Amb els acords de My way, la dissenyadora Celia Vela va tancar la seva desfilada al 080 Barcelona Fashion. L'elecció d'aquesta cançó no era casual, ni tenia res a veure amb l'essència de Milfulls, l'atractiva col·lecció de tardor-hivern 2013 que acabava de presentar a la passarel·la barcelonina. My way és el seu talismà i també una declaració d'intencions. Però no us imagineu les models caminant sota la veu seductora de Frank Sinatra. A ella el que li agrada és la versió rabiosa de Sid Vicious. No ens sorprèn. Celia Vela podria haver sigut una marca més de l'escena catalana, però s'ha convertit en una marca de culte al Japó. És més fàcil comprar un vestit seu en una boutique de Ginza que en una del passeig de Gràcia.

Alguns en diuen tenir bona sort. Ser en el lloc precís en el moment adequat. Potser sí, però sense talent i moltes hores de feina les oportunitats no arriben. I menys per a una noia de Figueres que se'n va anar a estudiar moda a Barcelona i que, a banda d'una àvia sastre, no tenia cap contacte dins del sector. Al primer Merkafad que va trepitjar, ja va vendre 47 peces. N'hi havia portat 50, tallades i cosides al menjador de casa. Celia Vela va fer el rècord de vendes d'aquella edició. I d'unes quantes més. "Jo estava al·lucinada. Però alguna cosa devia fer bé", recorda amb un somriure irònic. Des de la seva botiga de Figueres, seguim estirant el fil de la història. Corria el 1998. Una fornada de joves dissenyadors -Celia Vela, Josep Abril, Ailanto...- van saltar del Merkafad a la Passarel·la Gaudí. Els organitzadors els van agrupar en un showroom de nous talents i els van organitzar una desfilada col·lectiva. Aquell dia li va canviar la vida.

"Què fan aquesta nit? Ens agradaria sopar amb vostès". Una dona asiàtica, en acabar la desfilada col·lectiva, es va acostar al seu estand i li va allargar la targeta d'un restaurant japonès de Barcelona. El pla d'ella i el seu company Jordi Rotllan (director comercial de la marca) era tornar a casa, a Figueres, però van acabar menjant sushi. "No havíem provat mai el peix cru!", confessa la Celia. La gran notícia, però, era una altra: si els interessava, ja tenien distribuïdor de la marca al Japó. Una proposta molt llaminera per a una dissenyadora que començava. I tot un repte, que va saber aprofitar de la mà dels seus socis nipons. Quinze anys més tard, els vincles amb el Japó no tan sols duren, sinó que s'han enfortit: representen el 80% del volum de negoci de la marca Celia Vela.

"Treballar amb el mercat japonès no és gens fàcil. Són molt exigents. Encara recordo el primer control de qualitat. Amb detectors de metalls comprovaven que no ens haguéssim oblidat cap agulla! En veure-ho ens vam quedar petrificats. Però per a ells això és normal. T'has d'acostumar a les seves normes. Si les compleixes, saps que les devolucions són zero. Costa guanyar-se la seva confiança, però un cop la tens, són molt fidels. I molt legals", explica la dissenyadora. "Tenim showroom a Tòquio, al barri de Ginza, i també hi volíem obrir una boutique pròpia. Però l'accident a la central nuclear de Fukushima ho va aturar tot. El projecte continua sobre la taula, però sense una data concreta", comenta. Aquesta relació amb el Japó també la cultiva personalment i dos cops a l'any la Celia creua mig món per trobar-se amb els seus clients. "Ho aprecien molt. Durant una setmana no paro ni un segon, fins i tot m'organitzen vendes especials amb famoses japoneses: actrius, cantants, presentadores de la tele... És esgotador, però val la pena. Sense aquesta relació amb el Japó, segurament no tindríem ni la botiga ni el taller propi a Figueres".

I què han vist les japoneses en la roba de Celia Vela? "Valoren molt la peça treballada, que sigui especial i també artesanal. Nosaltres ho fem tot a Figueres, disseny i producció", explica. "La meva roba té un segell, és molt difícil de copiar", insisteix. Penso en els exquisits vestits de Maragda , la seva col·lecció de primavera-estiu 2013. Són sofisticats i femenins. Juguen amb blondes i transparències. De fet, s'acosten a l'alta costura. Però la Celia dispara ràpid. "No et pots quedar amb el clixé de la passarel·la, on sempre treus les peces més vistoses. També fem roba de dia de cada dia. Per a aquest estiu, tenim vestits, camises i faldilles molt portables. Jo també tinc samarretes a 50 euros!", es reivindica. De fet, en tinc la prova al meu voltant. A la seva magnífica botiga de Figueres hi cap tot: la col·lecció de temporada, els accessoris tèxtils, una línia infantil, els vestits de festa, un outlet i una espectacular secció nupcial.

I per què costa tant trobar la marca Celia Vela a Barcelona? "Les botigues compren amb por, no volen arriscar-se. I menys en temps de crisi. Sé que hi ha gent que valora el nostre producte, però les botigues que podrien comprar-nos, com Santa Eulalia o Jofré, no ho fan. Hi encaixem perfectament, però per norma no compren disseny espanyol. I és una pena. Pel tipus de roba que fem, a fora es pensen que som italians o francesos. Mai espanyols. Al Japó, en canvi, ens associen a la marca Barcelona, que per a ells té un valor altíssim. I nosaltres, sincerament, hem enfocat tot l'esforç on hem obtingut resposta". El panorama comercial d'aquí tampoc ajuda gaire. "Les botigues tanquen, moltes no paguen", remata la Celia. "Però no hem d'oblidar que hi ha llocs on no hi ha crisi. Nosaltres volem seguir fidelitzant el Japó i si arriben comandes de l'Aràbia Saudita o de Rússia, les celebrem. El negoci ha canviat molt en deu anys, ja res és com abans". Però en essència la Celia Vela segueix sent la mateixa noia que un dia se'n va anar a Barcelona a estudiar moda. "Jo no entenc el meu ofici sense un paper i un llapis". Ja sigui a Figueres o a Tòquio.