BarcelonaEl 6 de juny del 1855, pocs dies abans de l’assassinat de la baronessa Dolors Parella i Fivaller al carrer de la Unió, Barcelona va viure un altre dia tràgic, d’aquells que serien recordats per tots els qui ho van viure. Al portal de Sant Antoni de Barcelona, davant d’una gentada, Josep Barceló i Cassadó era executat. Les execucions eren públiques, per garantir que el missatge de les autoritats arribava a tothom. Moltes persones hi anaven atretes per la morbositat. D'altres per queixar-se, ja que consideraven que Barceló era innocent. ¿Però era realment culpable?

El crim del qual era acusat havia passat la nit del 29 de març en una masia entre Terrassa i Olesa de Montserrat. Aquella nit, un grup de mossos d’esquadra van picar a la porta del conegut com a Mas de Sant Jaume, on Llorenç Sanahuja vivia amb la seva dona i dos fills, un noi i una noia. Els Mossos van advertir Sanahuja que un grup de bandolers estava meditant robar al seu mas, així que aquest va obrir la porta a l’autoritat. Tenia sentit. Catalunya, que sortia de la Segona Guerra Carlina, era plena de bandolers i lladres, molts d’ells antics soldats d’aquell conflicte. A més, s’estaven començant a formar els primers moviments que reclamaven més drets per als treballadors. Les idees de la Revolució Francesa, sumada al naixement de les primeres fàbriques, canviaven la societat, cosa que provocava un munt de conflictes. Els Sanahuja, però, ni eren carlins, ni republicans, ni buscaven problemes. Eren gent de pagès que amagaven els seus diners en un amagatall, per si de cas. La seva sorpresa, però, va ser descobrir que aquells mossos d’esquadra que van entrar al mas no ho eren pas: eren lladres disfressats.

En una època en què ja existien diaris forts, alguns d’ells amb il·lustracions per explicar els fets més destacats, crims com aquest es podien convertir en autèntics fenòmens mediàtics. Del crim de la masia d’Olesa se'n sentiria molt a parlar, amb representacions teatrals incloses en què els fets d’aquella nit s’anaven exagerant. Els lladres van mostrar les seves armes i, en primer lloc, van prendre les joies a la mare i la filla i les van tancar lligades en un rebost. El pare i el fill també van ser lligats, però seguien al menjador mentre els criminals buscaven diners i objectes de valor. Com que no els van trobar, van decidir torturar els dos homes per fer-los parlar. Per fer-ho, van situar una cadira dins de la gran llar de foc i hi van fer seure lligats els pobres homes. La tortura va allargar-se una bona estona i qui més va patir va ser el Josep, el fill, ja que portava uns pantalons de llana que van cremar-se i li van provocar ferides per tot el cos. Els lladres, en lloc d’ajudar, van burxar les ferides dels dos i van agafar un objecte metàl·lic que bullia per cremar-los el cul. Al final, van parlar. I els lladres van endur-se el botí. El fill, malferit, moriria pocs dies després.

Quan la notícia del crim va escampar-se, les autoritats van posar-se en acció i el capità general Juan Zapatero y Navas, un home cruel que feia pocs dies que era en el càrrec, va encarregar el cas al tinent coronel dels Mossos d’Esquadra Josep Antoni Vidal Pujadas. Els Mossos estaven enfadats, ja que els lladres havien fet servir uniformes seus per atacar. I Zapatero y Navas estava obsessionat amb aturar qualsevol acte de dissidència, en aquella època de Guerres Carlines i revoltes obreres. A mitjans d’abril, serien detingudes set persones, encapçalades pel lleidatà Joan Poyo, un carlí de pedra picada que havia lluitat a les ordres del temible general Savalls. Els altres sis detinguts eren una barreja de carlins i petits delinqüents, tres d’ells fills d’Olesa de Montserrat. Tots van ser detinguts a Barcelona. I a la masia d’un d’ells es va trobar els vestits dels Mossos d’Esquadra amagats; era una masia no gaire llunyana del mas atacat. El judici va aplegar una gentada, que va deixar pas a un home vell que caminava amb un bastó i els peus embenats. Era Llorenç Sanahuja, que tenia els peus cremats. Tots els acusats van ser condemnats a mort al garrot vil i els olesans van ser executats a la seva vila el 25 d’abril. Dos dies abans, el dia de Sant Jordi del 1855, havien estat executats Joan Poyo i els seus companys Antoni Aguiló, Francesc Arqué i Jaume Torres, a la plaça Sant Jaume. El cas semblava tancat.

Però uns dies abans de les execucions, els Mossos havien detingut un vuitè acusat, Pau Melis, un filador de Molins de Rei. Segons s’explicaria, els tres acusats que eren d’Olesa van afirmar haver sopat amb ell la nit dels fets, el 29 de març, en una fonda d’Esparreguera. Així doncs, el van detenir. Melis va negar haver tingut cap mena de relació amb els fets, però va admetre aquell sopar. Inicialment va afirmar que només havia sortit a sopar amb amics, però de seguida va admetre que era a Esparreguera per tractar afers relacionats amb la Societat de Filadors, una de les primeres associacions obreres de la història de Catalunya. Aquesta associació lluitava per aconseguir millores per als treballadors del tèxtil i havia coordinat el 1854 una acció contra les màquines de filar anomenades selfactines. Una vaga que havia estat un èxit, per cert, ja que el govern va prohibir als industrials fer servir aquestes màquines automàtiques de filar que permetien estalviar mà d’obra i acomiadar molts treballadors.

Un líder que calia fer callar

En els interrogatoris, Melis citaria el nom del president de la Societat de Filadors: Josep Barceló i Cassadó. I canviant de versió, acabaria afirmant que Barceló havia estat l’instigador de l’atac a la masia d’Olesa de Montserrat. Malgrat que l’acusació s’agafava amb pinces, el 27 d’abril Josep Barceló va ser detingut. Dins del moviment obrer va encendre’s una flama d’indignació. Tothom sospitava que Melis havia estat torturat o que li havien promès sortir amb vida si acusava Barceló, que llavors era una figura molt popular entre la classe treballadora. Nascut a Mataró, era un líder obrer amb estudis, capaç de plantar cara en combats dialèctics amb els empresaris. Tothom sabia que ell havia jugat un paper clau en el triomf de la campanya contra les selfactines, un triomf tan sonat dels obrers que havia provocat la destitució de l’antic capità general i l’arribada de Zapatero y Navas. I aquest últim semblava haver-ho cuinat tot per poder començar el seu mandat amb un doble cop contra els grans enemics del govern central: els carlins i els moviments obrers. L’atac al Mas de Sant Jaume d’Olesa faria caure Barceló.

Barceló, però, havia de ser jutjat. I va tenir judici, però una mica particular. L'11 de maig les autoritats van posar Melis i Barceló cara a cara. L’escenari ja va ser prou estrany, la capella de la presó de la Ciutadella on estava tancat el primer, que malgrat la seva acusació a Barceló seguia condemnat a mort. I la sentència s’havia d’executar el matí del dia 12 de maig. Així doncs, aquella era l'última nit en vida del filador. Amb la presència del jutge a la sala, Melis va defensar que Barceló havia estat l’ideòleg de l’atac al mas d’Olesa de Montserrat. Barceló va negar-ho, però no va buscar el conflicte amb Melis, que potser encara confiava a salvar la pell. No ho aconseguiria, ja que poques hores després l’executaven entre plors. El judici contra Barceló, doncs, es va fer fent servir com a única prova de l’acusació el testimoni d’una persona que ja havia estat executada. Malgrat que Barceló podia demostrar estar lluny dels fets aquella nit i que no hi havia cap raó ideològica per incitar l’atac, el van declarar culpable i el van condemnar a mort. L’execució va arribar a les 7 del matí del 6 de juny del 1855 al portal de Sant Antoni. Juan Zapatero va arribar a declarar l’estat de guerra per evitar aldarulls, conscient que llevant la vida a Barceló donava un cop al moviment obrer.

De fet, els següents dies Zapatero va ordenar la supressió de totes les associacions obreres i els va confiscar els béns. Estava decidit a escapçar-lo i imposar la seva llei. No ho aconseguiria, ja que el 2 de juliol va esclatar a Barcelona la primera vaga general de la història d’Espanya. L’esperit de Barceló seguia ben viu. I poca gent se'n recordava ja del pobre Sanahuja.