Aquesta és la segona part d’un viatge de vint dies, dels quals a Jordània, i concretament a Petra i al desert de Wadi Rum, n’hi vam dedicar cinc. Venim d’Eilat, al sud d’Israel i a tocar del mar Roig, i ens endinsem a Jordània a través d’Yitzhak Rabin - Wadi Araba, un pas fronterer que no presenta complicacions ni tardances innecessàries. Tenim ben estudiades les taxes, però no pas els mecanismes dels taxistes jordans per entabanar-nos, si poden.

Passem pel tram de frontera entre murs de filferros a banda i banda, deixant enrere el punt israelià cap a l’entrada jordana. És la primera vegada que trepitjo un tros de terra que no és de cap estat, només d’aquells que, com jo en aquest moment, el travessen. Mentre penso en això, em ve a la ment el concepte d ’Homo sacer del filòsof italià Giorgio Agamben. La idea d’un individu que esdevé paradoxa quan, després de fugir del seu estat, perd la ciutadania i acaba convertint-se en una espècie d’home sagrat, sense drets civils però a la vegada intocable des d’un punt de vista polític.

‘Be careful, you drop something...’

La carretera cap a Petra està en molt bones condicions, a una hora de la frontera, entre paisatges amples, sorrencs i clapes blanquinoses de muntanyes granítiques, gens altes. La ciutat moderna de Petra dista força de la que, el 300 aC, va ser la capital dels nabateus. Hem adquirit el tiquet de dos dies que dóna accés a la ciutat amagada, ja que resulta més profitós si volem recórrer tots els temples, monestirs, tombes i teatres, i acabar escalant les altures per veure l’Altar dels Sacrificis.

Hi arribem a la tarda i entrem a la ciutat antiga de Petra veloçment i amb la intenció de veure el color saturat i intens del sol damunt la façana d’Al-Khazneh -el Tresor-, un dels edificis més emblemàtics del conjunt. Resulta tan impactant contemplar la construcció des del fons del canyó Al-Siq com endinsar-se en la mirada remarcadíssima amb línies negres de kohl del beduí salvatge que ens rep. Aquesta pintura serveix perquè la pols, en lloc d’entrar als ulls, quedi enganxada sobre les parpelles. El vent del desert no bufa gaire en aquests moments i dedueixo que, més que per practicitat, l’home utilitza el kohl per impactar-nos. O per despistar-nos.

Els beduïns tenen bromes per a tot: Bikerfulyúdropsomting... Se’m dirigeixen per dir-me que m’ha caigut alguna cosa, però jo busco enrere i als costats i ja m’han enganxat... Yorszmail. Parlem del meu somriure, un somriure que, de ben segur, no perdré durant el viatge. Duyúwanturraitadonki? Ens ataquen a tort i a dret oferint-nos rucs, camells, carruatges amb cavalls. Tot són propostes per als turistes que anem entrant en un dels indrets considerats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco i amb més visites de tot el món. Ara un nen d’uns tretze anys m’envia un petó des del cim del burro fent-me el senyal que recordarà, com si fos una promesa, el “potser després o demà hi pujaré” que li he dit.

I és així. L’endemà lloguem uns burros. La major part dels comerciants que trobem a la ciutat amagada són una barreja de beduïns i gitanos de procedències diverses. Vénen de Síria i d’Egipte. El govern deixa dormir els homes i els nois a les coves de la ciutat i, d’alguna manera, la seva presència contribueix a mantenir la màgia de l’indret. En canvi, les dones i els infants es queden al poble i, durant el dia, s’ocupen de vendre tota mena de collarets, penjolls fets d’os de camell i postals desplegables. M’he fet amiga d’una nena que es diuPatraix, que vol dir pedra.

Acabem el dia participant en el Petra by night, un esdeveniment nocturn per a turistes. Encara que evito tant com puc participar en les aglomeracions dels productes turístics, accepto seguir el tour perquè possiblement és l’única manera de poder passejar entre espelmes per les gorges de Siq al so del rabab, un instrument d’una única corda, i tastant el dolcíssim te amb menta. De tornada, m’allunyo uns moments del grup, prou per escoltar aquest no-res i Venus ja allà a dalt.

La vastitud del desert

Les crides a resar escampades a tot arreu omplen de realitat la matinada. Un autobús petit ens ve a recollir per dur-nos cap a la Vall de la Lluna, Wadi Rum. És un trajecte d’una hora i mitja amb parades tant per descansar com per recollir altres visitants.

Bedouin Lifestyle Camp, l’empresa organitzadora del viatge, ha posat a la nostra disposició l’Attalah, un guia local que parla un anglès perfecte i que ens rep des d’una de les moltes cases que caracteritzen el poble, estructures de formigó de planta baixa. L’Attalah exhibeix una rialla tan ampla que gairebé li sembla sobresortir dels límits de la cara. L’amabilitat de tothom s’ha de citar ben alt. Mentre esperem altres grups de viatgers amb els seus respectius guies, observem el poblat, que estranyament està envoltat d’horitzons amunt i enllà: el vertigen ve de totes dimensions. Tot i que s’ofereixen rutes de dos dies amb jeeps que permeten visitar altres llocs més llunyans, nosaltres ens hem decantat pel pas pacient i elevat de l’animal noble, el camell. És la nau dels beduïns i, per nosaltres, el que ens permet apreciar amb un tempo perfecte tots els detalls orogràfics de l’experiència fins a impregnar-nos de desert.

Dies abans del viatge vaig tornar a veure el film Lawrence d’Aràbia, amb Peter O’Toole. Em va servir per treure l’entrellat dels pous d’aigua i la doble idea contrària sobre el destí de la humanitat: del “tot està escrit” àrab fins al “res està escrit” que clamava l’occidental Lawrence. Però, sobretot, va ajudar-me a memoritzar la posició més còmoda a l’hora de muntar sobre les gepes dels camèlids. Cama creuada i... “ yella, yella!”En Salam, el nostre guia, crida i arria en cadena tres camells que dibuixen les nostres ombres sobre la sorra rogenca. Tot plegat em torna a fer somriure.

La ruta d’un dia és molt bonica i fa parada en tres punts. Un és Lawrence Spring, el cim de la gran roca que suposadament acumula aigua els dies de pluja. Després ens aturem al Little Bridge, una formació rocosa d’arc delicadíssim des de la qual les vistes segueixen jugant amb els eixamplaments de l’ànima. I l’última parada, al canyó Khaz’ali, on grimpem sense manies per la humitat de l’esquerda. Estiro un pom d’herbes pur i fresc i l’ofereixo als nostres camells mentre comprovo els petròglifs amb les mans.

Quan arribem al campament, fet de tendes amb pells de cabra, ens reunim diversos grups de viatgers i esperem tranquil·lament el sopar zarb, a base de verdures i carns cuites lentament sota terra. La festa al voltant del foc acaba amb una cerimònia de músiques amb llaüt i cants guturals. He tingut la sort d’asseure’m al costat dels dos dansaires beduïns: un es pinça el thawb, el vestit blanc, i simula ser una noia saltant de puntetes. Pica de mans a dos ritmes secs i torna a començar.

Si la vastitud del mar reflecteix una multitud de plans d’ombres, al desert les tonalitats siena s’allunyen i s’esborren com si l’ sfumato en difuminés els límits fins a fondre les dunes més llunyanes i acostar-nos la idea de l’infinit. “En quines formes se m’ha presentat l’infinit?”, em pregunto. Crec que sóc capaç de recordar-ne i identificar-ne tres de molt clares, fins i tot una que ja no sé si he viscut o he somiat: en els moviments ondulatoris del mar; en el cosmos, entre astres pampalluguejant, en la més profunda negror de la nit, i ara, en la crida del desert. Contemplant la vastitud de la sorra, el present se m’emporta enllà on ja s’han desdibuixat els horitzons en un altre infinit.

La unicitat de temps

Em miro les mans a la sorra. No se sent res ni ningú. M’alço cap a la paret muntanyosa de roca que, en la minsa visió nocturna, transforma en monstres qualsevol ombra. Imagineu, doncs, sota quines monumentalitats de bèsties ens disposem a dormir dins de les tendes del poblat. La resta és silenci. Sota el pes d’una manta que m’escalfa, m’imagino que ben bé podria formar part de l’aixovar per dormir dels reis antics. Fa fresca.

La fascinació per la qüestió del temps em fa prendre consciència del moment únic que visc, el motiu pel qual els déus han envejat tant la humanitat. Programo l’alarma per no perdre’m des de la finestra de la tenda la contemplació feta somni d’una nova albada.