Il·lustració: DANIDECom definiries la teva associació musical amb el Xarim Aresté?

És una d’aquelles coses que només et passen dos o tres cops a la vida, si et passen. Hem pogut estar dos anys aturant el temps tancats al mig de Barcelona, entregats a la música amb el convenciment del seu poder transformador. Tots dos hem viscut el rock and roll com una peça imprescindible de la nostra veritat, i hem trobat una manera còmplice de treballar, un monstre de dos caps que dialoguen en harmonia i respecte, amb un compromís irrefrenable.

Tal com vam comentar el Xarim, tu i jo... Segueixes creient que aquest disc dóna peu a un directe molt potent i canyer?

El directe d’aquest disc ens ho exigeix tot. Normalment treballes amb un repertori amb diferents clímaxs i les transicions entre ells, però la sensació que tenim és d’un clímax constant. Ens demana el 100%, és un concert molt físic. I l’escenari és l’espai ideal per desplegar aquestes cançons. Bona part del disc està enregistrat en directe a l’estudi.

L’associació Xarim/Gerard crec que és de llarg recorregut. Opines el mateix?

Em sembla que és per sempre. I això no vol dir que no puguem ser una parella oberta.

Des que ens vam veure ja heu gravat dues o tres cançons noves. Com creus que serà el pròxim disc?

Amb aquestes noves cançons que hem entrat a gravar després del disc hem experimentat noves sensacions, que ens fan pensar que podem anar molt més enllà. El rock és una música bastarda que ens permet evolucionar molt més que altres gèneres sense perdre l’actitud. De moment hem decidit que anirem entrant a l’estudi cada dos o tres mesos a enregistrar el material que tinguem a punt. També estem pensant a treballar més els espais, per diversificar la sonoritat del pròxim disc, ara que ja sentim que hem aconseguit un nucli, un engranatge, que ens permet elevar l’energia de la música d’una manera conscient i intuïtiva.

I ara la pregunta estúpida: dóna’m tres referents musicals.

Per què les preguntes estúpides són sempre les més difícils? Bob Marley és un dels músics amb més veritat del segle XX. Creia en el poder transformador de la música i va arribar als cinc continents amb un missatge etern i social. James Brown, però també podria dir Ray Charles, perquè van ser els primers en massa coses per obviar-los. The Rolling Stones, perquè les seves cançons m’han salvat molts cops la vida. Sobretot des del Beggar’s banquet (1968) fins al Black and blue (1976). Però en podria dir tants més... Com el concert de Neil Young al Palau d’Esports de Barcelona el 1987... Quanta llum verda!

El Xarim i jo hem compartit amb tu tot el procés del nou disc. Vols ser el productor del pròxim?

Crec que el Xarim ha fet una gran feina com a productor i els anglesos diuen: “Quan una cosa funciona no la canviïs”. Si bé certament ens ho passem molt bé tots tres intercanviant idees, i m’agradaria estar involucrat en el pròxim disc, vaig massa a la meva bola per sotmetre’m a una disciplina diària com requereix la producció.

Tu et vas inventar la feina de promotor en aquest país. Però també vas fer molt bé de mànager (Iceberg,Tequila, Loquillo). ¿Amb quin rol has trempat més?

Crec que el meu paper com a promotor ha sigut més important, com a contribució per obrir les fronteres del nostre país a la música internacional. Puc afirmar amb orgull que vam ser europeus musicalment molt abans de ser-ho políticament.

Tothom pensa que t’has retirat i no paren de preguntar-nos quan escriuràs les teves memòries. Pots desmentir les dues coses?

Més que retirar-me, faig el que em dóna la gana quan em dóna la gana. I les meves memòries no les escriuré absolutament mai.

Et trasllado una pregunta que ens fan sovint: “Per què creus que encara cal un disc de rock and roll?”

¿Això implica que no cal un altre disc de flamenc, jazz, música clàssica, reggae o blues? D’altra banda, en temps de crisi com els que estem vivint, el rock and roll és més necessari que mai, i com més violent millor.

Quins són els tres concerts de la teva vida?

Ian Dury and the Blockheads: en un moment de l’espectacle feia pujar a l’escenari un dels presents i el convertia en una estrella; ell encara arrossegava la coixesa d’una poliomielitis d’infància i segurament per això volia demostrar que qualsevol persona podia ser una estrella. Els Rolling Stones el 1982, el dia de la tempesta: Jagger va aixecar el cap, va veure els núvols ben negres i va arrencar a córrer amb tots els altres fins a l’escenari; van convertir el que podia haver sigut un desastre en un èxit descomunal. Bob Marley, a la Monumental: vaig veure el concert des de dalt de l’escenari, situat a pocs metres del bateria; va ser un concert hipnòtic. Però n’hi ha tants més....

Què va sonar el 1976 al final del concert dels Stones a la Monumental?

La santa espina, per tocar els collons als grisos i a la censura. Als grisos per haver tirat dues bombes de fum a dins de la plaça a la meitat de la primera cançó dels Stones i per haver fet càrregues a cavall a l’exterior, i a la censura perquè va exigir un canvi en l’escenografia.