Un calorós migdia de primavera Pep Bagó combina les tasques quotidianes del refugi del Gall Negre amb la consulta i edició de les últimes fotografies de natura que ha fet. Paral·lelament, fa petar la xerrada amb Saül Garreta, que no para quiet i va i ve entre casa seva i el refugi. Mentre parlen, el Tomàs travessa la plaça situada just davant del refugi, carregat amb eines per avançar en les obres de remodelació de casa seva. El conjunt de l’escena, que podria situar-se en moltes zones de muntanya de Catalunya, té una particularitat: passa a Solanell, un poble de l’Alt Urgell que va quedar completament abandonat el 1972 i que des de fa uns quants anys ha tornat a la vida, amb alguns habitants permanents i una població flotant que augmenta els caps de setmana i, sobretot, durant l’estiu. No és un cas únic. Altres exemples de pobles que han renascut els trobem a Lliurona (Garrotxa), que va fer-ho a principis de la dècada dels 80; la Masia de Castelló (Baix Camp); la Clua de Meià (Noguera), que va tornar a la vida el 1978, quan un grup de neorurals s’hi va instal·lar; i la Guàrdia Pilosa (Anoia).

Fer reviure un poble no és un procés fàcil, i els casos que existeixen fins ara tampoc serveixen per revertir el progressiu despoblament rural que pateix el país. Solanell, que pertany al municipi de Montferrer i Castellbò i s’ubica a més de 1.200 metres d’altura en ple camí d’una antiga ruta de contrabandistes -Andorra és a pocs quilòmetres-, comptava amb més de 100 veïns a mitjans del segle XIX, però un segle més tard ja només en quedaven 26. El 1972 va buidar-se del tot i des d’aleshores va acumular més de tres dècades de degradació constant, avui encara ben visible. Bona part dels edificis estan enrunats, però ja n’hi ha alguns de completament rehabilitats, amb tots els serveis necessaris per viure-hi avui, com aigua, llum i accés a internet.

Cervesa en mà i amb la panoràmica privilegiada d’aquesta part del Pirineu que ofereix la plaça, Saül Garreta explica la història del retorn a la vida de Solanell, que va arrencar fa gairebé 15 anys. Tarragoní i arquitecte de professió, va entrar-hi en contacte a través d’un conegut que li va plantejar comprar-ne les cases, rehabilitar-les i després vendre-les. La crisi ho va aturar tot i Garreta es va quedar sol, però va decidir que volia “fer reviure Solanell” i, a poc a poc, va comprar cases als propietaris -fonamentalment descendents dels antics habitants- i avui té el 70% dels immobles del nucli. “Quan vaig arribar no hi havia res. Vaig haver de refer la pista forestal que va fins al poble [són més de cinc quilòmetres des de Castellbò], fer un aparcament, portar-hi la llum i fer-hi arribar l’aigua, que funciona per decantació”, comenta. Tot plegat va comportar una important inversió econòmica, que va rebre un cert suport públic en qüestions com la llum, a través del pla d’electrificació rural.

Amb el temps, diverses persones van sumar-se al projecte i el desembre del 2014 es va constituir la cooperativa Reviure Solanell, que actualment compta amb una trentena de socis, s’encarrega de la gestió del refugi del Gall Negre -que té Pep Bagó de guarda- i ha rebut en cessió d’ús gairebé totes les propietats de Garreta al poble. L’intent d’impulsar l’arribada de persones a Solanell està lligat a la cooperativa Sostre Cívic, que d’entrada pretén reconstruir dos dels edificis cedits per Garreta per edificar-hi fins a 15 cases que tindran el règim d’habitatge cooperatiu en règim de cessió d’ús.

Malgrat els costos econòmics que ha tingut fins ara, per a Garreta la principal dificultat del projecte està lligada a les relacions humanes, especialment intenses en una comunitat tan petita. Per assegurar la continuïtat de Solanell, l’arquitecte afegeix que “el més important és fixar llocs de treball, que és el que garanteix que hi hagi residents permanents”. Entre les idees que volen desenvolupar hi ha activitats de turisme actiu, com excursions a gorgs i monuments megalítics pròxims al nucli, així com aprofitar l’espai per fer-hi tallers de ioga o altres disciplines i potenciar Solanell com a àrea de desconnexió. Tot plegat amb la voluntat de generar una certa activitat econòmica.

Despoblament i envelliment

Experiències com les de Solanell i la resta de municipis recuperats no compensen el despoblament del món rural que, amb algunes excepcions temporals, s’arrossega des de fa dècades, subratlla el professor de geografia humana i membre del Centre d’Estudis Demogràfics (CED) de la UAB Joaquín Recaño. El geògraf explica que el despoblament del Pirineu català va ser especialment intens entre el 1870 i el 1930, el període que concentra bona part dels abandonaments de pobles al Principat -en un procés lligat a la industrialització-, i afegeix que actualment el risc d’abandonament de nuclis és relativament petit a Catalunya, a diferència del que passa en moltes zones de l’Estat. Segons ell, l’element clau és l’aïllament, de manera que “si un poble no està aïllat tindrà resiliència demogràfica, és a dir, capacitat per resistir”. Recaño, però, recalca que “no n’hi ha prou que s’instal·lin algunes famílies en pobles abandonats per aconseguir una revifalla real” d’àrees despoblades.

Les dades constaten la pèrdua de població. Si a inicis del segle XX els municipis petits -els que tenen menys de mil habitants- sumaven una població de més de 300.000 persones, cosa que representava el 16% del total de Catalunya, actualment no arriben als 200.000, al voltant del 2,5% del total. Paral·lelament, el món rural pateix un problema greu d’envelliment. Segons dades de l’Observatori del Món Rural, el percentatge de persones de més de 65 anys supera el 21%, més de tres punts per sobre de la mitjana de les zones urbanes. Per a Marc Riera, director de la Fundació del Món Rural, per revertir els processos d’envelliment i despoblament “cal dinamitzar” aquestes àrees, “fer-les atractives i que la gent hi pugui desenvolupar els seus projectes vitals”. “Hi calen serveis”, afegeix. Subratlla que és bàsic “generar activitat econòmica”, i tampoc veu la recuperació de pobles abandonats com una solució.

Més enllà que no sigui un fenomen que, si més no de moment, serveixi per aturar el despoblament rural, al conjunt de l’Estat hi ha un cert boom de recuperació de pobles abandonats. Fins i tot existeix una immobiliària, Aldeas Abandonadas, especialitzada en la venda de nuclis d’aquest tipus. La seva gerent, Elvira Fafian, comenta que aquest “cert repunt” s’explica perquè “gent que viu a les grans ciutats busca una alternativa”, i assegura que l’estat del poble “no espanta el client”. “La gent vol el poble en ruïnes per després rehabilitar-lo”, afegeix. “El que nosaltres busquem és que darrere la gent que el vol comprar hi hagi un projecte que el faci reviure i en mantingui l’activitat rural”, conclou.

Recuperació i cessió gratuïta

Un model allunyat de la compra és el de la Masia de Castelló, un nucli pertanyent al municipi de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant i que va quedar abandonat durant els anys 50 del segle passat. En aquest cas, fa dues dècades va crear-se l’Associació d’Amics de la Masia de Castelló, que n’impulsa la recuperació. L’entitat ha aconseguit la cessió gratuïta de 13 cases del poble que estaven totalment en ruïnes. Avui hi ha una família que hi viu tot l’any i hi ha tres cases més que s’han reconstruït. Cada immoble cedit té una petita placa amb el nom de la família que n’era propietària. A més, s’han netejat i recuperat eres i carrers -que tornen a estar ben definits- i hi ha diversos tipus d’animals -ànecs, gallines, galls dindis- permanentment al poble.

Després d’aparcar a Vandellòs, fem els pocs més de cinc quilòmetres que hi ha fins a la Masia de Castelló amb Santiago Guirro, vicepresident de l’associació i fill d’un dels últims habitants del poble. Abans de quedar desert, el poble vivia de l’agricultura i d’una ramaderia per autoabastir-se, i Guirro explica que durant anys intentava acostar-s’hi “cinc o sis cops” l’any per fer-hi una volta. Guirro assenyala l’absència d’escola com un element decisiu en la desaparició de la Masia de Castelló i confessa que el fa “molt feliç” que hi hagi tornat la vida. El paisatge no té res a veure amb el pirinenc Solanell, si bé la tranquil·litat que s’hi respira és equiparable.

Des del principi l’associació va decidir organitzar-hi activitats per donar-lo a conèixer i que la gent, almenys, s’hi acostés ocasionalment. Algunes d’aquestes activitats s’han consolidat, com el pessebre vivent que s’hi fa cada any i que reuneix alguns milers de visitants, la festa major, que és per santa Llúcia -13 de desembre-, o la Rustic Festa, que se celebra a l’agost. Amb els ingressos que n’obté, l’entitat finança la reconstrucció de les cases cedides, que, tot i avançar lentament -la primera casa va enllestir-se fa aproximadament una dècada-, ja ha transformat totalment la fesomia del poble respecte a dues dècades enrere. L’entitat també ha comptat amb el suport puntual de l’Ajuntament de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant.

Més de 200 quilòmetres al nord del nucli del camp, Pep Bagó s’ha convertit en un dels habitants permanents de Solanell. Embrancat en un projecte per fotografiar patrimoni arquitectònic abandonat, fa més d’un any que va arribar-hi. Especialitzat també en la fotografia de paisatge, afirma que “aquí les fotos les veus venir, no les has de buscar”, si bé admet que això requereix hores d’espera i paciència. Afirma que va tenir “un idil·li immediat amb Solanell”, però alhora reconeix que la vida al poble “no són flors i violes” i recorda que hi ha hagut hiverns molt durs, amb “parets amb un metre de gel”.

“Per estar en un indret així has de tenir el cap molt ben posat, perquè passes moltes hores completament sol. A part de la feina del refugi, hi ha molta feina per tenir cura del poble, però alhora has de cuidar-te a tu mateix”, reflexiona. Sigui com sigui, Bagó es mostra satisfet de la decisió d’instal·lar-se a Solanell. Gràcies a persones com ell, Saül Garreta i Santiago Guirro, entre moltes altres, pobles que només tenien passat han recuperat el present i, presumiblement, tindran futur.