Va néixer amb acondroplàsia, la causa més habitual de nanisme, i diu que el pas dels anys li ha permès viure els seus 1,35 metres d’alçada amb sentit de l’humor. No és només baixet: té els trets facials característics de la seva malaltia. Res feia presagiar que pogués fer-se un lloc en el cruel aparador del cànon estètic.

Peter Dinklage (Nova Jersey, 1969) va bregar-se al teatre, on va aprendre tècniques d’interpretació i on va desenvolupar la seva preciosa veu de baríton. Té una llarga trajectòria al cinema ( The Station Agent ; Elf; Les cròniques de Narnia: el príncep Caspian ) però la televisió és la que li ha donat fama internacional. Hi va debutar amb papers esporàdics a sèries com Seinfeld o Nip-Tuck i ha excel·lit com un dels protagonistes del fenomen anomenat Joc de trons, que acaba d’estrenar la seva quarta temporada.

Inspirada en l’exitosa nissaga d’èpica medieval Cançó de gel i foc, escrita per George R.R. Martin, Dinklage és Tyrion Lannister, un personatge extremadament complex i matisat que li ha permès demostrar la seva vàlua com a actor, més enllà de la seva inusual fesomia. L’Emmy i el Globus d’Or que s’ha endut per aquest rol han estat dels més unànimes dels últims anys.

És fill d’uns pares d’alçada estàndard que mai van dramatitzar el fet que fos nan ni el van sobreprotegir. I està casat amb la directora teatral Erica Schmidt, també d’alçada estàndard, amb qui té una nena. Però, òbviament, admet que el seu aspecte físic l’ha condicionat i el condiciona. D’adolescent, per raons evidents, i d’adult perquè li resulta impossible passar desapercebut, ni tan sols en els llocs on no arriba la seva fama.

Dinklage aspira a la normalitat. No només en la seva vida privada sinó en el ventall de papers que pot accedir a interpretar. Somia en un escenari on no hagi d’encarnar només personatges fantàstics, de ciència-ficció o escrits expressament per a persones nanes. Potser recorda la proesa de Linda Hunt, també nana, que va commoure el món interpretant un home a la pel·lícula L’any que vam viure perillosament (Peter Weir, 1982), un paper pel que va guanyar l’Oscar a la millor actriu de repartiment. Allò sí que va ser realment trencador.