Ales illes Açores, a unes mil milles a l’oest de la costa portuguesa, la vida hi transcorre a un altre ritme i sembla que les coses hi adquireixin una importància diferent. Sense presses, la gent fa la seva, potser conscient que aquí, malgrat tot, qui mana és la natura. Comparat amb la immensitat de l’oceà Atlàntic, aquest arxipèlag portuguès sembla insignificant. Gairebé com si una simple tempesta el pogués enfonsar i esborrar del mapa. Potser per això un cop s’hi arriba, contagiat per aquestes sensacions, el viatger es disposa a explorar l’entorn a poc a poc, gaudint de cada moment. Així, pot anar descobrint una a una unes illes que es divideixen en tres grups: l’oriental (amb São Miguel i Santa Maria), el central (amb Pico, São Jorge, Terceira, Graciosa i Faial) i l’occidental, el més aïllat (amb Flores i Corvo).

Faial, marinera; Terceira, festiva

La particularitat de l’illa de Faial és potser, i a risc d’exagerar, que hi arriba més gent en veler que no pas en avió. Això és així per la seva situació geogràfica, a mig camí de la ruta de navegació que uneix el continent americà amb l’europeu. Però també, en part, és culpa del Peter’s Café Sport, un antic bar de baleners situat al port d’Horta que ha esdevingut parada obligada per a navegants i lloc de trobada de visitants i autòctons. Visitar racons de l’illa com Capelinhos (on una erupció marina que va durar 13 mesos, entre el 1957 i el 1958, va deixar el far mig sepultat terra endins) o la Caldeira (que és com en diuen dels cràters que trobarem per aquestes illes) són deures gairebé inexcusables.

També resulta interessant passejar pel port d’Horta i entretenir-s’hi mirant els dibuixos que els navegants fan sobre les parets i el terra del moll abans de seguir el seu camí cap al Vell Continent. Segons la creença popular, fer un dibuix en aquest moll és condició imprescindible per assegurar-se una bona segona part de la travessa atlàntica.

Si volem conèixer la part més festiva de les Açores no podem deixar d’anar a Terceira. Entre el maig i el setembre, però sobretot als mesos d’estiu, serà impossible no presenciar una tourada à corda. Molt similar al bou en corda d’Ontinyent, a la Vall d’Albaida, aquesta és la festa per excel·lència de l’illa. És un correbou en què un toro lligat a l’extrem d’una corda de 100 metres, subjectada per forçuts pastors a l’altre extrem, recorre el poble mentre els més atrevits l’esquiven ajudant-se amb un paraigua. Els habitants de Terceira viuen la celebració gairebé com una religió, tant si s’encaren al toro com si no. Tot un acte social que sempre ha servit tant per fer negocis com per trobar parella, mentre els animals van amunt i avall i es menja i es beu sense fre.

São Jorge és una de les illes on la natura es mostra en tota la seva esplendor. Aquí el verd i el negre es reparteixen el paisatge: el verd de les muntanyes, amb prats on pasturen les vaques, i el negre de la terra, fruit d’erupcions al llarg dels temps. Allargada i estreta, és una gran muntanya on es pot fer trekking fins a arribar a les fajãs, les llengües de lava que s’ajauen vora el mar, on es van establir les poblacions. Després d’una bona excursió, no hi ha res millor que un copiós sopar amb formatge de l’illa i un vinet de la veïna illa de Pico.

L’imponent cim de Pico (2.351 metres), la muntanya més alta de Portugal, es veu des de qualsevol de les illes que la voregen, quasi sempre mig amagada entre núvols, de diferents formes i colors segons l’hora. Amb un terreny aspre i dur, a Pico es produeix un dels vins més suggerents de les Açores. L’illa, a més, té també un gran passat balener. Des de fa uns anys, gràcies a la recuperació de les petites barques amb les quals sortien a pescar balenes, els habitants tornen a desafiar la mar, però ara per fer regates populars. El paisatge, tan bonic i espectacular com amable i oberta és la seva gent, és sens dubte un tret en comú amb la resta d’illes.

Flores i Corvo: la soledat

Per anar a les dues illes que formen el grup més occidental i remot de l’arxipèlag, Flores i Corvo, hem d’agafar un avió. Invertirem una hora aproximadament per arribar a Flores, la segona illa amb menys habitants (no arriben als 4.000). Només la supera Corvo, que tan sols aplega 400 persones en un sol poble, Vila Nova do Corvo.

Tant en una illa com en l’altra, el visitant se sent a la fi del món. Corvo i Flores també eren illes baleneres, on molta gent va morir al mar. “De baleners ho eren tots: el fuster, el mestre, el forner... Quan els guaites veien una balena tothom deixava la feina que estava fent i es trobaven al moll per embarcar-se”, explica la Maria, una dona que va perdre el seu germà.

São Miguel, l’illa més gran de tot el conjunt, també és la més visitada i la més poblada, amb gairebé 140.000 habitants. El fet de ser la més popular de les Açores no li resta cap mena d’atractiu. En són tres exemples belleses naturals com la Lagoa do Fogo, la Caldeira de Sete Cidades -tan desmesurada que fins i tot té un poble a dins- o Furnas i les seves termes.

Com tants habitants de les Açores que havien emigrat als Estats Units durant el segle XX, el Miguel i la seva família van decidir emprendre el camí invers i tornar a viure a la seva illa enyorada. Amb ells passem un diumenge a Furnas, un lloc típic per anar a fer un pícnic a base d’una olla amb carn i verdures feta sota terra durant sis hores amb l’escalfor de la matèria volcànica. És el colofó perfecte per al nostre viatge.

Concloem que les Açores són uns trossets de terra que s’han d’assaborir amb calma. Perquè tan bon punt siguem de camí de tornada a casa començarem a trobar-les a faltar.