Cada setmana, Eduard Estivill i Montse Domènech, la seva dona, dediquen tota una tarda als seus dos néts. El Damià i el Marc s'ho passen molt bé perquè fan coses que saben que només poden fer a casa els avis, com muntar una cabana amb tots els coixins del sofà. Juguen plegats i, naturalment, canten. "Aquestes criatures afinen de meravella i canten sense cap vergonya potser perquè sempre ens han vist cantant", diu Estivill.

Com els néts, ell també va prendre contacte amb la música de ben petit. A Sarrià, a casa de la família Estivill, el sopar acabava sempre amb una tertúlia i es cantava. El seu avi explicava contes que il·lustrava amb cançons. Així va ser com amb només quatre anyets van dur l'Edu, com li diuen la família i els amics, al programa de ràdio del senyor Dalmau i el senyor Viñas a Ràdio Nacional Barcelona. "Recordo que em van fer pujar a un tamboret perquè no arribava al micròfon de pinya i em van dir: «Apa, nen, canta!» Aquesta va ser la meva primera actuació".

Era un adolescent quan el van apuntar als minyons escoltes. Al cau va descobrir les cançons del folk americà traduïdes al català i va fundar el seu primer grup de música. "Érem una colla d'amics, entre els quals Miquel Cors, i ens dèiem Els Grills Grillats. Cantàvem cançons del Beatles i cançons típiques dels escoltes", recorda. L'any 1966, quan el noi acabava de fer els disset, la mare va decidir enviar-lo a estudiar als Estats Units perquè aprengués l'anglès, tot i que ell no hi volia anar de cap manera. Però la mare era molta mare! "I als seus 89 anys, encara mana, eh? «Edu, vés amb compte amb la moto!» M'organitza la vida!", riu l'Eduard.

"Com que a casa no teníem un duro, els pares van escriure al tiet Vicenç, que era capellà i vivia a San Diego, Califòrnia. Tres mesos després va contestar. Havia trobat una família amb un noi de la meva edat que volia fer un intercanvi". I cap a Carlsbad, un poblet de la costa californiana. Allà va coincidir amb el moviment hippy . Anava a concerts de Peter, Paul & Mary, Bob Dylan, Allen Ginsberg, The Mamas & The Papas, i l'Eduard tocava les seves cançons. "Ho vivia com una cosa natural, no m'adonava de la importància del moment que estava vivint. Per mi era com escoltar ara els Mishima, els Manel o els Antònia Font".

El Grup de Folk

Després de dos anys havia de tornar a Espanya per fer la mili. Ell volia quedar-se als Estats Units però li van dir que hauria de fer el servei militar allà i això representava anar al Vietnam. Li va faltar temps per volar cap a Barcelona!

"Em va agafar una depre de nassos: deixava la Kathy, una noia de qui estava molt enamorat. Però vam seguir escrivint-nos i hem mantingut l'amistat fins avui. De fet, quan la meva filla Carla va anar als Estats Units, va viure a casa d'ella. Es va fer molt amiga de la Kim, la seva neboda, i del seu xicot, un surfista hawaià i estudiant d'audiovisuals. Era Jack Johnson, que anys després es convertiria en un cantautor d'èxit. Avui, el Jack, la Kim i els seus tres fills són com de la família".

Tot just tornar a Barcelona va entrar en contacte amb el Grup de Folk, on hi havia Pau Riba, Maria del Mar Bonet, Jordi Pujol, Sisa, Ovidi Montllor, Jordi Batista, Jaume Arnella, Xesco Boix… Amb el Joan, germà del Xesco, va fundar el grup Joan i Eduard. "Original, oi? Era la moda: Juan y Júnior, Manolo y Ramón" [riu]. Traduíem cançons i les cantàvem. Mou, Senyor, mou la meva ànima i Kumbaià les vam traduir nosaltres!"

Després van conèixer un contrabaixista, un noi de la Verneda, que els va impressionar. Era Amadeu Bernadet, amb qui van fundar el grup de música Falsterbo 3. Era l'any 1968. "El nom el va proposar el Joan per enamorar més la seva nòvia. Era sueca i d'un poble anomenat Falsterbo". Quan l'Amadeu va marxar a fer la mili, va entrar al grup Montse Domènech, la noia amb qui es casaria l'Eduard.

En castellà

Falsterbo 3 gravava amb discogràfiques catalanes -Els Quatre Vents, Edigsa, Concèntric- fins que va aparèixer la CBS de Madrid i els va oferir un bon contracte per dirigir la seva carrera musical a Espanya. Només haurien de gravar cançons en castellà. "Ens ho vam pensar i vam decidir que no volíem ser els Peter, Paul & Mary espanyols", recorda. "Feia quatre anys que cantàvem i vèiem que era un món insegur, que cada cop començaves de zero. Així que el Joan va seguir estudiant econòmiques, la Montse, psicologia, i jo, medicina".

I aleshores l'Eduard recorda un episodi que va viure quan tenia deu anys. "A Sarrià, la Pastisseria Foix i l'Òptica Estivill estan a tocar. El senyor Foix era client del pare i venia sovint a la botiga. Un dia, el pare li va preguntar: «¿Què en farem, d'aquest noi?» «Faci el mateix que em va dir la meva mare quan li vaig dir que el que m'agradava era la poesia: tu, nen, sigues poeta però no deixis mai la pastisseria dels teus avis», va respondre Foix". El doctor Estivill mai ha deixat de cantar.