La seva relació va ser definida, potser precipitadament, com una reinvenció del mite de la bella i la bèstia. Perquè haurem de concloure que ell era un lleig profundament seductor i ella era un sac d'ossos: dents prominents, melena negra amb serrell i una certa androgínia que s'apartava de qualsevol cànon de bellesa. Però tots dos, i encara més com a parella, desprenien un atractiu i un magnetisme indiscutibles. Si volguéssim trobar-los un equivalent en l'actualitat, Angelina Jolie i Brad Pitt no resistirien la comparació. Potser més aviat hauríem de pensar en Benjamin Biolay i Vanessa Paradis. Ell, considerat successor del mateix Gainsbourg, i ella, actriu-cantant-icona francesa de les últimes dècades. A més, per arrodonir el seu glamur, aporten històries passades amb Chiara Mastroiani i Carla Bruni, i Johnny Depp. Tot i això, si girem la vista cap a la Jane i el Serge, no passarien d'aprenents...

Va ser en un rodatge, el 1968, quan Jane Birkin va conèixer Serge Gainsbourg, aquell home "horrible" que va acabar sent el més important de la seva vida i pare de la seva filla Charlotte. Del film, Slogan, avui ningú no s'enrecorda, però va ser la llavor d'una mena de versió pop de Pigmalió que va durar 12 anys. Ella en tenia 21 i sortia d'una relació convulsa amb el compositor de bandes sonores John Barry, amb qui havia tingut la seva filla gran, Kate. Ell gairebé li doblava l'edat i mirava d'oblidar la seva aventura amb Briggitte Bardot. De BB a JB, de la rossa més voluptuosa i explosiva a la britànica més francesa, o viceversa. Va ser precisament BB qui va assajar amb Gainsbourg el Je t'aime... moi non plus, però els gemecs que van provocar la condemna irada del Vaticà i van quedar per a la posteritat són de Birkin. Tot un fenomen que va consistir a posar una melodia fàcil a un coit fingit, amb el fil de veu d'ella i la profunditat més parlada que cantada d'ell, i uns arranjaments influenciats pel hit de Procol Harum A whiter shade of pale. La veta de l'escàndol va continuar el 1975 amb una pel·lícula del mateix títol, dirigida pel Serge, protagonitzada per la Jane i que tenia la presència de la icona eròtica de la Factory de Warhol Joe Dallessandro.

Més enllà del "Je t'aime..."

Sovint qualsevol referència a Gainsbourg es limita a la mítica composició pseudopornogràfica, però va ser l'artífex de molts altres èxits, com La Javanaise ,que va popularitzar Juliet Gréco, o el Comment te dire adieu, de François Hardy. Fins i tot va triomfar al llunyà festival d'Eurovisió del 1965 amb Pouppée de cire, pouppée de son, interpretada per una adolescent France Gall. Ja als setanta entra en el terreny de l'experimentació, amb àlbums com Histoire de Melody Nelson, i introdueix moltes influències en la seva música, com el reggae en una polèmica versió de La marsellesa o els ritmes afrocubans a Coleur Café. Melodies immortals que de ben segur van sorgir enmig d'un núvol d'alcohol i de fum dels Gitanes permanentment enganxats als seus llavis.

Jane Birkin, que com Grace Kelly va inspirar un bolso de l'exclusiva marca Hermès, ja havia cridat l'atenció a Blow up, d'Antonioni. Al cinema ha treballat amb directors com Agnès Varda, Bertrand Tavernier i Jacques Rivette, i a finals dels setanta va fer una curiosa incursió al cinema espanyol amb La miel, de Pedro Masó, en què feia de mare de Jorge Sanz. Tampoc ha deixat de banda el teatre, amb un debut tardà el 1985 amb un Marivaux sota les ordres de Patrice Chéreau. Wajdi Mouawad, el creador d'Incendis, va escriure expressament per a ella una obra, La sentinelle. Últimament està molt dedicada a causes humanitàries i a mantenir viu el llegat de Gainsbourg, que segons ella sempre li va ser artísticament fidel. L'alcohol va acabar per dinamitar la seva relació a principis dels vuitanta. La Jane es va refugiar en el director Jacques Doillon, amb qui va tenir una tercera filla, la Lou, i el Serge va trobar una nova musa en la cantant Bambou, mentre entrava en una agònica decadència fins a la seva mort, el 1991.