El cel del món on vivim està farcit de núvols cendrosos; ens sembla que mai no descarregaran la tempesta sobre els nostres pentinats burgesos. La corrupció, el crim i les brutes altes finances pertanyen al món dels diaris, nosaltres vivim en una quotidianitat que se sustenta a anar a comprar el pa al matí, treballar honestament, fer càbales per arribar a final de mes i pensar què cuinarem per sopar.

L’Andreu Martín és el mestre de la novel·la negra de casa nostra i ara ha aprofitat les seves arts narratives per obrir-nos els ulls i explicar-nos, en la seva última obra, que no hi ha ni un pam de net i que, com ell diu, ja hem perdut l’estat del benestar, però ara estem perdent l’estat del benser. A vegades, per comprendre la realitat, necessitem recolzar-nos en la ficció. La moral cau per terra, el sistema es desmunta i les motivacions per delinquir són múltiples. Qui no té res de res, roba, i qui en té, roba més. El diner crea poder i el poder crea diner. Uns quants remenen les cireres mentre la resta recollim els pinyols rosegats i escopits.

Les escopinades dels escarabats no arriben ni al setè soterrani del pedestal on s’aixeca la meva estàtua és el títol de la trepidant novel·la, que enganxa des de la segona plana. La ficció, tan propera a la realitat, té la gràcia de situar-se en un escenari tan proper que el podem palpar. Tot passa a Barcelona, als nostres barris, als carrers on vivim i als restaurants on podem anar a sopar. I ja que parlem de restaurants, on vol el Guillem convidar a sopar l’Elvira? La solució, al llibre. Si aneu al restaurant en qüestió, digueu a la mestressa que heu llegit aquest article i us convidarà a un licoret. M’ho ha assegurat!