Cinema
Diumenge 19/05/2022

El retorn de Maigret i altres detectius cinematogràfics

L’estrena del film ‘Maigret’ el divendres 27 de maig ens torna a l’univers etern de Georges Simenon i al fascinant món dels detectius, privats o no, al cinema. En fem una repassada en aquesta galeria de clàssics

4 min
Gérard Depardieu és el protagonista de 'Maigret'.

Jules Maigret, humanisme imprevisible

Jules Maigret, nascut l’any 1929 de la fèrtil i genial imaginació de Georges Simenon, detectiu judicial de fi olfacte i humanisme imprevisible, sempre brillant i sobri, sense donar-se mai excessiva importància. Al cinema ha sigut el gran Jean Gabin qui li ha insuflat una presència més clàssica i perdurable: El comissari Maigret (1958), Maigret i el cas de la comtessa (1959) i Maigret terror de l’hampa (1963) són els tres títols fonamentals.

Jean Gabin a 'El comissari Maigret'.

Els cinèfils també recorden la incursió del genial Charles Laughton uns anys abans que Gabin a L’home de la Torre Eiffel (1949), una de les novel·les potser més estimades i populars de Simenon. Per físic, per flegma i per trajectòria, és normal que ara sigui Gérard Depardieu -a qui fa massa temps que ningú es pren seriosament però que és i sempre ha sigut un actoràs- qui s’aproximi al personatge de la mà d’un gran cineasta com Patrice Leconte.

Hèrcules Poirot, un belga amb bigoti dalinià

Més actualitat impossible, la seva. Gràcies a qui? Doncs a qui menys afavorit l’ha fet aparèixer al cinema. Kenneth Branagh ha creat un Poirot que costa que ens el prenguem seriosament.

El Poirot de Kenneth Branagh a la pel·lícula 'Mort al Nil'.

El díptic Assassinat a l’Orient Express (2017) i Mort al Nil (2021) flirteja amb la paròdia i fa que la memòria del cinèfil viatgi de nou indefectiblement als temps en què l’egòlatra belga amb el bigoti dalinià que Agatha Christie va deixar per a la posteritat tenia el rostre, l’accent i les corbes frondoses de Peter Ustinov, que es va posar a la seva pell en dos clàssics com Mort al Nil (1978) i Mort sota el sol (1983), a banda d’altres produccions televisives. El clàssic entre els clàssics és, però, l’Assassinat a l’Orient Express (1974) de Sidney Lumet, amb la creació exagerada i sobreactuadíssima d’Albert Finney.

Pepe Carvalho, el gurmet de Vázquez Montalbán

No ha tingut gaire sort a la ficció audiovisual el gurmet i taciturn detectiu Pepe Carvalho. Manuel Vázquez Montalbán el va fer deambular incansablement pels baixos fons de Barcelona al costat dels seus estimats Biscúter i Charo i són uns quants els actors que s’han posat a la seva pell: des de Juanjo Puigcorbé i Eusebio Poncela -en dues sèries televisives força dignes però que no han passat a la història- a Juan Luis Galiardo a Els mars del sud (1992).

Juanjo Puigcorbé a la sèrie 'Pepe Carvalho'.

Carlos Ballesteros va ser el protagonista del primer film de Bigas Luna, aquell Tatuaje (1979) tan especial i tan oblidat. Un altre gran director, Vicente Aranda, també va capbussar-se en els mons de Carvalho: el resultat va ser Asesinato en el Comité Central (1981), amb un altre oblidat, Patxi Andión, de protagonista. Encara hi ha temps perquè algú l’encerti de ple i capturi per a la pantalla les essències d’un personatge tan memorable.

Sherlock Holmes, la criatura immortal d'Arthur Conan Doyle

Per ell mateix ja dona per a tesis doctorals, grans tractats del comportament humà i tota mena de disquisicions apassionants. La criatura immortal de Sir Arthur Conan Doyle no s’acaba mai, sempre té noves arestes, nous racons que permeten investigar la seva fondària. El cinema n’ha donat fe, de com és d’inabastable. Des dels films protagonitzats per Basil Rathbone i Nigel Bruce -un doctor Watson impecable- a la postmodernitat de Guy Ritchie confiant en Robert Downey Jr. per als seus Holmes injectats d’adrenalina. Insuperable és la mirada lúcida, trista i fascinant que Billy Wilder va llegar en forma d’obra d’art: La vida privada de Sherlock Holmes (1970), un prodigi de sensibilitat i poesia que no s’estalvia cap ni un dels defectes i febleses del detectiu violinista i drogoaddicte.

Basil Rathbone i Nigel Bruce com a Holmes i Watson.
Robert Downey Jr. i Jude Law a la pel·lícula 'Sherlock Holmes' del 2009.

Miss Marple, afable i implacable

Afable, carinyosa, inofensiva, però també sagaç, implacable i, sobretot, valenta. Així és Miss Marple i no hi ha investigadora que hagi igualat la seva proesa ni en la literatura ni en el cinema ni en la televisió. Potser s’hi acosta Jessica Fletcher, que segurament no hauria existit mai sense el precedent britànic creat per Agatha Christie. Angela Lansbury ha passat a la posteritat com a Miss Fletcher però també ha sigut Marple a El mirall trencat (1980) molts anys després que la insigne dama britànica Margaret Rutherford fes el seu insuperable quartet: El tren de les 4.50,Assassinat a bord, Després del funeral i La senyora McGuinty ha mort.

Margaret Rutherford com a Miss Marple a 'El tren de les 4:50'.
Angela Lansbury com a Miss Marple a 'El mirall trencat'.

Philip Marlowe, destinat a un fatalisme emocional etern

La gran creació de Raymond Chandler, el detectiu circumspecte, fumador empedreït, hieràtic, que sembla destinat a un fatalisme emocional etern. Philip Marlowe segurament és el detectiu que més rostres diferents ha tingut al cinema. Potser el més mític és Humphrey Bogart a El son etern (1946), que Enrique Vila-Matas –en un article memorable– descrivia com un film impossible de ser comprès però no per això menys fascinant.