Els titelles a Catalunya han gaudit d'una llarga tradició, no sempre prou valorada per les nostres patums culturals. Malgrat l'estigma d'espectacle infantil i menor, aquest art dels ninots animats ha captivat públics de totes les edats i condicions des del dia que el baró de Maldà es va traslladar a una antiga fonda per veure la funció d'un dels primers titellaires que van actuar a casa nostra, l'italià Giacomo Chiarini. Des de llavors, la ciutat ha estat testimoni de l'obra de grans artistes com Ezequiel Vigués Didó , la nissaga dels Anglès i dels Vergés, el modernista Juli Pi -que actuava al cafè dels Quatre Gats-, la companyia de Herta Frankel, els Titelles Babi i els Putxinel·lis Claca -que van estrenar al Liceu l'espectacle de Joan Miró Mori el Merma - . Malgrat haver creat tècniques que encara s'estudien avui dia, la biografia de tots aquests artistes continua sent pràcticament un enigma.

He quedat al Restaurant Ca la Montse de la Barceloneta per a una projecció privada del documental El viaje infinito, que el director i titellaire Pedro Nares dedica a un dels últims mestres d'aquesta professió. Amb una llarga barba i la pipa de mariner sempre als llavis, Pepe Otal va ser un dels principals impulsors dels titelles catalans durant l'últim quart del segle XX. Va néixer a Albacete l'any 1946. D'allà, va marxar a València per estudiar belles arts i després va cursar enginyeria a Saragossa i nàutica a Tenerife. Va ser mariner i el 1972 va recalar finalment a Barcelona. Un dia, passejant pel carrer Elisabets, va topar amb l'Institut del Teatre i s'hi va matricular. Aquí va ser on va aprendre l'ofici de ninotaire amb un mestre mític com el britànic Harry Tozer, la gran figura en aquest camp durant la postguerra. El Pepe va estar un temps treballant a la companyia de Tozer -el Taller de Marionetas de Barcelona-, fins que es van separar per diferències de criteri. Ja en solitari, va fundar el seu propi taller i va començar a fer muntatges per a adults, seguint la tradició dels Bread and Puppet . Tenia un local a Vallcarca que es va incendiar, tot i que va aconseguir salvar part del material.

L'any 1975, mentre actuava a la Rambla, va conèixer Toni Rumbau, que acabava d'arribar de Lisboa, on havia estat fent pedagogia sobre la Revolució dels Clavells amb els titelles, i acompanyat de la Mariona Masgrau. Tots dos vivien a la Barceloneta, i el Pepe aviat es va mudar al barri. Ell, altres membres de la companyia i tots els seus titelles es van encabir en un quart de pis. La falta d'espai va obligar que tots plegats ocupessin una antiga escola per a fills de pescadors que estava abandonada al carrer Balboa. Allà, el Pepe hi va residir divuit anys i per aquest episodi se'l considera com un dels primers okupes de Barcelona. Aquell local va propiciar tota mena de trobades amb titellaires d'arreu: la pràctica totalitat de la professió de l'època va passar per allà en un moment o altre. D'aquella època daten els espectacles El circo loco de las marionetas i El Apocalipsis según San Juan, pel qual Otal va obtenir el premi al millor espectacle de titelles europeu del 1984, el mateix any que els seus amics Toni Rumbau, Mariona Masgrau i Eugenio Navarro van fundar l'històric Teatre Malic del Born. Poc després, el Pepe va iniciar una etapa de petits espectacles, com el Makoki Chow a partir del famós personatge de còmic, i el Gran Teatro del Mundo, basat en l'obra de Calderón de la Barca.

Artista de l'austeritat

En aquells anys apareixia pel taller de la Barceloneta un jove Pedro Nares, que també venia d'Albacete. Es coneixien d'haver coincidit a la barra del bar i el Pedro va començar a ajudar-lo en el seu espectacle Cuento de madera, una versió sense complexos de Pinotxo que es va estrenar al Teatre Malic. En aquella ocasió treballaven amb titelles i mitja dotzena de rates mig ensinistrades. En companyia del seu amic, va viure com el desnonaven l'any 1993. Providencialment, Toni Rumbau va convèncer l'Ajuntament perquè li cedissin un nou local, i així va sorgir el taller del carrer Guàrdia. Tothom que va participar en aquella mudança la recorda com un malson. El Pepe vivia rodejat de ninots i andròmines de tota mena i agafava qualsevol cosa que trobava pel carrer. Fustes, draps, botons, ferros, tot li podia servir per fer els seus ninots, els vestuaris i les escenografies: mai no va gastar ni un euro en material.

El seu nou domicili havia estat una botiga de queviures del Barri Xino, convertida en bar de cambreres durant la Primera Guerra Mundial, prostíbul en temps de la República i meublé a la postguerra. Fins llavors Otal no havia necessitat mai telèfon: els missatges i encàrrecs els hi deixaven al Bar Jaica o a Ca la Montse. Però al Raval no coneixia ningú i va haver de contractar una línia. Explica la llegenda també que mai no va tenir un compte d'estalvis. Artista de l'austeritat -veritable mestre per als creadors dels nostres dies-, el pressupost del Pepe es limitava a un cafè amb llet per esmorzar, un plat per dinar al bar Los de Zamora del carrer Montserrat, un bocí de xocolata per sopar, tabac de pipa i cerveses. Durant aquests anys va començar a impartir classes, va organitzar un cicle de titelles i poesia amb el poeta Joan Vinuesa i va iniciar espectacles d'òpera com Rigoletto i El holandés errante (aquest últim adaptat per Pedro Nares, que també hi feia de tècnic). Més tard vindrien Don Giovanni post mortem (versió de l'obra de Mozart, representada al teatre de la Facultat de Medecina) i El infierno de Dante , amb Pep Gómez, l'espectacle que estaven representant el juliol de 2007 a Sardenya quan va patir l'atac de cor que el va matar.

Records d'una època

El Pedro fa una pausa, i m'explica que la idea per al seu documental se li va ocórrer després de veure el reportatge de TV3 El somni del Pep -de Pedro Gómez Sandia- i adonar-se de les poques imatges que quedaven del seu amic i del poc que se sabia de la seva vida. Conservava una llarga entrevista filmada l'any 1998, a la qual va afegir les veus dels amics i col·laboradors que van conèixer més bé el Pepe. El resultat ha estat una successió de testimonis impressionant, que expliquen amb tendresa el personatge i la seva època, aquella Barcelona que sortia d'una llarga dictadura i on tothom volia canviar el món. L'estrena va tenir lloc a Ca la Montse, i després ha anat a l'auditori de la SGAE, al taller del Pepe i als festivals d'Albacete, Guadalajara i Lisboa.

A banda de promocionar el documental sobre Pepe Otal, Pedro Nares acaba de signar un documental sobre el barri de la Barceloneta que s'ha d'estrenar aviat, i està a punt de sortir de gira per Galícia amb la companyia Teatre del Repartidor -l'única professional que queda a l'Hospitalet.

Al taller escola d'Otal , que segueix funcionant al mateix carrer Guàrdia, s'hi conserva el taüt on volia ser enterrat el Pepe. És buit, com si el seu amo fos de gira en un viatge infinit.