'The New York Times'Feia un dia calorós a Plovdiv i em vaig aturar a descansar en un parc i a menjar banitsa de formatge, una especialitat búlgara feta amb pasta de full. Coneguda com a Filipòpolis en temps dels romans i ara com la Ciutat dels Set Turons pels excursionistes, Plovdiv és la segona ciutat de Bulgària i una de les ciutats més antigues d'Europa habitades ininterrompudament. Està situada a les ribes del riu Maritsa i, en un moment o altre, va ser un assentament neolític, un nucli traci i un centre cultural i econòmic romà, culminat amb un teatre relluent excavat a la falda d'un turó. El 1878, en ser alliberada de l'Imperi Otomà, es va convertir en la capital de la regió autònoma de Rumèlia Oriental, fins que va quedar integrada en la Bulgària moderna. Actualment, Plovdiv té més de 400.000 habitants, molts dels quals es dediquen al turisme i a l'art.

Els residents se senten orgullosos de la seva història, cosa positiva perquè, per molt que ho intentin, no poden evitar-la. Després de sopar, de camí a fer una copa, és possible que passeu per sota dels vestigis de l'aqüeducte i de l'amfiteatre romans. Gairebé tots els llocs d'interès històric estan encaixats a la zona dels carrerons tranquils de la ciutat vella, tancats al trànsit en molts punts. És un laberint de carrers empedrats amb arbres, botigues d'antiguitats, ruïnes romanes, restaurants i museus.

"En dues hores i mitja pots fer un passeig des de la prehistòria fins a l'actualitat", comenta Antoinetta Perdikatseva, conservadora de la Casa Nèdkovitx, asseguda sota una parra carregada d'abundants rams de raïm blanc madur que hi ha al pati. L'edifici va ser construït el 1863 i restaurat parcialment el 1969. Pertanyia a un famós comerciant de la ciutat, Nikola Nèdkovitx, que hi va incorporar tocs arquitectònics búlgars clàssics (en concret, els gravats que decoren els sostres, motius diferents a cada habitació), així com elements del disseny tradicional europeu. És una de les moltes cases boniques de Plovdiv que van pertànyer a una família i s'han transformat en un museu. Hi ha exposats objectes de tota mena, des de les camises de dormir de seda de la família fins a vaixelles i frescos dels viatges del seu propietari adinerat.

Més avall, al mateix carrer, la Casa Hindlian és el més opulent dels minimuseus de Plovdiv. Atresora el bany de marbre més luxós que hagués vist mai ningú del seu temps (imagineu-vos un petit bany turc). "Es pot excavar en qualsevol lloc d'aquesta ciutat. El museu no tindrà prou espai per exposar-ho tot", afirma Perdikatseva.

Turisme aristocràtic

Plovdiv gaudeix de gran popularitat entre la reialesa que visita Bulgària. Perdikatseva ha fet visites guiades per al príncep Carles de Gal·les, les reines d'Espanya i Dinamarca, i el secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon, a qui va acompanyar a sopar a un restaurant de cuina europea de la ciutat vella, el Filipòpolis.

Després d'un passeig de deu minuts, m'enfilo per les inclinades escales de marbre de l'amfiteatre, un dels testimonis més ben conservats de l'esplendor de l'antiga Roma. Data del 98 dC i és el principal atractiu turístic de la ciutat. La majoria dels visitants són búlgars amb ganes de conèixer la seva història.

El teatre, format per graderies blanques disposades en forma de semicercle, va ser descobert accidentalment després d'una esllavissada de fang als anys 70 i restaurat per l'Escola de Conservació de Bulgària. Està situat al capdamunt d'un turó que s'alça sobre l'extensió de formigó de la Plovdiv actual, amb el teló de fons de les muntanyes Rodopi.

Entre glop i glop de dues ampolles d'ayran (una mena de iogurt salat i aigualit per beure que és molt popular a Bulgària i a Turquia, el país veí), vaig seguir els passos dels actors i els espectadors de l'antiguitat. I amb la mateixa llibertat: com a la majoria de monuments històrics de Plovdiv, la seguretat és escassa i s'hi pot córrer i saltar i tocar-ho pràcticament tot. S'hi ha reconstruït l'escenari de fusta i, en sortir de la zona de vestidors del darrere, es pot contemplar la ciutat moderna i les muntanyes llunyanes a vista d'ocell.

Si la cultura a l'antiga Plovdiv no es podia entendre sense el teatre, l'art és el motor de la ciutat actual. Hi ha més de 40 galeries, moltes de les quals exhibeixen obres d'artistes búlgars clàssics i contemporanis, un col·lectiu poc representat en l'àmbit internacional.

La reina de l'oferta artística és la Galeria de Belles Arts Municipal, una entitat sense ànim de lucre situada al centre de la ciutat vella, en un bell edifici d'unes quantes plantes envoltat de jardins. "D'aquí sempre n'han sortit molts artistes. Hi vénen a viure i a treballar-hi", explica Krasimir Linkov, el director. "Es troba en una cruïlla entre el nord, el sud, orient i occident. Al llarg de la història s'hi ha establert moltíssima gent. Els diferents grups ètnics són molt tolerants amb la resta i això és un brou de cultiu excel·lent perquè hi prosperi la cultura".

El cert és que el col·lectiu d'artistes de Plovdiv (i del país en conjunt) segueix estant aïllat: ha passat l'última dècada buscant la pròpia identitat, després d'anys darrere el teló d'acer. "El 1989, quan es va girar la truita, els artistes van quedar desconcertats, preguntant-se: «I ara que ja no tenim contra què rebel·lar-nos, què fem?»", explica Linkov en referència a l'any en què va caure el règim comunista. "L'estat comprava i finançava molt art. I, de cop i volta, va passar a haver-hi lliure mercat i els artistes havien de moure's i lluitar pel seu lloc".

En sortir de la galeria me'n vaig cap al carrer principal de la ciutat, construït sobre les ruïnes d'una via romana. És a prop de la mesquita de Djumaia, del segle XIV, una de les més boniques que he vist fora del Pròxim Orient. Més enllà, a la ciutat vella, hi ha l'Hotel Alafrangite, on es menja bé i a un preu molt raonable. La gastronomia búlgara és a grans trets mediterrània: dolmas gegants; un formatge blanc semblant al feta; amanides de cogombre, tomàquet, ceba, pebrot i julivert generosament condimentades amb oli i vinagre, i tarator, una sopa de iogurt cremós búlgar, trossos de cogombre, oli d'oliva i all. Una bona manera de recuperar les forces després de la passejada turística.