AQUEST ESTIU HE TINGUT UNES PLANTES de temporada de colors variats que cada vespre escampaven la seva flaire pel meu balcó. Per a mi eren flors de nit; per a altres persones, potser serien meravelles de nit, mirabages, belles de nit, santjoans i encara altres noms. Tots per a la mateixa espècie. I és que el català és una llengua molt rica pel que fa a noms de plantes. Més de 35.000, n’ha recollit el llibre Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana, publicat recentment pel Termcat.

Són 35.000 noms que corresponen a unes 6.000 espècies. És el resultat d’un treball ingent que ha durat més de vint anys, bona part dels quals dedicats a fer recerca de camp i buidatge bibliogràfic. Les terres de parla catalana són geogràficament molt variades i això es reflecteix en la seva flora, molt rica en espècies. Però encara és molt més rica la seva fitonímia, és a dir, el conjunt de noms que designen les diferents espècies. A mitjans del segle XX, el botànic Francesc Masclans (1905-2000) ja en va fer un recull, que va anar ampliant fins a uns 9.000 noms, compilats el 1981 en el llibre Els noms de les plantes als Països Catalans.

De fet, el nou llibre parteix de l’obra de Masclans, que és el gegant sobre les espatlles del qual s’han enfilat els autors d’aquest recull modern. Si les plantes que per a mi són flors de nit, hi ha qui les coneix com a santjoans, en alguns indrets anomenen santjoans una planta que en altres localitats denominen blenera, croca, cua de borrega, cua de guilla, torpa, trepó, herba de Sant Joan, i així fins a gairebé vint sinònims. Com l’obra de Masclans, Noms de plantes tracta d’assegurar la filiació científica de cada planta per facilitar el reconeixement inequívoc de cada espècie.

I ho fa relacionant cada nom popular amb el nom científic de l’espècie a què fa referència. La nomenclatura científica de plantes i éssers vius està regulada per normes internacionals i cada espècie té un nom llatí amb dues paraules, una per al gènere i l’altra per a l’espècie. Les flors de nit del meu balcó són de l’espècie Mirabilis jalapa, popular en el món de la ciència perquè el monjo Gregor Mendel hi va fer els experiments d’on va deduir les lleis de l’herència biològica.