BarcelonaDedicat a Tatiana Sisquella Cañabate

No sap si és la distància que eixampla i amplifica o les absències reals de la meitat de la família que tenyeixen d’ideal el que s'ha viscut, però per a ella no n’hi cap d’altra. Perquè tot i que ara només quedin el pare i ella, el cinquanta per cent del que ells en deien "el millor equip" –com van batejar també el WhatsApp familiar–, està segura que la dels seus pares és la història d’amor més autèntica i real que coneix. En podria explicar d’altres. Però per què trescar fora quan has estat espectadora en primera línia del que és excepcional?

A ella i a la seva germana, quatre anys més gran, els encantava que els pares els expliquessin com es van conèixer. La versió de l’un i de l’altra variava en alguns punts del relat, però fins i tot les rèpliques i contrarèpliques no desviaven ni l’essència ni aquella mirada de complicitat i alegria permanent entre ells dos. Probablement la seva història comença molt abans de la primera vegada que es van veure l’Emili i la Maribel. Els pares d’ell, de Vilanova de Meià, tenien la xarcuteria del Mercat de Santa Eulàlia a l’Hospitalet. La mare d’ella n’era una bona clienta, d’aquelles de tota la vida. La Maribel des de petita acompanyava la mare a la parada per comprar pernil dolç i llonzes de cabrit per arrebossar. "Que bufona que és la mossa!" I la mestressa sempre li acabava donant un bocinet de pernil o de llonganissa que així acabats de tallar encara eren més bons. De bufona, ho era, i de viva, també. I va créixer convertida en una doneta que es feia mirar quan entrava amb grans gambades al mercat. Les seves minifaldilles, els seus talons alts i els seus barrets amples feien girar paradistes i clientela amb admiració. La Maribel tenia el do de la simpatia, de saber xerrar amb tothom, de ser directa, de fer sentir especials uns i altres. Una mena de corrent d’aire fresc que quan entrava per la porta ho garbellava tot i deixava rastre com fan els bons perfums.

La mestressa de la xarcuteria, com aquell qui diu, la va veure créixer, la Maribel. I el seu fill, l’Emili, també. Quan va començar a despatxar a la parada dels de casa, es posava nerviós el dia que la Maribel anava, ja sola, a buscar la comanda de la mare. Atuïa els nervis amb bromes i galanteries, però sempre la volia servir ell. La mestressa el deixava fer amb aquell punt d’orgull de pensar que tot allò ja ho havia anticipat en somnis i desitjos íntims. "Tan bufona que és la mossa!" La Maribel, explicava ella, no li feia gaire cas, a l’Emili. O no un cas excessiu, deia, perquè no s’ho cregués i perquè l’embafava tanta brometa. Però la veritat és que aquell noi que era com en Tom Selleck en el seu paper de Magnum la feia riure i l’afalagava amb les paraules i el somriure murri. Tenia una cicatriu al pòmul ben bé allà on també la lluïa el detectiu de les camises florejades i ella no se’n podia estar de mirar-l’hi. Un dia ell li va dir: "Estic segur que cantes bé". Ella li va respondre: "Com ho saps?" amb desvergonyiment i una contundència sense fissures, digne de la millor versió de la Tina Turner.

I així el següent lloc on es van trobar va ser fora de la parada, però encara dins del mercat. Al magatzem de la xarcuteria, allà entre trossos de porc cap per avall, ganivets per afilar i davantals ensangonats. I olor de carn. El lloc d’assaig de la banda de l’Emili, on ell tocava la guitarra. Allà va ser on van fer temes amb un grup que es deia Els Llumins i on ell va compondre una cançó titulada Tatiana. Potser per la nostàlgia dels temps rockers o per la tendresa i el desig, la primera filla de l’Emili i la Maribel es va dir així. No es van fer famosos amb el grup de rock, però amb les dues nenes que van tenir van crear el millor equip del món.

La Maribel mai hauria pensat que acabaria treballant al mercat. Els seus somnis de grandesa anaven per altres viaranys. Però la realitat és tossuda i hi ha vocacions que aconsegueixen trobar qui no les persegueix. La Maribel i l’Emili van acabar tenint dues xarcuteries al Mercat de Santa Eulàlia. Dues parades regentades cada una per un d’ells, que compartien magatzem i marca. Expliquen que la clientela que volia anar per feina anava a la de l’Emili. La que volia ser atesa mentre passaven revista anava a la de la Maribel. D’una parada a l’altra, ells es deien coses boniques, feien bromes i l’Emili sempre li portava el tallat del bar de la cantonada del mercat perquè tingués energia.

Quan acabaven la jornada i abaixaven les persianes, tornaven sempre junts cap a casa agafats de la mà.

Ho van fer fins a l’últim dia, abans que la Maribel es morís d’un càncer de pit i de pena, quatre anys després que la mateixa malaltia els acorés la filla gran. Massa aviat, massa dolorós. Aquell nom convertit en melodia que va ser la primera d’una història d’amor tan real i autèntica com la víscera que batega a ritme de talons alts, minifaldilles i barrets amples i que deixa sense respiració. Una cançó de rock'n'roll. Què és la vida, si no?