Un fantasma recorre el món, i no és el comunisme ni tampoc la rebel·lió de les masses. Es tracta, més aviat, de la secessió de les elits, i, dins d’aquestes elits, molt especialment, la dels rics. Després de l’enfonsament de l’URSS i la caiguda del Mur de Berlín, assistim a una revenja històrica. Ningú com Warren Buffett ha pogut identificar-ne la naturalesa amb una ironia tan crua com versemblant: “Efectivament hi ha una guerra de classes, i els meus l’estan guanyant per golejada”. Angela Merkel, en unes declaracions a El País el juliol del 2013, assenyalava dues de les manifestacions d’aquesta secessió: la fugida de gran part dels capitals fora dels països de residència de les elits econòmiques i la falta de compromís amb els avatars de les seves societats: “Tinc la sensació que els ciutadans de molts països saben perfectament quins van ser els errors comesos als seus països en el passat. Lamento que sovint siguin precisament els que no van tenir res a veure amb aquests errors, els joves i els més desfavorits, els que avui més en pateixen les conseqüències. Amb freqüència, les persones amb capital ja fa temps que han sortit del país o compten amb altres opcions de protegir-se. Els rics als països més afectats per la crisi podrien ser molt útils amb més compromís. És molt lamentable que part de les elits econòmiques assumeixin tan poca responsabilitat per la deplorable situació actual”.

ELS DINERS NO TENEN ARRELS

La secessió de les elits és alhora el símptoma, el signe més rellevant i una de les causes dels canvis profunds que, des de fa trenta anys, es produeixen al món i que conformen un nou tipus de capitalisme. Té, per tant, dimensions subjectives i objectives, i consisteix en un procés de desancoratge financer, econòmic, polític, cultural, moral i residencial de les elits en relació a la societat en què estan nacionalitzades i tributen.

Adam Smith ja va observar al segle XVIII que els propietaris de les terres s’identificaven amb el país on tenien els dominis, però que els propietaris d’accions s’alliberaven d’aquesta incardinació territorial i desenvolupaven una identitat més extensa, ja que els diners no tenen arrels. Ara, amb la digitalització de tot tipus de transaccions, sabem que ni tan sols necessiten peus i que una de les maneres d’entendre la sentència clàssica pecunia non olet és que els diners són intangibles i extraterritorials.

Per què parlem de secessió? Els que s’han anat ocupant de les tendències de la distribució de la riquesa en les societats avançades durant les tres últimes dècades parlen de dualització, polarització, fractura o separatisme.

Nosaltres preferim el terme secessió, que designa un acte de separació, distanciament i independència relativa d’un grup respecte a un conjunt al qual prèviament pertanyia; al·ludeix alhora a comportaments individuals i caràcters o perfils personals, estratègies de grup i processos estructurals, aquests últims els més rellevants. Per tant, en utilitzar-lo suggerim que l’anàlisi haurà d’ocupar-se d’aquesta diversitat de nivells i de la seva imbricació.

CONSUM OSTENTÓS I FILANTROPIA

La secessió comporta una actuació relativament conscient i voluntària de determinats subjectes o agents individuals i el desplegament d’una estratègia grupal enfront d’un sistema previ d’integració i consens relatius. Totes dues coses es donen en la secessió de les elits que s’ha anat produint en les últimes dècades: els que avui les componen han adquirit determinades pautes de comportament i adopten uns estils de vida concrets, tenen una personalitat o habitus distintiu, resultat de la identificació de les seves riqueses i de les posicions conquistades amb el seu talent i el seu mèrit singulars; consideren que tenen determinats drets per haver aconseguit tot això i adopten conductes només possibles quan les seves fortunes els protegeixen dels riscos vitals que produeixen incertesa en el comú de la gent i els garanteixen el seu confort material. Adopten estils de vida que inclouen com a trets diferenciadors alhora el consum ostentós i la filantropia, pautes d’interacció endogàmiques i segregades, i estratègies de distinció i reproducció que van des de l’educació dels fills en centres selectes d’excel·lència internacional i l’homogàmia matrimonial fins a l’organització en think tanks i la pressió en les esferes del poder perquè s’adoptin mesures que els permetin l’optimització fiscal, un dels principals àmbits d’innovació contemporània.

Conductes individuals, caràcters o perfils i estratègies són en gran part una conseqüència lògica -una més- derivada dels canvis profunds en el sistema social que permet determinades formes d’acumulació i les projecta al conjunt de la societat com a ideals; però no són un mer subproducte del sistema, ja que, com a actors, les elits han sigut molt actives en la definició de les polítiques de desregulació que han millorat les seves posicions, els seus beneficis i la seva capacitat extractiva.

Així doncs, amb el terme secessió ens referim, per descomptat, a un fenomen personal individual, d’ordre moral i psicològic. N’hi ha prou repassant breument les biografies de Bill Gates, Carlos Slim, Warren Buffett o Amancio Ortega, els quatre homes més rics del món segons les llistes Forbes o Bloomberg; o les de Peter Fung, nou multimilionari xinès, Ingvar Kamprad, fundador d’Ikea, i Peter Thiel, de PayPal; així com les de Johhny Depp, Lady Gaga, Julio Iglesias, Shakira, Messi o Ronaldo.

UN PROCÉS ESTRUCTURAL

Les biografies permeten constatar la diversitat interna en la categoria dels superrics i de les elits en general: hi ha rics emprenedors, austers, industriosos i estalviadors, mentre que uns altres són ostentosos, malgastadors i paràsits; n’hi ha de filantrops i corruptes o criminals, inversors i dilapidadors, i els subjectes que componen aquestes categories opulentes prenen decisions subjectives que s’orienten per ideologies i normes més o menys ètiques, que tenen conductes més o menys normals o patològiques. Cap d’aquests aspectes explica, no obstant, els elements centrals del fenomen que abordem, encara que en la mesura que detectem trets comuns podem trobar signes dels nous perfils de la desigualtat.

Considerar la secessió de les elits com un procés estructural significa que l’actual concentració de la riquesa requereix determinades condicions de producció i distribució d’aquesta riquesa (que no s’expliquen pels comportaments individuals dels rics, és a dir, per les seves biografies). D’acord amb Briançon, hauríem de preguntar què ha fet possible una riquesa com aquesta, i, seguint Pech, plantejar a les elits si han arribat als cims de la riquesa exclusivament pel seu propi esforç, talent, creativitat, esperit innovador i mèrits. Fa falta -diu Pech- el concurs actiu d’un capitalisme globalitzat i àmpliament finançat, de polítiques fiscals proclius a l’acumulació, de justificacions econòmiques i d’una religió de l’èxit individual.

ELS DINERS PRODUEIXEN DINERS

D’altra banda, aquest caràcter estructural es manifesta també en la relació estreta que existeix amb altres fenòmens: si bé les elits s’autofeliciten dels seus èxits i culpen els altres dels seus destins precaris, el cert és que existeix una correlació entre la concentració dels recursos en poques mans i l’increment de la vulnerabilitat social, del treball precari, de l’increment de la pobresa; i també es produeix una correlació entre acumulació de poder i recessió de la democràcia. Com veurem, cada vegada hi ha més evidències que un increment de la desigualtat, com el que hem viscut, constitueix una de les causes de la gran recessió.

La secessió de les elits és el resultat de l’avanç del capitalisme financer a cavall de la revolució de les sociotecnologies digitals, propulsada per l’estratègia de classe d’assegurar els guanys en contextos de creixement lent així com per les polítiques favorables a la reducció de la pressió fiscal, i finalment propiciada per la dissolució del poder intimidatori de forces com les organitzacions sindicals i les alternatives al capitalisme, després de l’esfondrament de l’URSS i la caiguda del Mur de Berlín.

La interpretació d’aquest fenomen de secessió com una síndrome moral o psicopatològica, fins i tot com un combat ideològic, és veure-hi malament, veure-hi poc i no veure-hi gaire lluny, com sosté Pech. La secessió depèn de l’avanç de la finançarització de l’economia i de les seves implicacions en la vida social, on per fi s’imposa la lògica autònoma (amoral) dels diners com a valor i fi suprem (els diners produeixen directament i principalment diners). Per això, la secessió de les elits es manifesta primordialment en la secessió dels megasuperrics relacionats amb el món financer, però també la transcendeix.

En suma, doncs, preferim el terme secessió enfront d’uns altres perquè permet mostrar l’entrellaçament de la dimensió estructural, l’estratègica i la individual. En aquest món globalitzat, més que mai, els que posseeixen gran fortunes les han amassat i les gestionen extraterritorialment. Una part important de la seva riquesa no procedeix del país on han nascut i on tenen la seva residència principal, i en general la mouen, amb la celeritat dels algorismes, pels centres financers que més beneficis els reporten, al marge i fora del país on declaren els impostos. Es tracta d’una pauta que forma part d’un fenomen més general -l’ offshoring - que comporta ocultació de la part més substancial de les fortunes i, en conseqüència, de les seves fonts de procedència i ja no només l’optimització sinó també l’elusió de les obligacions fiscals.

La secessió és multidimensional i, per tant, es manifesta també en la política, la cultura i la moral. Al mateix temps que es detesta i es critica la intervenció redistribuïdora de l’estat en l’àmbit nacional, i es produeix una creixent desvinculació de qualsevol projecte de societat integrada i cohesionada -és a dir, s’abandona com una xacra el “pacte” o “contracte social” en què es van fundar les societats de benestar després de la Segona Guerra Mundial-, es propaga una defensa del mecenatge, de la filantropia global i de la responsabilitat corporativa, com a expressions instrumentals d’una suposada responsabilitat moral.

Sostenim que la secessió de les elits (especialment la dels rics) no és sinó un signe d’un canvi profund en el sistema social. Hi ha altres fenòmens que s’hi troben íntimament travats i barrejats: l’ offshoring, la flexibilització dels mercats i la jivarització de l’estat, l’ascens de les desigualtats amb les seves múltiples cares (concentració de la riquesa en poques mans, increment del nombre de superrics, empobriment de la majoria de la població, dispersió i divergència de la distribució de la riquesa, atur estructural, increment del volum de treballadors pobres i de la vulnerabilitat social) i els canvis en les mentalitats i en els estils de vida.

En parlar de secessió també ens hem imposat un canvi de perspectiva en un altre sentit. En l’àmbit de la política, per exemple, per qualificar la relació actual entre els electorats, els partits i els seus líders, se sol parlar d’una inversió del clima polític que es caracteritza essencialment per la “desafecció” dels electors vers “els seus” partits tradicionals “naturals”: ja no hi ha una classe obrera que voti majoritàriament l’esquerra, sinó que pot dirigir les seves preferències als partits d’extrema dreta, com s’ha mostrat en les eleccions europees recents.

Es tracta d’una visió determinista i esbiaixada, primer perquè l’estructura social ha canviat més ràpidament que els partits i segon perquè no són els electors el que abandonen “els seus” partits i els seus líders, sinó que són més aviat aquests partits i líders els que s’han allunyat dels interessos i preferències generals i aposten per satisfer interessos de grup, permeten que la riquesa concentrada compri poder polític, bloquegen polítiques distributives i només miren d’apropar-se als electors periòdicament i ritualment per recollir els seus vots. Un cop al poder obliden les seves promeses, executen polítiques dictades per forces externes, no els repugnen les aliances amb les grans fortunes, imposen sacrificis injustos a les classes mitjanes i populars, assumeixen la ideologia de la flexiausteritat sense legitimitat, declaren compungits que fan tot això en contra de la seva voluntat però al servei del bé comú, moguts per l’imperatiu de l’inevitable.

No és gaire diferent del que succeeix en el món superior de les estrelles de la música i del cinema, de la cultura i de l’esport, de l’arquitectura, de les arts escèniques i visuals, de l’escultura, dels líders mediàtics, de les celebrities, que viuen en mons paral·lels i parlen llenguatges autoreferents i autocomplaents, sense cap ancoratge social, per més que gaudeixin de més complaença i atractiu perquè alimenten somnis i consolen frustracions a la gent comuna. Plutòcrates i celebrities formen part del mateix club.

645 EUROS VERSUS 64.000 MILIONS

Abans d’entrar més a fons a desgranar i fonamentar el nostre argument, convé fer alguns advertiments al lector. Parlem de secessió dels rics perquè creiem que un títol d’un llibre a més d’orientar ha de provocar, no perquè creguem haver identificat amb precisió anatòmica una categoria social ben delimitada, “una classe en si i per a si”. La riquesa i la pobresa són fenòmens relatius, però no irrellevants. De la mateixa manera que es pot (i cal) parlar d’una pobresa relativa, és a dir, relacionada amb els ingressos mitjans de la població, també hi ha una riquesa relativa i es poden construir gradacions en els nivells d’opulència. El context i els grups de referència compten molt, com veurem.

D’altra banda, el terme ric, que com a substantiu és sinònim d’adinerat, hisendat i acabalat, i com a adjectiu d’ abundant i opulent, resulta poc útil per descriure la distribució de la riquesa en la cúspide de la societat global o de qualsevol societat nacional. Quan parlem d’una persona adinerada encara podem imaginar amb certa aproximació què es podria comprar amb els seus cabals, però si algú té una fortuna tal que equival a diversos milions d’anys el salari mínim interprofessional del seu país, ¿com pot la gent corrent posar en relació aquestes magnituds amb les expectatives de les seves vides?

Per exemple: a Espanya la distància entre el salari mínim interprofessional (645,30 euros el 2014) i la fortuna personal d’Amancio Ortega, la quarta del planeta, amb més de 64.000 milions de dòlars, és abismal. Les categories en què ens hem mogut per descriure la realitat són insuficients i minimitzen la dispersió de la riquesa. Cal analitzar a fons les gradacions que es produeixen entre el 10% més acabalat d’una societat i la resta de la població, i molt especialment a l’interior d’aquest percentil, però no només perquè els instruments amb què tendim a mesurar aquestes magnituds són molt insuficients, sinó perquè existeix una tendència a infravalorar l’abast de la fortuna dels rics.

Tercer advertiment: aquestes magnituds de riquesa s’han produït en societats democràtiques, no en les societats de l’antic règim. Abolits els privilegis de sang, ¿com és possible que s’hagin produït legítimament aquestes acumulacions que no tenen parangó històric? ¿El talent, el mèrit i la utilitat comuna del treball poden, per ells mateixos, arribar a construir aquestes vastes i descomunals fortunes? Les claus morals o psicològiques no ens ajudaran gaire a respondre. D’altra banda, el fonament mateix de la democràcia queda en quarantena quan la ideologia del mèrit actua contra la justícia i la igualtat.

Finalment, volem distanciar-nos des del principi de tots els que pensen que aquesta “absurditat històrica” no és sinó expressió que un sistema concret ha arribat a la seva fi. Molts van entonar els funerals del capitalisme el 2008 i després només hem vist més capitalisme i un altre capitalisme. André Gorz o Thierry Pech consideren que aquest sistema està arribant al “seu estadi terminal avui”. Potser és més raonable apuntar-se a la tesi de Piketty que estem entrant en un nou cicle de concentració de la riquesa: la perspectiva llarga, combinada amb els ensenyaments del passat, ens fa més cautelosos. ¿No seria més aclaridor preguntar-se si l’“anomalia històrica” van ser precisament els trenta anys posteriors a la Segona Guerra Mundial?

Aquest text és el primer capítol del llibre La secesión de los ricos, que estan escrivint Antonio Ariño i Joan Romero, catedràtics, respectivament, de sociologia i de geografia humana a la Universitat de València. L’article s’ha publicat originalment al número 9 de la revista La Maleta de Portbou, corresponent als mesos de gener i febrer.