ROM, MÚSICA, PLATGES DE SORRA FINA, aigües cristal·lines. Segurament són les primeres imatges que vénen al cap quan un pensa en el Carib, els motius que el converteixen en un dels destins turístics més temptadors del planeta. Però, a vegades, aquests són, precisament, els mateixos encants que acaben distraient el visitant, fent que la rica i, en gran part, dramàtica història dels pobles d’aquesta regió sigui encara molt desconeguda.

Un d’ells és Martinica, la petita excolònia francesa situada al cor de l’arxipèlag de les Antilles. Volcànica i salvatge, pocs saben que va ser aquí on Paul Gauguin va trobar la inspiració, la seva veritable identitat, l’essència, la pedra filosofal que acabaria canviant definitivament el seu llenguatge pictòric, desmarcant-se per primer cop de l’estètica purament impressionista.

La seva estada va ser curta. Va durar cinc mesos, des del juny fins al novembre del 1887. I, en el conjunt de la seva obra, ressalta menys que les etapes transcorregudes a Tahití, les illes Marqueses o la mateixa Bretanya. No obstant això, cap altre viatge el va influir tant com el de Martinica. El seu pas per l’illa, la immersió en la vida i els costums de la població local, va suposar un abans i un després en la seva concepció, no només de l’art sinó també d’ell mateix.

També coneguda com l’Illa de les Flors, Cristòfor Colom va ser el primer navegant europeu a trepitjar-la. Era l’any 1502 i el descobridor la va trobar durant el seu tercer viatge. Més interessats en la conquesta dels grans territoris continentals, els espanyols van passar-hi de llarg i van deixar via lliure als francesos.

En aquell moment, l’illa estava poblada pels indis caribs, que prèviament, uns 500 anys abans, havien fet fora els arauacs, una de les primeres famílies ameríndies que havien habitat aquest fèrtil territori.

Coneguts per la seva agressivitat i resistència, els caribs van plantar cara als europeus. Però al cap de poques dècades els europeus acabarien exterminant-los. Tan sols una petita part va aconseguir escapar, i es va refugiar a les veïnes illes de la Dominica i de Saint Vincent.

CONQUESTA I ESCLAVISME

El primer assentament francès data del 1635 i va estar liderat per Pierre Belain Desnambuc. Un any més tard, el rei Lluís XIII autoritzava la utilització dels esclaus negres, capturats i portats a la força des de l’Àfrica, per treballar a les plantacions de tabac, cafè i, una mica més endavant, la canya de sucre, un cultiu que amb el temps es convertiria en el pilar principal de l’economia de l’illa.

Procedents de les costes d’Angola, Guinea o Cap Verd, els captius eren portats a la força i en condicions infrahumanes en grans vaixells negrers. Espanya, Anglaterra, Holanda i Portugal també van participar en la barbàrie. Un cruel comerç d’éssers humans que amb els anys es convertiria en un dels negocis més suculents de la colonització d’Amèrica.

Es calcula que uns 20 milions d’esclaus africans van ser transportats d’aquesta manera fins al Nou Continent, tot i que molts d’ells no sobrevivien a la dura travessia.

Al sud de Martinica, un impressionant memorial anomenat CAP 110 els ret homenatge, just al mateix lloc on una d’aquelles naus va naufragar estrepitosament. Era el 8 d’abril del 1830 quan un vaixell carregat d’esclaus va xocar contra les roques, molt a prop de l’ara turística platja del Diamant. Lligats de mans i peus, la majoria van morir. Els seus cossos van anar apareixent en els dies successius i van acabar apilonats, els uns sobre els altres, en una fossa comuna cavada molt a prop del punt on s’havia produït el naufragi. Els cadàvers dels traficants blancs, en canvi, van ser delicadament enterrats al cementiri del poble.

El comerç dels esclaus va ser un autèntic holocaust que es va allargar durant més de dos segles. I, encara després, la igualtat entre blancs i negres tardaria molts anys a arribar, fins al punt que avui la societat encara reflecteix d’alguna manera les injustícies i els desequilibris del passat. A Martinica, per exemple, gran part de la riquesa econòmica encara està en mans dels beké, la minoria blanca que descendeix dels antics colons francesos i que representa menys de l’1% de la població.

Quan Gauguin va desembarcar a l’illa, a finals del segle XIX, feia molt poques dècades que l’esclavatge s’havia abolit, l’any 1848, i els negres i mestissos, que encara avui representen la immensa majoria de la població, vivien en condicions miserables.

Atret pels seus costums i estil de vida, el pintor es va instal·lar juntament amb el seu amic i company de professió Charles Laval a una pobra cabanya, a Le Carbet, una població pròxima a Saint-Pierre, que llavors era la capital de l’illa.

Tot i que havia nascut a París, Gauguin tenia en gran estima les seves arrels peruanes, que li arribaven de l’àvia materna. Els primers anys de la infància, de fet, els havia passat a Lima, on la família s’havia hagut de refugiar a causa del cop d’estat de Napoleó III.

Ja d’adult i un cop decidit que volia dedicar-se a l’art, res li impedia embarcar-se a la recerca d’aquell món exòtic i primitiu, tan desconegut i al mateix temps tan desitjat. “Me’n vaig a Panamà, a viure com un salvatge”, va escriure exultant a la seva dona, Mette, de nacionalitat danesa, a qui havia deixat sola i amb cinc fills que havia d’alimentar.

Però a Panamà les coses no li van anar tan bé. Ell i Laval es van veure obligats a treballar en condicions molt dures en la construcció del famós canal, fins que van aconseguir escapar-se, malalts de malària i sense diners, cap a Martinica. Des del primer moment i malgrat la pobresa i el seu dèbil estat de salut, Gauguin va quedar fortament impressionat per l’illa. Finalment havia trobat el “paradís”, el refugi d’exotisme i autenticitat que buscava des de feia temps, lluny de la decadència de la civilització moderna.

Fascinat per la frondosa vegetació tropical i la bellesa de la gent, va pintar una dotzena de quadres. “Tot i la feblesa física, mai havia pintat d’una manera tan clara, tan lúcida”, recordava. Flors majestuoses, de tots els colors, palmeres, arbres fruiters d’innombrables varietats. Però, sobretot, “els negres, homes i dones, passejant tot el dia amb les seves cançons criolles i la seva incessant xerradissa”. Ells, els primitius, que fins llavors havien sigut tan menyspreats per la cultura blanca, eren els que més l’inspiraven.

El cert és que la influència d’aquest viatge l’acompanyaria per sempre. Martinica estaria present en moltes de les escultures i zincografies que crearia poc després, ja de retorn a França. Però també seguiria il·luminant una bona part de les seves creacions posteriors més admirades, entre les quals algunes de les obres mestres pintades a Tahití o les illes Marqueses.

En les seves pròpies paraules: “L’experiència de Martinica ha sigut decisiva. Només allà m’he sentit veritablement jo mateix i cal buscar-me a les obres que vaig portar d’allà, més que en les de Bretanya, per saber qui sóc”.

Els indrets que va visitar Gauguin són ara bastant diferents. A prop d’on hi havia la seva cabanya ara hi passa una transitada carretera. Però una mica més enllà, quan un s’endinsa a la natura, és fàcil entendre les raons que el van enamorar. Impedit per la malaltia, és probable que acabés pintant tots els seus quadres a la mateixa zona, amb vistes al mar blau i sota l’ombra del volcà Pelée. Vegetació tropical, Anades i vingudes, Cabanes sota els arbres, La collita de mangos i Riba del mar van ser alguns dels valuosos fruits d’aquells mesos d’intensa creativitat.

Més entusiasmat per la vida rural que per la ciutat, Gauguin va passar poc temps a la que llavors era la capital, Saint-Pierre, que no era gaire lluny d’allà. Coneguda com la Petita París del Carib, era el centre econòmic i cultural de l’illa. Però, pocs anys més tard, la ferotge explosió volcànica del mont Pelée, el 8 de maig del 1902, la destruiria completament.

Unes 30.000 persones hi van perdre la vida, entre les quals molts habitants de la comarca que, alarmats per la incipient activitat volcànica dels dies precedents, havien abandonat les seves cases i s’havien refugiat a la capital. Va ser una de les erupcions més mortíferes de la història. Només dues persones van sobreviure, un home que vivia als afores de la vila i un reclús, que precisament va salvar la vida gràcies als gruixuts murs de la presó.

UNA REGIÓ FRANCESA

La capital es va traslladar a Fort-de-France. Des de llavors, és allà on es concentra l’activitat econòmica i política de l’illa, que ja no és considerada una colònia, sinó una regió més de l’estat francès. En lloc d’independitzar-se, com van fer la gran majoria de les colònies americanes, tant Martinica com les veïnes Guadeloupe i la Guaiana Francesa van mantenir la seva vinculació amb la metròpoli i els seus habitants són ara ciutadans de ple dret de la República Francesa.

Amb un sector industrial molt poc desenvolupat, l’illa viu del turisme i de l’agricultura, principalment del cultiu de la banana i la canya de sucre. Com que té una renda per càpita més baixa que la mitjana europea, es beneficia dels fons estructurals de la UE i de l’ajuda econòmica de França. Tanmateix, són molts els que voldrien més autonomia o fins i tot la independència. Són sentiments que troben les seves arrels en la colonització i, principalment, en l’opressió dels esclaus, de qui descendeix gairebé el 90% de la població. I és que, tot i que les relacions socials es caracteritzen per l’harmonia, el deute històric encara no s’ha saldat. Fa anys, de fet, que els pobles del Carib reclamen una indemnització a les grans potències colonitzadores pels danys causats per l’esclavatge.

Però més enllà de la reivindicació econòmica, també hi ha la de la cultura. Tot i que Gauguin va ser un dels primers a valorar les arrels negres dels martiniquesos, qui més va fer per reivindicar el substrat africà del seu poble va ser Aimé Césaire (1913-2008), que als anys 30 va inventar el concepte de negritud, un moviment literari i polític contra l’assimilació cultural blanca que esdevindria global. Amb el temps han anat sorgint nous corrents, com l’antillanitat d’Édouard Glissant als anys 60 o la criollitat als 80, menys centrats en els elements ètnics i més oberts als matisos del mestissatge. Són les riqueses d’un territori sobreïxent de natura i platges paradisíaques, però també d’art, de literatura, d’història.