigui?” i “¿No seria just que deixéssim algun racó del planeta al marge de la plaga humana?”