Ja fa temps que la Mireia li deia que s’havia d’apuntar a ioga en aquell lloc on anava ella al barri abans de mudar-se fora de la ciutat. Per les cervicals, l’escoliosi i el bruxisme. Però sobretot pel cap. I per sentir-se millor. Perquè li convenia estirar el cos. Perquè li aniria bé per combatre el cansament, anar a deshora, la tensió. Potser les pors. Una llista interminable de debilitats pròpies per convèncer-la de les excel·lències d’una poció màgica amb solució per a tot. O per a gairebé tot.

La Raquel en un principi s’hi va resistir. L’única vegada a la seva vida que havia intentat la pràctica de ioga s’havia adormit un dia i el següent no havia deixat de pensar en la rentadora que havia de fer de roba fosca. A més, no sabia com arribar a l’estat de deixar la ment en blanc on els guiava la professora i estava segura que la resta de la gent de la classe —que espiava, dissimuladament, des de darrere les parpelles closes— feia comèdia quan deien arribar a aquell lloc invisible i eteri. I les suposades respiracions que incrementen el flux sanguini, a ella se li barrejaven amb l’olor intensa de l’encens i la marejaven de mala manera. A més, la noia que donava la classe els convidava a acabar amb el pi cap per avall, per a "una pràctica perfecta", deia, i ella no n’havia sabut mai, de capgirar-se ni de tenir equilibri, i no estava disposada que la fessin sentir malament per la seva poca traça. No. No va ser una bona experiència la que va tenir amb el ioga i va decidir que no hi invertiria ni més temps ni més diners. Que a ella no li servia i que, potser, el que necessitava era moviment, alguna altra cosa més aeròbica. No va acabar fent res, però.

D’això ja han passat molts anys i tothom del seu voltant, a una determinada edat, o fa ioga o pilates, mindfulness o taitxí, i tothom se sent millor i ella els veu millor. I pensa que potser aquesta també és una reticència que ha de vèncer, com tantes altres.

Així que quan la Mireia li va dir que ella sabia el lloc i sobretot el professor adequats va pensar que no hi perdia res de provar-ho. Es va acabar de convèncer el dia que, passejant pel barri amb la Mireia, se’l van trobar. I ella l’hi va presentar com "l’amiga incrèdula, aquella, la que es nega a fer el pi". Ell li va somriure i li va dir que simplement ho provés. Que tenia un grup molt maco petit, els dilluns a les deu del vespre, en un local d’allà a la vora. Que eren com família. Que hi anés i mirés com s’hi sentia. Sense compromís ni obligacions. I que, si no li agradava, no passava res i no l’hi cobraria.

Però s’hi va sentir a gust, el primer dia i el segon. La gent de classe li semblaven tots molt normals, gens espirituals, agradables. No hi havia encens, ni caps de buda a terra ni música amb campanetes. El professor, a més, la va acompanyar en tot moment, fent-la sentir segura. Agafant-la amb cura, corregint-li amb la mà la postura, buscant el seu confort amb la mirada. El tercer dilluns, si no recorda malament, es va fins i tot adormir a la relaxació final i quan el professor la va despertar dolçament i li va dir que la resta ja s’estaven canviant ella va sentir una vergonya que li va arribar fins a la punta dels peus. Realment, no sabia si feia gaire bé les postures: la del sol, la del gos, la de l’arbre, la cobra o el lotus; però se sentia bé, tranquil·la, connectada amb totes les parts del seu cos. Potser simplement era això.

Quan ja feia dos mesos que anava a classe els dilluns al vespre, tornant cap a casa, passada mitjanit, ell la va cridar de lluny. Li va demanar si podia anar amb ella. Que veia que caminava compungida cap a casa i que si no li sabia greu que l’acompanyés i fer un tros de camí plegats. Ella li va dir que esclar i així va ser com es van fer amics, la Raquel i en Bernat. A classe ell es cuidava d’ella. Pel camí, s’explicaven les cabòries, el dia a dia, es feien companyia. Van crear dependència i necessitat. L’amistat, la pell, la connexió.

Fins que un dilluns va arribar una dona nova a classe. Aquell dia, estirada a terra, la Raquel va notar en Bernat especialment destarotat. Quan es va acabar, en Bernat va sortir amb ella i tots tres van fer el camí de casa. Ella tenia un fill petit, estava separada, però il·lusionada amb la relació que havia començat amb en Bernat.

Des de llavors res va ser el mateix. Tot i que la Raquel va continuar anant a classe de ioga, van deixar de tornar junts cap a casa amb en Bernat, d’explicar-se, de crear intimitat, de sostenir-se. La Raquel no sap ben bé què va perdre a partir d’aleshores: només sap que el va enyorar com s’enyora el sol que escalfa a l’hivern. Sentia una buidor dura i aspra. L’amic va tornar a ser el professor, però ella havia malbaratat la concentració i l’asana: el control del cos i la ment. El ioga havia perdut tot el seu efecte.