Sotmetre una cançó de pop a tractament orquestral és una temeritat. No sempre ho ha sigut, esclar, perquè durant molt de temps el pop va ser simfònic; només cal recordar gloriosos exemples com ara Scott Walker. Però des que es va consolidar el format grupal -els conjunts, que deien als anys 60- la relació entre la cançó i les orquestracions ha sigut si més no conflictiva, sobretot quan la primera matèria tenia més de rock que de pop. A hores d'ara ja sabem que Antònia Font han sigut exploradors temeraris, així que, ben mirat, no és estrany que un bon dia decidissin revisar el seu cançoner amb l'Orquestra Simfònica de Bratislava. A més a més, el quintet mallorquí venia de publicar Batiscafo Katiuscas, un disc que incorporava eloqüents arranjaments de corda.

D'aquella experiència simfònica en va sortir el doble CD Coser i cantar (2007), amb un títol que recordava l'univers del duo Vainica Doble. Posteriorment el grup va engegar una gira orquestral que va tenir un moment culminant al Gran Teatre del Liceu el 30 de març del 2008. L'enregistrament audiovisual del concert va donar lloc a un DVD protagonitzat -l'humor que no hi falti- per Antònia Font & The New Royal Philharmonic Cuatro Quesos Orchestra, una formació d'una vintena de joves músics balears dirigits per Miquel Àngel Aguiló, que també va ser responsable dels arranjaments de Coser i cantar. No cal dir que els concerts d'aquella gira van ser únics i irrepetibles: no estaven les coses per mobilitzar tota aquella gentada. Tampoc calia esprémer el format.

Veure els cinc Antònia Font al Liceu, asseguts amb una orquestra al darrere, contrasta amb el record que en puguin tenir els que van descobrir el grup a les festes mallorquines. És una imatge que tampoc té res a veure amb la que projectaven en festivals com el Senglar Rock, el PopArb, el Primavera Sound o el Cruïlla. Fins i tot és diferent de les actuacions en teatres.

La complexa senzillesa

Ramon Rodríguez (The New Raemon) explica que quan va començar a preparar la versió de Dins aquest iglú per al disc d'homenatge a Alegria va adonar-se de la complexitat de les composicions de Joan Miquel Oliver. "Però alhora tot semblava senzill", diu Rodríguez. Aquesta naturalesa de complexa senzillesa queda palesa en les adaptacions orquestrals que van sonar al Liceu. És a dir, es va poder comprovar la magnitud de la genialitat de les cançons d'Antònia Font.